Buscant una vacuna pel capitalisme
14
de Desembre
de
2014
Així obria Antón Costas, president del Cercle d'Economia, la jornada organitzada amb el Cidob per analitzar les causes de la crisi de confiança en el sistema capitalista i possibles vies de reforma.
Sembla evident la preocupació creixent per aquesta crisi de confiança. Corren rumors sobre presumptes pressions d'algunes grans empreses espanyoles per tal que PP i PSOE acceptin una 'gran coalició' a l'estil alemany per contrarestar l'amenaça de Podemos. No seria inversemblant.
Ha plogut molt des dels temps daurats de la gloriosa revolució conservadora encapçalada per Mr Reagan i Mrs Thatcher, quan tothom estava convençut que, si s'ajudava als rics a fer-se més rics, tothom en sortiria guanyant. L'experiència demostra –almenys cada cop més gent ho veu així– que els rics poden fer-se cada cop més rics sense que la resta n'obtinguem cap benefici. Fins i tot que sortim perdent. La resta, el 90% de la humanitat, manega només el 15% de la riquesa mundial. Realment val la pena esforçar-se, empènyer, lluitar per una vida més pròspera? A canvi de què?
Mentrestant han passat coses que haurien trasbalsat Mr Reagan i Mrs Thatcher profundament. Per exemple, que algunes grans empreses privades (bancs, fabricants d'automòbils i d'altres) hagin rebut diners públics per superar les seves crisis econòmiques. Per exemple, que el país on millor funciona el capitalisme sigui una dictadura comunista. Per exemple, que el país més treballador, industrialitzat, emprenedor i disciplinat del món, el Japó, no se'n surti d'una crisi que dura ja quasi 20 anys. Realment val la pena esforçar-se? Com els japonesos? Més encara? A canvi de què?
Hi ha un canvi subtil, però, que a mi m'omple d'esperança, que és l'últim que hem de perdre com tots sabem. Sento parlar cada cop més del capitalisme com un 'sistema'. En temps de Mr Reagan i Mrs Thatcher això es considerava ridícul i presumptuós, propi d'intel·lectuals ganduls i filo marxistes que cobraven un sou públic per no fer res pràctic. El capitalisme no era un 'sistema', era la vida real. No hi havia alternativa.
Un sistema és un conjunt d'axiomes, definicions i regles de càlcul dotat d'un objectiu. Un sistema filosòfic pretén augmentar el coneixement. Quin és l'objectiu del sistema capitalista? L'augment del benestar de la humanitat? La felicitat de tothom? La distribució justa i equilibrada dels esforços que els humans hem de fer per tal d'assegurar la supervivència de l'espècie? No. L'objectiu del sistema capitalista és l'augment del rendiment del capital. I hem de reconèixer que és un sistema amb èxit. Funciona perfectament. Massa perfectament.
N'hi ha hagut d'altres sistemes al llarg de la història que també funcionaven perfectament. El sistema astronòmic de Ptlomeu, per exemple, va estar vigent durant mil anys. El seu objectiu era comprendre el funcionament del cosmos i permetre realitzar els càlculs pertinents per resoldre molts problemes pràctics, com ara el calendari o la situació geogràfica. Funcionava perfectament. De fet, continua funcionant. Podem calcular l'hora de sortida del sol o de la lluna amb aquest sistema i el resultat serà bo. Què li va passar a Ptlomeu i el seu sistema? Una cosa molt trista i inevitable: va envellir i, finalment, va morir. Els seus objectius ja no eren d'interès. Els astrònoms volien saber què eren les galàxies i ell encara parlava de la perfecció dels cercles i les esferes.
Aquest és el problema del sistema capitalista. Cada cop menys gent està preocupada pel rendiment del capital. Ens preocupa el nostre futur com espècie, com podem mantenir l'equilibri ecològic imprescindible per continuar sobrevivint, si hem d'utilitzar o no l'energia atòmica, si s'han de fer clons humans o no, si hem de reduir la població humana o no, com podem evitar que milions d'humans morin de fam i de malalties que es poden curar, aquestes coses ens preocupen molt més que la marxa de Wall Street, l'evolució del deute mundial o les martingales que es puguin fer amb el canvi de divises. És cert que a molta gent no el preocupa en absolut la llista abans mencionada però no es facin il·lusions, aquests tampoc es preocupen per les finances sinó pel futbol o la religió.
Mentrestant, què podem preveure que farà el sistema capitalista? El mateix que tots els sistemes moribunds. Intentar 'educar' la gent des de petita, intentar apropar-se tot el que pugui a qui tingui més força, normalment a 'l'Estat'', aquest antic enemic del capitalisme quan era liberal, que ara s'ha convertit ara en el seu refugi. La relació del capitalisme amb l'Estat recorda tant a la del cristianisme amb Roma... Què en queda de tots dos?
