Clàusula sòl: falta de transparència i conseqüències
28
de Juliol
de
2016
El Tribunal Suprem s'ha manifestat en dues ocasions sobre el caràcter abusiu de les clàusules sòl, en les sentències de 9 de maig de 2013 i de 8 de setembre de 2014, determinant en tots dos casos una falta de transparència per part dels bancs i que la coneguda com a clàusula sòl comporta un desequilibri important en perjudici del consumidor, per la qual cosa ha de declarar-se nul·la.
Més recentment, aquest 13 de juliol, l'advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea Paolo Mengozzis'ha pronunciat sobre la qüestió prejudicial plantejada pel Jutjat Mercantil núm. 1 de Granada, que recaptava, en essència, que "una vegada declarada la nul·litat d'una clàusula, com és el cas de les anomenades "clàusules sòl", quina data és la que els tribunals han d'usar per moderar les quantitats que han de ser retornades als consumidors per part dels bancs?
Existeixen sobre aquest tema dues posicions oposades. D'una banda, aquells que sostenen que no es pot limitar en el temps els efectes d'una clàusula declarada abusiva. Moderar o integrar l'eficàcia d'aquesta clàusula en el temps comportaria, materialment, una conseqüència jurídica que expressament ve prohibida tant per la jurisprudència del TJUE, com per la reforma legislativa a la qual aquesta sentència va donar lloc. Conformement a aquesta posició, es demana que la retroactivitat sigui total, és a dir, que els bancs retornin els diners cobrats per la clàusula sòl des del mateix moment en què es va signar la hipoteca.
La segona posició manifesta que, no obstant la regla general d'eficàcia retroactiva de les declaracions de nul·litat, els seus efectes no poden ser impermeables als principis generals del Dret, destacant entre ells el de seguretat jurídica i el de risc de trastorns econòmics greus, esmentats tant en la jurisprudència del Tribunal Constitucional com en l'article 106 de la Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques; en les legislacions de Patents i de Marques, etc. D'acord a aquesta postura, s'apel·la, en definitiva, al concepte de "seguretat jurídica, equitat i enriquiment injust" per defensar la restitució de les quantitats lliurades com a conseqüència de la nul·litat contractual de la clàusula abusiva, però limitant en el temps els efectes devolutius de les quantitats ja pagades.
Aquesta segona línia és la que va prendre en el seu moment el Tribunal Suprem en una sentència de 25 de març de 2015, en la qual va fixar la data a partir de la qual es comptabilitzarien les quantitats a retornar en el dia de la primera sentència del TS sobre aquesta qüestió. Ara, l'advocat general Mengozzi concorda amb el nostre Alt Tribunal i segueix la línia de la retroactivitat parcial i de limitar els efectes de la nul·litat a la sentència de 9 de maig de 2013, i no amb anterioritat.
Si bé les conclusions dels advocats generals del TJUE no posseeixen un caràcter vinculant, sí que és cert que, en línies generals, i, per descomptat salvant explicades i sonades excepcions, solen, sinó constituir-se en precalc de la sentència -doncs els jutges de Luxemburg gaudeixen de total llibertat sobre aquest tema-, sí llançar llum sobre el sentir de les institucions judicials, el qual inclinarà la balança en direcció a una o una altra tesi.
La resolució d'aquesta qüestió, com queda plasmada en les conclusions de Mengozzi, no és senzilla, doncs és necessari ponderar l'interès general i el bancari, que al primer va sovint unit. Els efectes que produiria en aquest sector l'obligació de retornar totes les quantitats pagades al consumidor des de la signatura del contracte com a conseqüència de la declaració de nul·litat de les clàusules sòl -sempre que aquestes siguin idèntiques a les declarades nul·les pels tribunals- serien enormement onerosos per a les institucions financeres espanyoles, xifrant-se temptativament aquest impacte en uns 7.000 milions d'euros en total. En cas d'haver presagiat un resultat tal, la banca probablement hauria demanat més grans ajudes públiques a les sol·licitades l'any 2012.
