Connectar els punts

Mentre escric aquestes línies, estic digerint, d'alguna manera, els resultats de les eleccions alemanyes. Em costarà comprendre completament què ha passat allà, malgrat les prediccions. Com hem arribat fins aquí? La narrativa que els mitjans hem difós durant anys té interrupcions, cada cop més, que semblen forats negres. Cada vegada més, allò que solem anomenar "actualitat" se'ns queda travat a la gola. La successió d'esdeveniments incomprensibles genera saturació i, a partir d'aquí, incomprensió. De fet, com podem comprendre què està passant en profunditat si decidim quedar-nos a la superfície?

Ens hi hem fixat perquè són eleccions, perquè tindrà un gran impacte en la nostra economia, perquè el motor d'Europa s'està alentint, però tranquils, aviat sorgirà una altra preocupació, i un cop rebuda aquesta sacsejada d'actualitat, l'oblidarem. Les narratives parcials generen confusió: sense continuïtat, no hi ha manera de connectar els punts.

"La successió d'esdeveniments incomprensibles genera saturació i, a partir d'aquí, incomprensió"

Se'ns ha presentat l'"explosió" de l'extrema dreta alemanya a la narrativa, suggerint que és un fenomen que ha aparegut de sobte, com una epifania macabra. Què sabem sobre les desigualtats internes del país? Gairebé res. Les raons o factors que podrien explicar allò que ens resulta incomprensible estan amagats sota les catifes, i allà, en el fons del mar, s'ha format la tempesta perfecta; invisible fins que ha esclatat. Els moviments que limiten drets i els missatges d'odi que criden a destruir-ho tot reflecteixen l'agenda de certs grups d'interès, és clar, però difícilment s'haurien generalitzat (tal com s'estan generalitzant aquí i allà) si no haguéssim perdut de vista tota la seqüència. Reflexionem sobre l'efecte, però les causes se'ns escapen. Busquem la reacció, sense fer-nos ni tan sols les preguntes més simples sobre les causes estructurals.

En una època en què consumim i descartem la informació immediatament, els esdeveniments són peces soltes d'un trencaclosques que mai aconseguim completar. El que em preocupa no és necessàriament el que està passant, sinó aquells que decideixen que aquestes narratives parcials ens han de preocupar. Estic, estem, mirant el dit que assenyala la lluna. Un esdeveniment aïllat capta la nostra atenció, genera indignació o una reacció momentània, però l'endemà mateix, o molt poc després, un altre el substitueix, sense deixar-nos temps ni ganes d'analitzar el context, l'origen o les conseqüències.

Hannah Arendt va advertir que "sense memòria i sense capacitat de pensar, els esdeveniments no tenen sentit" i va predir que ja estem ofegats sota una allau d'informació sense pensament. Si no hi ha comprensió, estem nedant en una amnèsia funcional sense memòria.

"Un esdeveniment aïllat capta la nostra atenció, genera indignació o una reacció momentània, però l'endemà mateix, o molt poc després, un altre el substitueix"

Ens sorprèn l'ascens d'alguns lideratges polítics, sense parar atenció als anys de frustració social que els han alimentat. Les imatges d'un desastre natural ens commouen, però les dinàmiques polítiques i econòmiques que agreugen les conseqüències d'aquell desastre ens són invisibles.

La fragmentació ens fa petits i ens empeny a respostes simples i immediates. Ens enredem en petits passos, sense considerar l'amplitud i la longitud del camí. No podem respondre amb desesperació davant aquesta fragmentació del pensament; hem de recórrer a fonts que alimentin una mirada crítica a llarg termini. Com va dir Simone Weil, "la intel·ligència no és la capacitat d'emmagatzemar informació, sinó de comprendre el seu significat". Comprendre requereix temps, i disposar d'aquest temps requereix la voluntat d'anar més enllà de l'impacte immediat, d'utilitzar llums llargs.

És hora de recuperar la capacitat de connectar els punts, d'entendre que darrere de cada titular hi ha una història més gran que mereix ser explicada. En temps d'excés d'informació, formar una opinió pròpia és un acte de resistència.