Hem de deixar Twitter?

Aquesta setmana l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau ha anunciat que deixa Twitter. Entenc i respecto la seva decisió, però no comparteixo els seus arguments. Diu que deixa Twitter per poder fer bona política i per no sotmetre’s a la “tirania de la presència permanent”, i em costa seguir aquest raonament on sembla que és l’eina qui t’obliga a fer coses que no vols. És cert que hi ha qui hi fa coses ben extranyes, però un mateix hi fa el que vol i l’eina no sembla impedir que un responsable faci política com cregui que l’ha de fer.

Ara bé, això no treu que Twitter i per extensió això que anomenem xarxes socials està esdevenint un territori tèrbol on molt probablement polítics i responsables públics com Ada Colau fan bé d’anar-ne sortint. La tecnologia no és un tros de ferro estèril sinó que té ideologia, i la digital encara més. Twitter, igual que Facebook, Google, Apple, Tesla o Amazon tenen ideologia, i tenen un volum tan desmesurat que es gestionen amb algoritmes que són fills d’aquesta ideologia, una ideologia que no ha estat declarada, validada ni supervisada però que actúa a tot el món.

La tecnologia no és un tros de ferro estèril sinó que té ideologia, i la digital encara més

En el cas de Twitter és conegut i sabut que hi ha milions i milions de comptes que no tenen cap usuari humà real al darrera, sinó que es gestionen automàticament de manera mancomunada des d’un algoritme al servei d’algun interès. És fàcil programar que si Ada Colau diu alguna cosa a Twitter, el que sigui, els centenars o milers de comptes que tu controles comencin a contestar-li de manera automàtica i immediata. Si al seu tuit hi apareix el terme “habitatge” es programen unes respostes automàtiques, si hi diu “sobirania” unes altres, i si parla de “família” encara unes altres. I encara que no digui res de tot això, també rebrà respostes automàtiques. Centenars. Milers. De tota mena. Insults, queixes, crítiques... menys maca, li diran de tot.

La majoria de ciutadans no coneix o no vol creure que les xarxes funcionin d’aquesta manera, i la percepció pública és que Ada Colau és una persona contestada, qüestionada, criticada i odiada. I es generen estats d’opinió, que és del que es tractava. Encara que tu i tres amics decidiu que és injust i vulgueu contestar, no teniu res a fer davant un exèrcit de bots. Ada Colau, i el polític de torn, ho tenen fotut. L’espai públic se’ls gira en contra, la seva imatge i reputació pateix, i si volen contestar o conversar-hi resulta que a l’altre costat no hi ha ningú, només robots que els importa un rave qualsevol intent de dialogar. La seva tasca és una altra, i no té res a veure amb argumentar o raonar.

El problema rau en que Twitter no actua malgrat que li seria ben senzill identificar aquells comptes gestionats per bots enlloc d’humans, i si no actua és o per desídia o perquè ja li va bé. Fa poc varen activar una opció nova per la qual pots triar qui pot contestar-te un tuit, i si jo fos Colau l’hauria fet servir molt, però no és suficient. Si Twitter és una eina de converses i diàleg, les regles de joc que l’ordenen haurien de ser molt més clares i contundents, i ara no és així. Sempre s’han dit bestieses a l’espai públic, però quan es creua la línia i l’opinió expressada ja és clarament constitutiva de delicte, Twitter no actua amb la necessària contundència. Continguts xenòfobs, amenaces de mort, exaltacions feixistes... massa casos en que s’avisa a Twitter i aquesta no reacciona ni fa res per evitar-ho. I recórrer a la llei per resoldre-ho ens posa en uns plaços de temps insuportables d’assumir en l’actual societat instantània.

Si Twitter és una eina de converses i diàleg, les regles de joc que l’ordenen haurien de ser molt més clares i contundents, i ara no és així

Si tècnicament tot això es podria gestionar molt millor, i malgrat tot no es fa, és perquè Twitter té ideologia. Com tot i com tothom. Quan Donald Trump estava ja en el seu deliri final les xarxes socials es varen atrevir a cancel·lar el compte ni més ni menys que del President dels Estats Units. Però molt em temo que varen aprofitar el que ja era un àngel caigut per blanquejar el seu més que dubtós funcionament.

No estic d’acord amb els argument d’Ada Colau per deixar Twitter, però espero que la seva acció contribueixi al debat que hauríem de tenir, i sobre tot a forçar mecanismes de transparència i control en els sistemes de presa de decisió a les grans plataformes digitals.