Catalunya: un model econòmic destructiu?

En els darrers temps s’estan produint a Catalunya determinats fets que posen en risc el país en la majoria dels seus vessants: la viabilitat de l’estat del benestar i la supervivència com a nació. Segur que els motius són diversos i els responsables, en bona part, som tots. Deficiències greus en ensenyament, sanitat, infraestructures, immigració, llengua, productivitat, habitatge, etc. Molts us preguntareu com és això possible si les notícies sobre creixement econòmic són positives? La resposta és relativament senzilla: cada cop toquem a menys recursos per càpita. Creix més la població que el PIB. Sembla mentida que la nostra premsa sigui tan inculta i perversa que ignori un fet tan bàsic. El PIB de Mèxic és més del doble del de Suïssa, i jo us pregunto: què preferiu ser mexicans o suïssos? No sembla ser aquest un concepte de difícil comprensió. Doncs al nostre país hi ha gent que no ho entén. Començant pels governants.

Segurament no haureu vist -censurada?- aquesta notícia d’Eurostat publicada l’any 2020. Realment dramàtica:

 

Quines regions de la UE van tenir les majors disminucions en el valor afegit brut? | Eurostat 

L’any 2020 Catalunya va formar part de les deu regions d’Europa on més havia caigut la productivitat. L’explicació no és massa enrevessada i jo la resumeixo de la següent forma: Catalunya crea llocs de treball per als que no hi són i que, per tant, no fa falta crear. 

"Catalunya crea llocs de treball per als que no hi són i que, per tant, no fa falta crear"

Des de l’any 2000, aproximadament, Catalunya avança en sectors en què no hauria de créixer com són el turisme i l’hostaleria -per cert, mireu a què es dediquen majoritàriament les regions de la llista de més amunt. Per contra, oposadament al que fa el País Basc, no creix en sectors on es necessiten llocs de treball qualificats. Més exactament, els llocs de treball per als quals estem formant la gent. Resultat: la gent formada marxa del país i cridem a gent no formada. Els llocs de treball creats són de baixa qualitat i comporten diversos problemes:

• Salaris baixos que no són acceptables. A més de proliferar el pagament en negre.
• Salaris que no admeten ajustaments a l’alça, ja que l’empresariat acostuma a fer dumping social amb la immigració. No vols tu aquesta feina? Doncs contracto un immigrant. (Nota. Que algú m’expliqui, si no, per què viatjant per territori francès, alemany o italià no trobes el nombre d’immigrants que, a casa nostra, fan de cambrer).
• Les cotitzacions dels salaris no acostumen a cobrir els costos socials que després els empleats utilitzen. El sector turístic està subvencionat.
• Fem fora gent jove que ens ha costat un dineral formar.
• La immigració que arriba s’integra, sí. A una de les regions d’Espanya, però no pas a Catalunya. Deixem d’autoenganyar-nos, si us plau.

En resum, estem davant d’un model que no només no apuja el llistó i el nivell d’exigència del país sinó tot el contrari: el país va baixant de nivell. O és que algú es pensa que les tensions en sanitat, ensenyament, habitatge i altres serveis venen de la imaginació? Catalunya ha passat de sis milions a vuit milions i la productivitat per càpita ha baixat i continua baixant. No hi ha prou ingressos per mantenir l’estat del benestar.

Però el més dramàtic és que sembla que ningú es pregunti per què dimonis vol la població catalana augmentar en quantitat d’una manera tan escandalosa? Cap lloc d’Europa ho fa. Per què no creixem només en allò que fa falta? No cal demanar competències en la gestió de la immigració. Només cal no estimular-la. És de babaus crear un problema i, després, demanar competències per gestionar-lo quan sabem, perfectament, que l’aixeta legal no la tindrem mai, ja que la regulació de la immigració passarà a ser europea ben aviat. El País Basc ha crescut en població només el 5%, com Alemanya. Per què nosaltres ho hem fet el 24%? Qualsevol país perdria la identitat sota aquestes condicions. França i Alemanya ja han promulgat lleis per preservar el sentiment nacional. I no donem la culpa als immigrants, si us plau: nosaltres els cridem per, després, no integrar-los. No han arribat irregularment; han entrat per Barajas.

"Estem davant d’un model que no només no apuja el llistó i el nivell d’exigència del país sinó tot el contrari: el país va baixant de nivell"

Aquell que governa té el terreny de joc limitat, certament. Però hi ha una cosa que només els governs poden fer. Ningú més. I es tracta de distribuir el PIB d’un país. Estimular uns sectors i penalitzar-ne d’altres. Hi ha eines. Només cal tenir coratge i governar enfrontant-se als lobbies i altres agents interessats. O abandonar la desídia i la incompetència. I tenir el país al cap amb un pla a futur. Malauradament, els governs de la Generalitat d’ençà els començaments del mil·lenni han estat d’una ineficàcia difícil de trobar. El desgovern ha estat total. Les polítiques a seguir, absolutament inexistents. Sense altra estratègia que anar consumint el valor afegit que s’havia creat abans. Ara en paguem les conseqüències: un país desballestat.

De tots els problemes que té Catalunya, aquest és el més greu: el seu model econòmic. Tots els altres en són conseqüència. Si us plau, analitzin-los i s’adonaran del que dic. S’ha de declarar la guerra al model econòmic que s’ha instal·lat els darrers vint anys. S’ha de fer una revolució des de tots els nivells. I s’ha de fer sense vergonya i amb força. Ep, si volem país, és clar! Perquè uns quants anys més amb aquest desgovern intern -no cal buscar enemics fora- i el país haurà desaparegut. Jo no en tinc cap dubte.