Fa anys que sento la mateixa cançó: “Catalunya té molt de talent”, “som un hub tecnològic”, “som referents al sud d’Europa”. Els catalans, fins i tot quan som humils, ens encanta dir que tenim “el potencial per ser un Silicon Valley europeu”. No diem cap mentida, però ens estem posant una medalla mentre encara estem corrent la cursa. Una cursa contra qui? Contra nosaltres mateixos, perquè mentre anem fent notes de premsa i repetint aquestes frases a la mínima ocasió, la realitat és que al talent li surt a compte marxar a treballar a fora i poques vegades torna.
No és un problema de falta d’ambició ni de capacitat. A Catalunya tenim un dels millors sistemes universitaris de recerca del sud d’Europa. Tenim centres de recerca punters com el Barcelona Supercomputing Center (BSC) o l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) amb els millors professionals de totes les cantonades del planeta, empreses locals pioneres en sectors clau com la IA o la quàntica, i, sobretot, una generació de talent jove que seria l’enveja d’altres regions. La prova és que se l’emporten.
Perquè, què troba aquest talent quan acaba els estudis? Un mercat laboral inestable, a vegades precari, on el sou de júnior és de 20.000 euros l’any mentre a Berlín o Amsterdam li ofereixen més del doble, i, de passada, accés a projectes punters que els hi venen més de gust. I pels emprenedors passa una mica el mateix, però en l'àmbit de disponibilitat d’inversió.
"La gent preparada ha de poder marxar si vol, però també tornar quan vulgui"
No vull sonar reduccionista, perquè la veritat és que és un problema molt més gran que engloba temes digitals, físics o fiscals. I sempre ho he dit: la gent preparada ha de poder marxar si vol, però també tornar quan vulgui. Bàsicament: donem-los camp per córrer a Catalunya quan encara en tenen ganes.
I aquest camp per córrer es troba en l’entorn, on realment hauríem de ser més valents. Si jo volgués fer créixer el teixit productiu digital apostaria per infraestructures estratègiques que facin possible que l’ecosistema creixi, retingui el talent i atregui projectes amb cara i ulls a còpia d'oferir allò que moltes regions no poden oferir, tot i tenir tots els diners del món.
Quan parlo d’infraestructures no em refereixo a només construir edificis de coworking per fer fotos a la inauguració. Parlo d’eines reals, accessibles, que es puguin construir mitjançant col·laboracions publicoprivades. Infraestructures pensades per donar suport a projectes que neixen fora del circuit habitual o que busquen un lloc on experimentar. Parlo de cambres de buit, túnels de vent, sales blanques, però també ordinadors quàntics capaços de tenir disponibilitat per aquells que vulguin despertar vocacions científiques, i per projectes que necessiten testejar els seus productes en entorns exigents abans de sortir al mercat o aconseguir finançament. Si en un futur la feina l’han de fer les màquines, més en val que facin bé la feina amb una infraestructura sòlida. I que aquesta no només la tinguin les empreses privades, sinó que també estigui a l’abast de la gent que té idees i talent. Com una biblioteca pública d’experimentació, oberta i democràtica. Inversions que siguin la base d’una aposta estratègica pels sectors que han de liderar l’economia digital en els pròxims anys, teixint tot el territori català (i no només l’AMB).
"Quan ve una gran empresa internacional i ens obre un petit centre d’operacions, fem festes. És una solució de curt termini per tapar un problema estructural: no tenim projecte"
El motiu pel qual no avancem és clar: les infraestructures no són sexis. No són projectes immediats, ni donen vots per les pròximes eleccions. Però són la base de qualsevol economia digital amb cara i ulls que busqui afegir valor al seu teixit empresarial. Sense infraestructures connectades entre si i amb el teixit productiu, seguirem sent un lloc de pas on formar-se, operar-se, i retirar-se.
I el pitjor és que ens autoenganyem. Quan ve una gran empresa internacional i ens obre un petit centre d’operacions, fem festes. Però això no és sobirania digital, ni economia sostenible. És una solució de curt termini per tapar un problema estructural: no tenim projecte.
No seré jo la que expliqui quines són les infraestructures que Catalunya necessita, perquè qui ho ha de pensar és el mateix ecosistema. I a partir d’aquí, un comitè d’experts que representin startups, centres de recerca, govern, i indústria. Han de fer una tasca de comissariat per identificar les necessitats reals i les fites assolibles per Catalunya, i seria bo prioritzar inversions segons disponibilitat pressupostària, de sòl públic i privat, i d’interès estratègic, i apostar pels sectors on podem tenir un avantatge competitiu real. No tot s’hi val.
Si fem un resum de la situació seria la següent: tenim talent, tenim ecosistema, i tenim sectors estratègics amb potencial real. Ens falta posar-hi la base i el projecte. Si invertim en aquestes infraestructures ara, d’aquí a cinc anys podríem atraure projectes i inversió per ser un referent europeu en economia digital. Si no ho fem, seguirem sent els de sempre: un lloc on el talent es forma, però no es queda.
Catalunya té totes les peces, i si no trobem el manual d’instruccions, inventem-nos-el nosaltres. Perquè si seguim esperant que algú ens resolgui l’equació, el talent ja farà temps que haurà trobat la solució... però en una altra banda.