Les catapultes de Caffa i el periodisme econòmic

22 de Maig de 2023
Marc Argemí  | VIA Empresa

Situem-nos a Caffa l'any 1346. Caffa era el nom d'una ciutat sota domini genovès situada en el costat est de la península de Crimea. Funcionava com un port important que connectava l'interior d'Euràsia amb la Mar Negra i el comerç de la Mediterrània. Les tibants relacions entre l'Horda d'Or -un dels kanats en què es va dividir el gran imperi mongol- i els colons italians desemboquen en un setge a la ciutat. El setge és dur. Dos anys abans els mongols ja n'havien perpetrat un, però no van tenir èxit: els genovesos van aconseguir repel·lir-lo matant 15.000 invasors. En aquesta segona ocasió, les perspectives semblen més prometedores per a l'Horda, però la pesta bubònica esclata i comença a delmar les tropes atacants. I en un intent d'erosionar la resistència, el líder mongol Jani Beg decideix llançar, amb catapulta dins les muralles de la ciutat, els cadàvers dels seus soldats caiguts per l'epidèmia. Objectiu: traspassar la pesta als ocupants. Segons els entesos, es tractaria d'una de les primeres tàctiques de guerra biològica posada mai en pràctica.

I, efectivament, la pesta acaba afectant els colons. Quatre vaixells salpen rumb a Gènova mirant d'escapar-ne. La resta del cas ja és conegut: uns mesos després, la malaltia arribava a Messina. El 1.348, l'epidèmia s'havia estès ja per París, Belgrad i El Caire, i el 1.349 assolava Londres i arribava a La Meca. 

La història del setge de Caffa, i la dels dissortats mariners que van emprendre un fatal retorn a casa amb el bacteri de la mort a bord, és el preludi d'una gran mortaldat arreu d'Europa, on es calcula que morí entre el 30 i el 60% de la població. La coneguda com a Pesta Negra.

Per increïble que pugui semblar, que els soldats de l'Horda d'Or resolgueren d'una forma tan rústica, acrobàtica i agressiva l'enterrament dels morts a les seves files és una història ben documentada, com ho està la dels vaixells genovesos com a portadors del pacient número 1 de la pesta negra a Europa. Tot plegat ho recull un notari contemporani dels fets, Gabriel de Mussis, originari de Piacenza. Ell va mirar de documentar-se tant com va poder, i va recollir les seves indagacions en un escrit que es conserva: "Istoria de Morbo sive Mortalitate quae fuit Anno Dei MCCCXLVIII"

L'explicació de Mussis, a oïdes dels seus contemporanis, podria semblar plausible: fet i fet, què es podria esperar d'aquesta horda enemiga sinó mort i destrucció? I malgrat que té una part de veritat (la introducció del bacteri més devastador de la història a Europa va ser a través dels mercants genovesos que venien de la mar Negra) és en la identificació de la causa on planteja una hipòtesi que el temps ha demostrat falsa, com veurem més endavant.

Sigui més o menys precís el relat de Mussis, entre el poble europeu van acabar tenint més predicament altres explicacions. A les autoritats, mal preparades, els va anar bé de cercar bocs expiatoris més a mà, que els permetessin espolsar-se responsabilitats per les seves maldestres reaccions a l'epidèmia. Entre les causes que van adduir-se i que queden recollides pels historiadors, hi ha, per exemple, una suposada infestació de les fonts públiques a les mans dels jueus -d'aquí les primeres massacres en algunes ciutats- o també un càstig diví.

Si m'he remuntat a Mussis, Caffa i els mariners genovesos, és perquè efectivament continuem tenint una necessitat d'obtenir una explicació completa de les coses que passen, i volem establir unes relacions entre les causes i els efectes. En la narrativa de la informació econòmica, per exemple, els periodistes i analistes gasten rius de tinta per recollir fets, posar-los en relació i plantejar-se hipòtesis que siguin plausibles, que ajudin a formar en el nostre cap un mapa comprensiu de la realitat dins del qual puguem moure'ns i entendre les nostres possibilitats.