En el sentit exposat, i, com van sostenir primer el Tribunal Suprem i ara l'advocat general, sembla raonable pensar que, quan es pronunciï el TJUE (abans de finals d'any) ho farà en el sentit solament obligar a les entitats bancàries a retornar l'import de les quotes d'amortització que haguessin vençut des de la data de publicació de la sentència i no, malgrat el sentir dels afectats, amb anterioritat.
Més recentment, aquest 13 de juliol, l'advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea Paolo Mengozzis'ha pronunciat sobre la qüestió prejudicial plantejada pel Jutjat Mercantil núm. 1 de Granada, que recaptava, en essència, que "una vegada declarada la nul·litat d'una clàusula, com és el cas de les anomenades "clàusules sòl", quina data és la que els tribunals han d'usar per moderar les quantitats que han de ser retornades als consumidors per part dels bancs?
Existeixen sobre aquest tema dues posicions oposades. D'una banda, aquells que sostenen que no es pot limitar en el temps els efectes d'una clàusula declarada abusiva. Moderar o integrar l'eficàcia d'aquesta clàusula en el temps comportaria, materialment, una conseqüència jurídica que expressament ve prohibida tant per la jurisprudència del TJUE, com per la reforma legislativa a la qual aquesta sentència va donar lloc. Conformement a aquesta posició, es demana que la retroactivitat sigui total, és a dir, que els bancs retornin els diners cobrats per la clàusula sòl des del mateix moment en què es va signar la hipoteca.
La segona posició manifesta que, no obstant la regla general d'eficàcia retroactiva de les declaracions de nul·litat, els seus efectes no poden ser impermeables als principis generals del Dret, destacant entre ells el de seguretat jurídica i el de risc de trastorns econòmics greus, esmentats tant en la jurisprudència del Tribunal Constitucional com en l'article 106 de la Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques; en les legislacions de Patents i de Marques, etc. D'acord a aquesta postura, s'apel·la, en definitiva, al concepte de "seguretat jurídica, equitat i enriquiment injust" per defensar la restitució de les quantitats lliurades com a conseqüència de la nul·litat contractual de la clàusula abusiva, però limitant en el temps els efectes devolutius de les quantitats ja pagades.
Aquesta segona línia és la que va prendre en el seu moment el Tribunal Suprem en una sentència de 25 de març de 2015, en la qual va fixar la data a partir de la qual es comptabilitzarien les quantitats a retornar en el dia de la primera sentència del TS sobre aquesta qüestió. Ara, l'advocat general Mengozzi concorda amb el nostre Alt Tribunal i segueix la línia de la retroactivitat parcial i de limitar els efectes de la nul·litat a la sentència de 9 de maig de 2013, i no amb anterioritat.
Si bé les conclusions dels advocats generals del TJUE no posseeixen un caràcter vinculant, sí que és cert que, en línies generals, i, per descomptat salvant explicades i sonades excepcions, solen, sinó constituir-se en precalc de la sentència -doncs els jutges de Luxemburg gaudeixen de total llibertat sobre aquest tema-, sí llançar llum sobre el sentir de les institucions judicials, el qual inclinarà la balança en direcció a una o una altra tesi.
La resolució d'aquesta qüestió, com queda plasmada en les conclusions de Mengozzi, no és senzilla, doncs és necessari ponderar l'interès general i el bancari, que al primer va sovint unit. Els efectes que produiria en aquest sector l'obligació de retornar totes les quantitats pagades al consumidor des de la signatura del contracte com a conseqüència de la declaració de nul·litat de les clàusules sòl -sempre que aquestes siguin idèntiques a les declarades nul·les pels tribunals- serien enormement onerosos per a les institucions financeres espanyoles, xifrant-se temptativament aquest impacte en uns 7.000 milions d'euros en total. En cas d'haver presagiat un resultat tal, la banca probablement hauria demanat més grans ajudes públiques a les sol·licitades l'any 2012.
En el sentit exposat, i, com van sostenir primer el Tribunal Suprem i ara l'advocat general, sembla raonable pensar que, quan es pronunciï el TJUE (abans de finals d'any) ho farà en el sentit solament obligar a les entitats bancàries a retornar l'import de les quotes d'amortització que haguessin vençut des de la data de publicació de la sentència i no, malgrat el sentir dels afectats, amb anterioritat.