El Cavall Fort i la Intel·ligència Artificial

Passades les fases de la negació i de la ira arriben les de la negociació i l’acceptació i això és el que està passant amb la Intel·ligència Artificial. L’exemple més evident als ulls de tothom és el de la irrupció de l’omnipresent ChatGPT en el debat públic, especialment pel seu impacte en els més joves.

Com a mostra d’aquest debat públic un exemple de proximitat. El Premi Cavall Fort d’enguany el va guanyar la periodista Elena Domingo pels seus articles de divulgació a la revista. L’acte es va iniciar amb una benvinguda del president de la Fundació Cavall Fort i editor el Sr. Xavier Carrasco. A la seva al·locució el Sr. Carrasco va elogiar la feina d’escriure articles, les contribucions de la guanyadora i va recomanar el llibre Un tramvia anomenat text, de Vicenç Pagès, que ell regala sovint. També va agrair els participants i va desglossar l’agenda de l’acte, croquetes incloses. A continuació va confessar que volia fer “una dolenteria” però que finalment se n’havia desdit. La “dolenteria” hauria estat llegir una presentació de l’acte que havia generat amb el ChatGPT com si res, i revelar-ho encabat.

"Un premi d’escriptura on l’estrella de la festa era un text generat per una màquina"

Nogensmenys la va llegir després de la seva. Havia demanat al ChatGPT: “Escriu un discurs de benvinguda per a l'acte de lliurament de premis en un concurs d'articles per a nens i nenes”. No cal dir que el text estava ben escrit; ben estructurat, era concís i s’ajustava al cànon. Cap al final feia la següent reflexió: “Vull destacar la importància de l'escriptura i la lectura per al desenvolupament personal i la societat en general. A través de l'escriptura, els joves poden expressar les seves idees i sentiments de manera creativa i impactant. A través de la lectura, poden expandir els seus coneixements i comprendre millor el món que els envolta”. Reflexions molt pertinents tractant-se d’un premi d’escriptura.

El que inicialment podia passar com una facècia del conductor, s’anava tornant a cada paraula un assumpte més seriós. La lectura pausada del Sr. Carrasco, el seu to de veu, les inflexions i les pauses donaven carta d’”humanitat” al text generat per la màquina. Poc a poc es va anar fent el silenci, trencat només per somriures còmplices a mig camí entre l’admiració i la incredulitat. Tant era així que el Sr. Carrasco va haver d’apostil·lar un “això no ho he escrit jo, ho ha escrit la màquina”.

La situació era curiosa: un premi d’escriptura on l’estrella de la festa era un text generat per una màquina, equiparable al que hauria pogut escriure el conductor de l’acte. El temor a l’obsolescència programada de tots els que escrivim augmentava a cada paraula de la màquina. La tensió anava en augment. Fins que la sala va explotar.

Va ser en el darrer paràgraf que deia així: “Ara, sense més aldarulls vull convidar a tots a gaudir de l’acte i celebrar els guanyadors i tots els participants. Moltes gràcies per assistir-hi i esperem que gaudiu de l’acte de lliurament del premi”. Va ser en pronunciar la paraula aldarulls que l'audiència va esclafir en un riure alliberador: la màquina no era perfecta. Encara hi havia esperança. Si en voleu veure el vídeo, el vaig penjar a Twitter.

"La màquina no era perfecta. Encara hi havia esperança"

El Xavier Carrasco és un home savi tot i que ell en defuig del qualificatiu. És per això que no descarto que la seva decisió de finalment llegir la seva benvinguda i a continuació la genrada per la màquina, no fos una decisió del tot premeditada. No ho sabrem mai, però allò que aquell dia podia semblar un exercici d’estil, avui, reflexionant-hi i remirant el vídeo me n’he adonat que és en realitat una classe magistral d’IA que penso fer servir amb els meus alumnes de Comunicació Audiovisual i els de Creació Digital.

L’intercanvi entre el Sr. Carrasco i el ChatGpt va ser el següent:

.- Escriu un discurs de benvinguda per a l'acte de lliurament de premis en un concurs d'articles per a nens i nenes.

"Bon dia a tothom i benvinguts a l'acte de lliurament de premis del nostre concurs d'articles per a nens i nenes. Vull començar agraint a tots els que han fet possible aquest concurs, des dels patrocinadors fins als jurats i organitzadors. Sense la seva col·laboració, aquest concurs no hauria estat possible.

Aquest any, vam rebre moltes obres increïbles de joves talents de tot el país. Va ser difícil escollir els guanyadors perquè tots els articles eren excepcionals en les seves pròpies maneres. Però després d'un ardu procés de selecció, hem escollit les obres guanyadores per cada categoria.

Vull destacar la importància de l'escriptura i la lectura per al desenvolupament personal i la societat en general. A través de l'escriptura, els joves poden expressar les seves idees i sentiments de manera creativa i impactant. A través de la lectura, poden expandir els seus coneixements i comprendre millor el món que els envolta.

Ara, sense més aldarulls, vull convidar a tots a gaudir de l'acte i celebrar els guanyadors i tots els participants. Moltes gràcies per assistir i esperem que gaudiu de l'acte de lliurament de premis."

Sempre s’ha de ser ben educat amb les màquines per si s’ho van apuntant tot i en un futur ens dominen

El text és impecable i segurament és millor del que són capaços d’escriure molts universitaris. El mal ús de la paraula “aldarulls”, clarament fora de lloc, és fàcilment solventable demanant-li al mateix ChatGPT: “Aldarulls no està ben utilitzat. Si us plau, reescriu la resposta amb un terme més adient”. (Sempre s’ha de ser ben educat amb les màquines per si s’ho van apuntant tot i en un futur ens dominen).

Però si ens hi fixem bé —i llegint-lo per a nosaltres i no escoltant-lo d’un rapsoda— ens adonarem que li falta ànima. Canviant un parell de paraules, el text és aplicable a un premi de cinema, de pintura ràpida, de trial, de macramé o de cria de canaris. Tots són importants “per al desenvolupament personal i la societat en general” tots ajuden “els joves a expressar les seves idees i sentiments de manera creativa i impactant” i tots els ajuden a “comprendre millor el món que els envolta.”

En canvi, la benvinguda original del Sr. Carrasco té ànima, amb noms i cultura pròpia. La trobem en el llibre “que regala sovint” Un tramvia anomenat text del Vicenç Pagès —la màquina no regala res— i també en les croquetes que l’audiència havia vist al final de la sala en entrar; el conductor de l’acte ho sabia i per això va mencionar el pica-pica final en la seva al·locució. L’acte era al Museu Etnològic i de Cultures del Món del carrer Montcada de Barcelona i era just abans de sopar, quan hi ha gana.