Burgesia? Elits? Connais pas!

28 de Juny de 2022
Act. 18 de Juliol de 2022
Xavier Roig | VIA Empresa

Darrerament he sentit parlar de la decadència de la burgesia catalana. Se n’ha fet referència en algun que altre article relatiu al Cercle d’Economia i a les seves eleccions que ara s’apropen. També ha tingut ressò un llibre del senyor Manel Pérez titulat La burguesía catalana que, he de ser sincer, tinc pendent de llegir. A desgrat d’aquesta mancança meva, puntual, vull parlar del tema. No pas del contingut dels articles, ni del llibre. Perquè el que pretenc és fer-ne una esmena a la totalitat: Catalunya mai ha tingut burgesia. Ho ha intentat. A voltes de manera desesperada. Però no ha existit mai una burgesia catalana amb el corresponent sentiment de classe, amb l’evident sensació de pertànyer a un grup amb una missió social.

Burgesia vol dir riquesa organitzada. I per organitzada s’entén com la materialització d’un col·lectiu practicant d’uns determinats ritus producte d’un sentiment de pertinença al grup. El fet conjumina la generació de riquesa productiva, l’esperit emprenedor per lluitar per un cert mercat, la despesa en formes de luxe propi intern que acaba generant models de negocis ad latere -altres negocis que viuen d’aquest luxe: cotxes, mobiliari, consumibles, etc.-, però també extern en forma de mecenatge, expansió en les formes de comportament, transmissió de valors a través dels successius descendents, transmissió de patrimoni productiu amb intenció de permanència i expansió... En resum, un munt de gent que, a casa nostra ha existit, però que ha estat escassa, nombrosa només esporàdicament i que, en definitiva, mai ha tingut prou pes específic. Sense comparació possible al fet burgès francès o del nord d’Itàlia, i menys encara a l’alemany o a l’anglosaxó.

Si mai va haver un intent de burgesia, va morir perquè el país el va matar

Les raons són òbvies. Un segle XIX amb tres guerres civils després de la Guerra del Francès. Una primera meitat de segle XX esvalotada i acabada amb guerra civil, seguit d’una absoluta irregularitat fins a gairebé al final de segle amb la incorporació a l’estabilitat europea. Fem-ne un repàs. Les primeres grans riqueses apareixen gràcies a la Revolució Industrial. Certament, aquells rics intenten estructurar-se en forma de burgesia. I es nota. Què és la Renaixença sinó el resultat a llarg d’una riquesa mínimament organitzada i reconeguda pel poder polític? Allí va néixer i va morir prematurament la potencial burgesia catalana. Els rics van arribar a aquest status gràcies al proteccionisme del mercat espanyol. Per resumir-ho: “podràs vendre a tota Espanya sense aranzels i protegit del mercat estranger sempre que sàpigues que Madrid mana políticament”. Així es va anar tirant fins a la Primera Guerra Mundial. La riquesa es va multiplicar gràcies a l’exportació de roba i sabates pels soldats d’una guerra que no ens afectava. Però vet aquí que quan aquesta riquesa mirava d’organitzar-se -podem considerar Francesc Cambó com el primer element impulsor d’una burgesia no provinciana- en Primo de Ribera va i dóna un cop d’estat. Després? No cal que entri en detalls. Una república que, malgrat que recentment es vulgui blanquejar, va ser un desastre. Seguida d’un desastre pitjor: la dictadura feixista del general Franco. I un cop mort Franco, deu anys d’estabilització abans no ens incorporem a Europa.

En resum: si mai va haver-hi un intent de burgesia, va morir perquè el país el va matar. Competència i economia de mercat? Mai n’hi ha hagut fins a la incorporació a Europa. La inestabilitat va ser continuada. I d’aquell projecte de burgesia -La Renaixença- encara en vivim. Els rics apareguts després? Oportunistes arrambats al poder de Madrid. Intents de crear una burgesia sota Franco? Molts. Van involucrar-s’hi gent rica, intel·lectuals (Josep Pla, Vicens Vives,...), empresaris ambiciosos (Ferrer Salat), empresaris compromesos (o ens hem oblidat dels que enviaven diners al president Tarradellas a l’exili?). Però res va quallar. Tot havia bufat en contra. I avui ja no queden ni el rastre ni els hereus de tots aquells rics que van voler organitzar-se de manera enraonada i europea. Avui l’espanyolització és total. Madrid fa servir el concepte “burguesía catalana” per donar-nos ínfules -com la ja magrejada apel·lació al “seny catalán”-. Saben que no n’hi ha, de burgesia ni d’elits econòmiques. Hi ha una “teranyina”, com bé explica en Roger Vinton. Massa d’ells disposats a marxar de Catalunya quan Madrid toca el xiulet.

Per això quan visitin Milà, o Lió, o Torí, o Bordeus... respirin fons i sentiran el flaire del que és una ciutat burgesa. I una anècdota que acostumo a explicar. Volen una demostració que no tenim, ni hem tingut, burgesia a Catalunya? Senzill: no tenim cuina burgesa. Perquè, no s’enganyin, una de les coses que han fet les burgesies internacionalment quan s’han reconegut com a classe, és parar una taula com Déu mana. I no és el nostre cas. La nostra excel·lent cuina nacional és popular. El fet és lògic i inevitable.

Les elits que hagueren pogut sorgir a falta d'una burgesia van desaparèixer durant la dècada dels noranta

Pel que fa a les elits -que hagueren pogut sorgir a manca d’una burgesia-, deixem-ho córrer. Van desaparèixer durant la dècada dels noranta. Els darrers membres foren gent encapçalada per Pere Duran Farell, en Carles Ferrer Salat i algú altre. A partir de llavors estem orfes d’elits econòmiques i, també, intel·lectuals. I així anem. Les nostres elits es van vendre -la darrera remesa arran dels fets de l’1-O-. En Josep Maria de Sagarra descriu magistralment -no podia ser d’altra manera- la desaparició total de l’aristocràcia catalana al llarg del XIX. Els deixo amb dues de les seves frases perfectament vàlides per explicar, avui, la desaparició de les nostres elits.

“Els Lloberola pertanyien a aquest tipus de casa que, en la seva profunda ignorància del temps i de l’espai, duia el corc que l'havia de convertir en un inofensiu espectre”.
 
“La política no era altra cosa que el caciquisme més baix de sostre, a base d’amistats i lligams amb la Cort; de vegades, per un fi utilitari, com la concessió d’una carretera que millorava una propietat”.