Sigui més o menys precís el relat de Mussis, entre el poble europeu van acabar tenint més predicament altres explicacions

Però hi ha maneres i maneres de fer-ho. Podem seguir el mètode de Mussis, d'informar-nos i compartir les dades que s'han pogut recollir, per tal de fer-ne una descripció la més honesta possible dels fets, encara que al final no ens resolgui tots els dubtes, però que es pugui revisar amb noves dades. Alternativament, podem buscar una resposta més rodona, que malgrat que no sigui ben bé certa, proporcioni més certitud i per tant ens deixi més tranquils i no hi hagi necessitat de revisar, com la de les fonts intoxicades.

El primer camí és el del bon periodisme: els fets són sagrats, i les opinions són lliures. El segon, el del periodisme més abundant: no deixis que la realitat t'espatlli un bon titular.

Si les explicacions rodones tenen l'atractiu que permeten sortir de la incertesa, tenen l'inconvenient que generen una falsa sensació de seguretat, que la situació està sota control. Deixen d'incentivar la recerca de la veritat sobre el que ha passat -per què remenar-ho més, si ja sé que ha estat culpa d'aquests veïns que han emmetzinat la font?- i bloquegen l'aprenentatge de què ha passat, i per tant una informació útil sobre com prevenir futures plagues. 

Pensem, per exemple, en els exercicis de prospectiva, les anàlisis sobre com serà el món en els anys o les dècades a venir, que continuen tenint un gran predicament entre les capes dirigents de la societat i que sovint són l'exponent d'aquest segon tipus de periodisme. Ben pocs són els exercicis d'aquesta mena que aguanten el pas del temps. Per què? Perquè acaben tendint a proposar explicacions rodones, on la subjectivitat -els desitjos i els interessos personals o empresarials- imposa una percepció esbiaixada de la realitat.

Curiosament, no falten pronosticadors -malgrat l'acumulació de pronòstics fallits- que quan se'ls enganxa en una predicció fallida tenen la capacitat d'incorporar a les seves anàlisis noves dades al seu gust i reformular les seves estimacions, de manera que conclouen que el seu proper pronòstic serà, ara sí, encertat. Si les crisis es poguessin preveure amb l'exactitud i seguretat amb què alguns d'aquests profetes li llegeixen les cartes a l'economia, ja ens guardaríem prou de no prendre segons quines decisions. Això: no deixis que la realitat t'espatlli un bon titular. Els pronòstics sempre m'han semblat interessants, no per la raó que els pronosticadors voldrien. No els vull pel que diuen del futur, sinó pel que diuen d'ells mateixos, dels pronosticadors: de les seves pors i les seves esperances. De la perspectiva des de la qual observen el present i es preparen pel futur. De l'explicació rodona del món de la qual parteixen i que orienta la seva percepció de la realitat. 

Però parlem de periodisme, i el bon periodisme no pot reduir-se a proporcionar mapes simples de la realitat. No. El bon periodisme exigeix una certa metodologia d'indagació sobre els fets, anant pas a pas, sense establir relacions causals a la lleugera i verificant sobre la realitat les hipòtesis que la nostra ment va formulant a partir del que va coneixent. És un treball que ens situa en un pla de major modèstia intel·lectual que el pronòstic, però obre camins sobre els quals es pugui avançar sobre terra ferma. Una feina de notari.

Fer això ben fet és molt més difícil i molt menys valorat que la disciplina declarativa del profeta bocamoll: parlem de l'acumulació d'evidències en un sentit o en un altre, sense necessitat de mullar-se en la unió dels punts entre causa i efecte. Però per a bastir una societat robusta, és una necessitat vital, perquè ajuda a comprendre molt millor les tendències socials i econòmiques. 

Els pronòstics sempre m'han semblat interessants, no per la raó que els pronosticadors voldrien. No els vull pel que diuen del futur, sinó pel que diuen d'ells mateixos, dels pronosticadors: de les seves pors i les seves esperances

Aquesta és la via que ha pres VIA Empresa des dels seus inicis. Fets, realitat i experiència de primera mà. Ha entès la naturalesa dels límits de l'exercici del periodisme econòmic, i ha posat en valor aquella informació concreta i precisa, prioritzant el fet concret i actual a allò hipotètic i futur. Des d'una perspectiva positiva i constructiva, sí, però sense forçar els fets ni deixar-se endur per la promesa fàcil.