Sembla evident la preocupació creixent per aquesta crisi de confiança. Corren rumors sobre presumptes pressions d'algunes grans empreses espanyoles per tal que PP i PSOE acceptin una 'gran coalició' a l'estil alemany per contrarestar l'amenaça de Podemos. No seria inversemblant.
Ha plogut molt des dels temps daurats de la gloriosa revolució conservadora encapçalada per Mr Reagan i Mrs Thatcher, quan tothom estava convençut que, si s'ajudava als rics a fer-se més rics, tothom en sortiria guanyant. L'experiència demostra –almenys cada cop més gent ho veu així– que els rics poden fer-se cada cop més rics sense que la resta n'obtinguem cap benefici. Fins i tot que sortim perdent. La resta, el 90% de la humanitat, manega només el 15% de la riquesa mundial. Realment val la pena esforçar-se, empènyer, lluitar per una vida més pròspera? A canvi de què?
Mentrestant han passat coses que haurien trasbalsat Mr Reagan i Mrs Thatcher profundament. Per exemple, que algunes grans empreses privades (bancs, fabricants d'automòbils i d'altres) hagin rebut diners públics per superar les seves crisis econòmiques. Per exemple, que el país on millor funciona el capitalisme sigui una dictadura comunista. Per exemple, que el país més treballador, industrialitzat, emprenedor i disciplinat del món, el Japó, no se'n surti d'una crisi que dura ja quasi 20 anys. Realment val la pena esforçar-se? Com els japonesos? Més encara? A canvi de què?
Hi ha un canvi subtil, però, que a mi m'omple d'esperança, que és l'últim que hem de perdre com tots sabem. Sento parlar cada cop més del capitalisme com un 'sistema'. En temps de Mr Reagan i Mrs Thatcher això es considerava ridícul i presumptuós, propi d'intel·lectuals ganduls i filo marxistes que cobraven un sou públic per no fer res pràctic. El capitalisme no era un 'sistema', era la vida real. No hi havia alternativa.
Un sistema és un conjunt d'axiomes, definicions i regles de càlcul dotat d'un objectiu. Un sistema filosòfic pretén augmentar el coneixement. Quin és l'objectiu del sistema capitalista? L'augment del benestar de la humanitat? La felicitat de tothom? La distribució justa i equilibrada dels esforços que els humans hem de fer per tal d'assegurar la supervivència de l'espècie? No. L'objectiu del sistema capitalista és l'augment del rendiment del capital. I hem de reconèixer que és un sistema amb èxit. Funciona perfectament. Massa perfectament.
N'hi ha hagut d'altres sistemes al llarg de la història que també funcionaven perfectament. El sistema astronòmic de Ptlomeu, per exemple, va estar vigent durant mil anys. El seu objectiu era comprendre el funcionament del cosmos i permetre realitzar els càlculs pertinents per resoldre molts problemes pràctics, com ara el calendari o la situació geogràfica. Funcionava perfectament. De fet, continua funcionant. Podem calcular l'hora de sortida del sol o de la lluna amb aquest sistema i el resultat serà bo. Què li va passar a Ptlomeu i el seu sistema? Una cosa molt trista i inevitable: va envellir i, finalment, va morir. Els seus objectius ja no eren d'interès. Els astrònoms volien saber què eren les galàxies i ell encara parlava de la perfecció dels cercles i les esferes.
Aquest és el problema del sistema capitalista. Cada cop menys gent està preocupada pel rendiment del capital. Ens preocupa el nostre futur com espècie, com podem mantenir l'equilibri ecològic imprescindible per continuar sobrevivint, si hem d'utilitzar o no l'energia atòmica, si s'han de fer clons humans o no, si hem de reduir la població humana o no, com podem evitar que milions d'humans morin de fam i de malalties que es poden curar, aquestes coses ens preocupen molt més que la marxa de Wall Street, l'evolució del deute mundial o les martingales que es puguin fer amb el canvi de divises. És cert que a molta gent no el preocupa en absolut la llista abans mencionada però no es facin il·lusions, aquests tampoc es preocupen per les finances sinó pel futbol o la religió.
Mentrestant, què podem preveure que farà el sistema capitalista? El mateix que tots els sistemes moribunds. Intentar 'educar' la gent des de petita, intentar apropar-se tot el que pugui a qui tingui més força, normalment a 'l'Estat'', aquest antic enemic del capitalisme quan era liberal, que ara s'ha convertit ara en el seu refugi. La relació del capitalisme amb l'Estat recorda tant a la del cristianisme amb Roma... Què en queda de tots dos?