Consciència de fragilitat

Sortim dels moments més tràgics de la pandèmia, on hi deixem desenes de milers de víctimes. Sortim saturats d’aquest llarg parèntesi i reclamem a l’estiu que ens rescabali de la primavera arrabassada. Volem marxar lluny d’aquest mal son per gaudir de les vacances. Però la covid-19 ens acompanyarà allà on anem, i canviarà de parella cada cop que trobi l’ocasió: tant se val que sigui en un acte multitudinari o en una aglomeració, sempre estarà a l’aguait.

El cost de l’aturada de l’activitat ha suposat per a les famílies, les empreses i pels comptes mateixos de l’Estat, unes quantitats desmesurades. Ha plogut sobre mullat: no havíem superat l’anterior crisi que ha arribat la pandèmia. L’economia de l’Estat no es pot permetre seguir aturada ni un dia més, cal retornar a l’activitat. Però s’ha de fer de forma endreçada i segura.

Hem de tornar a l’activitat amb una actitud positiva i de compromís, com la que van mostrar els petits comerços el dia que les autoritats van permetre l’obertura dels seus locals. La que van mostrar quan a primera hora del matí van obrir els llums per netejar els vidres dels aparadors, per desinfectar els taulells, per escombrar voreres deixades de la mà de déu... Conscients que no tindrien gaires clients, però que havien d’obrir les botigues per fer tornar la vida a ciutats i pobles. Altres empresaris, amb més possibles, feien comptes del que l’Estat els concedia pels ERTOs, i calculaven si els interessava obrir o esperar temps millors.

"Tots els sectors industrials han fet la carta als reis. Tots demanen al Govern de l’Estat més inversions i una fiscalitat més favorable"

Tots els sectors industrials han fet la carta als reis. Tots demanen al Govern de l’Estat més inversions i una fiscalitat més favorable. Tothom reclama més despesa pública perquè no s’aturi la màquina. El món de la construcció no ha estat pas una excepció. Els uns reclamant més obra pública, els altres més ajuts per construir habitatges nous, mentre les veus que adverteixen de la manca de manteniment, de la falta de cultura de la rehabilitació, de la necessitat de fer més sostenible i més eficient el parc d’habitatges construït, clamen en el desert.

Mai havíem tingut un diagnòstic tan clar: el parc dels nostres habitatges està envellit. El 70% dels edificis s’han construït sense cap mena de normativa d’aïllament tèrmic i d’eficiència energètica. Estem a la cua de la Unió Europea en rehabilitació: al nostre país amb prou feines representa el 30% de l’activitat de la construcció, mentre la mitjana europea està per sobre del 50% i els països capdavanters hi dediquen el 70%.

Com si ignoréssim que és una activitat que dona treball a més operaris que qualsevol altra, que utilitza a petites i mitjanes empreses, a professionals i a autònoms. Que és en definitiva un motor a l’hora de crear ocupació.

La rehabilitació és fonamental per posar al dia els edificis més envellits, els que afecten les classes treballadores, i és de vital importància si volem arribar a la descarbonització de les nostres ciutats. En aquests moments tan difícils, la mateixa Comissió Europea l’assenyala per rellevar al sector turístic en la lluita contra l’atur, i ha anunciat una inversió importantíssima d’1,6 bilions d’euros pel seu llançament. Els avantatges són tan clars que sorprèn que les nostres administracions s’ho pensin tant.

"Sembla que es fa servir la manca de diners per a justificar-ho tot, però hi ha coses que depenen més de la voluntat política que de la hisenda pública: què estem fent per impulsar la rehabilitació?"

Per accelerar l’activitat en aquest sector, els col·legis d’aparelladors, d’arquitectes, d’enginyers industrials i d’enginyers tècnics de Catalunya hem demanat a l’Ajuntament de la capital i a la Generalitat la separació dels tràmits de les obres de rehabilitació dels de l’obra nova, tot proposant la creació d’oficines de rehabilitació amb una finestreta única per assessorar ciutadans i empresaris, per gestionar tràmits administratius i per agilitar llicències.

Sembla que es fa servir la manca de diners per a justificar-ho tot, però hi ha coses que depenen més de la voluntat política que de la hisenda pública: què estem fent per impulsar la rehabilitació? Què estem fent perquè els tràmits de les llicències als ajuntaments no triguin una eternitat? Per què no comencem pel que està a les nostres mans i busquem complicitats? Per què no ens inspirem en exemples d’èxit com els que van representar ProEixample i Promoció de Ciutat Vella?

Per sortir d’aquesta crisi serà necessari que siguem conscients de la nostra fragilitat i que ens protegim els uns als altres. Serà imprescindible que mostrem una actitud positiva i de compromís com les que van mostrar els petits empresaris. Però per sobre de tot, ens caldrà un lideratge clar i valent de les administracions, sense el qual res no serà possible.