Passa el temps i encara som grecs

Els catalans som un poble de riba mediterrània i això fa que el nostre passat, i per tant el nostre caràcter, estigui marcat entre d’altres pel contacte amb grecs i romans. És rellevant perquè els romans es varen passejar per gairebé tota la península ibèrica, però els grecs no, i ni que sigui remotament això podria haver provocat alguna diferència en les nostres maneres de fer.

Al segle VII aC els pobladors de l’Empordà ja tenien contacte comercial amb etruscs, fenicis i grecs, gent que venia de mar enllà, feia compra-venda de diferents productes i se’n tornava cap a casa seva. És cap el 575 aC que els grecs de Focea decideixen fundar Empúries i estabilitzar aquí una colònia amb objectius comercials, un port on mercadejar però sense cap intenció de conquerir el territori ni dominar la població. Durant més de tres segles vàrem conviure amb els grecs, ells al seu port i nosaltres als nostres pobles, fins que varen arribar els romans. El 218 aC Gneu Corneli Escipió, germà d’en Publi, desembarca també a Empúries i ho fa amb un exèrcit, en el context de les baralles de Roma amb els cartaginesos pel domini de la Mediterrània. Roma comença a ocupar el territori amb campaments militars, i progressivament van substituint els poblats autòctons per ciutats romanes. Hem vist dues maneres de fer diferents, uns orientats a fer tractes i uns altres armats per prendre el control del territori. Passa el temps, i nosaltres encara som força grecs.

Mentre els grecs anaven pel nostre món mirant de fer tractes i mercadejar, a casa seva no paraven de barallar-se. Atenes i Esparta anaven a cops d’espasa i Alexandre el Gran va liderar un exèrcit per unir els pobles grecs. Els catalans també volem fer tractes amb la resta del món, però internament ens barallem a cop d’espasa i està clar que necessitaríem un Alexandre el Gran per aconseguir unir-nos en una causa comuna. Passa el temps, i encara som grecs.

I mentre comerciaven i es barallaven, els grecs també varen ser capaços de desenvolupar idees i pensament. Sobre la bellesa, la naturalesa humana o els models de governança. Plató deia que hi ha sis formes de govern: si mana un i ho fa bé és una monarquia, i una tirania si ho fa malament. Si manen uns quants i ho fan bé és una aristocràcia, i si ho fan malament són una oligarquia. I segons Plató, si manen tots i ho fan bé és una república, i si ho fan malament és una democràcia. La metàfora seria que si ets al mig de l’oceà dins un vaixell, convocaries unes eleccions per veure qui pilotarà la nau?, o miraries d’esbrinar si hi ha algun expert a bord?

Ja s’ha dit molt que la democràcia és el menys dolent dels sistemes, sempre i quan siguem capaços d’evitar que els aficionats o els motivats es posin al capdavant de la nau. Atenes funcionava amb democràcia directa i potser per això Plató hi va pensar i va acabar considerant que el desitjable seria una república, que és el nom que va fer servir per explicar que per guiar la nau no n’hi ha prou amb anar a votar, a més a més cal que guiant la nau hi posem gent capaç i experimentada. Passa el temps i encara volem el que volien els grecs.

Ens agrada tenir la capacitat d’arribar a acords amb tothom i fer negocis a tot el món, mentre internament ens barallem i ens costa unir-nos en un projecte compartit. Anem a votar tot sovint però ja no sembla que això sigui garantia d’estar ben governats, i comencem a pensar que més ens valdria un govern tècnic i posar gent experimentada allà on es prenen decisions. Els foceus mai varen arribar a Madrid, i aquí passa el temps i nosaltres encara som grecs.