VIA Empresa, descrivint fets, està ajudant a identificar tendències. I parlar de tendències és parlar d'inclinacions naturals, de patrons de comportaments i de registres de constants en uns fets particulars que s'han de poder verificar en una línia dels temps. Tendències que poden retroalimentar-se entre elles, anul·lar-se o transformar-se en entrar en contacte. Quines se sobreposin a les altres i de quina manera ho facin, no entra en el camp de la necessitat, sinó com a molt de la probabilística. I això, VIA Empresa ho respecta.

Ni pronòstics ni tendències ens descobreixen el futur. Els pronòstics ens parlen de les pors i esperances dels pronosticadors. Les tendències ens parlen de les reaccions esperables en els protagonistes de l'actualitat; és a dir, quina serà probablement la manera com les empreses i les persones respondran davant d'uns fets -esperables o no-. 

Les constants no estan tant en els fets -el futur no està escrit- sinó en certs hàbits de reaccionar davant d'aquests fets -les persones ens tendim a repetir. Assenyalar tendències pot ajudar a fer-se les preguntes que ens planteja el present, per poder donar una millor resposta en el futur. El contrari dels pronòstics, que ens plantegen les respostes que ens ofereix el futur, per evitar fer-se les incòmodes preguntes que caldria fer-se en el present. És a dir, ni pronòstics ni tendències tenen la clau del futur. Però la història té sempre els mateixos ingredients, en proporcions diferents, i amb resultats dispars: la natura humana reacciona davant dels canvis de forma magnànima o mesquina, valenta o covarda, àgil o maldestra. 

Davant d'això, on queda el periodisme? En proporcionar-nos elements de judici, fets contrastats, per valorar la plausibilitat d'uns i d'altres -de pronòstics i de tendències- i deixar als lectors prendre les seves pròpies conclusions. 

Tan simple com això, tan complex i tan decisiu: fets contrastats.

Fets. Durant els darrers deu anys, en la cruïlla entre la comunicació i la tecnologia, hem viscut una sobrecàrrega tant de pronòstics com d'anàlisi de tendències. De la gran fascinació sobre les possibilitats que despertava l'era del big data en tots els negocis, fins a la gran inquietud sobre l'impacte que poden tenir les seves aplicacions en la indústria de la seguretat i el control estatal, l'anomenat capitalisme de la vigilància. Hi ha molts fets, moltíssims, que s'acumulen a gran velocitat. I molta, moltíssima, prospectiva. I destriar els fets verificables de les promeses incomplertes és imprescindible si volem decidir sobre el futur.

Ara és un moment per ajustar-se molt als fets. Rebutjar les explicacions excessivament simplistes -tant les que van en sentit ingènuament positiu o les que presenten un futur funestament negatiu- que ens poden desincentivar a jugar el nostre paper en com es configura l'ús de la tecnologia que finalment s'imposarà.

Les esperances i les pors sobre el que la tecnologia serà capaç de fer no poden estalviar-nos una lluita que batega sota qualsevol dels debats davant cada incorporació de tecnologia: quin ús li donem, quins límits li imposem i, és clar, sota quin criteri s'imposen aquests límits. Cal molta informació factual, molta descripció en brut, sòbria, concreta i precisa. Cal tenir elements per poder entrar en pas ferm a decidir, com a ciutadans informats, sobre qüestions que no podem resoldre amb un wishful thinking llogat a un pronosticador del nostre gust, que ens proporcioni un efecte narcotitzant sobre les nostres inquietuds.

Durant els darrers deu anys hem viscut una sobrecàrrega tant de pronòstics com d'anàlisi de tendències

La tensió, de fet, no és entre llibertat i seguretat com si fossin excloents. No. La tensió de fons és sobre la veritat i la mentida. La llibertat no és possible sense veritat. La seguretat no es pot basar en la mentida.

I un últim apunt. Caffa ja no existeix amb aquest nom. En el mateix lloc es troba ara la ciutat de Feodòssia. Forma part del territori que Rússia ha ocupat en la guerra contra Ucraïna. Amb el temps s'ha sabut que el bo de Gabriel de Mussis mai no va estar-hi. A més, la ciència ens ha dit -a finals del XIX es va verificar- que aquella epidèmia no la van portar els cadàvers catapultats, sinó les puces sobre les rates que van saltar el setge. 

Però ningú no ha negat allò que Mussis va verificar en el seu modest intent de periodisme de l'època: que les catapultes hi van ser. Periodisme, malgrat tot.