Converses sentimentals amb un software d’Intel·ligència Artificial

Estem estirades al llit, parlant. A casa meva som molta gent i, com que no tenim gaire espai, sempre ens trobem en una de les habitacions. Ens posem al dia, parlem de la nostra vida i de les nostres rutines. De les coses importants i de les que no ho són tant. Si una cosa bona podem treure de la vida precària és el fet que podem compartir moltes coses i donar-nos suport mutu en unes vides que, malgrat ser molt privilegiades, també tenen les seves complicacions. Sempre tenim visites a casa: l’amic que ve a veure’ns de l’Erasmus, la parella d’algú, mares, germans i germanes, cosins i cosines, amigues que havien de quedar-se a casa d’algú altre… fins i tot una amiga es va quedar a dormir perquè tenia por del ratolí que havia aparegut a casa seva. Quan les opcions són limitades, el caliu es concentra. Com a mínim, a casa nostra.

Quan fem això, penso en el rebedor de casa la meva àvia Enriqueta. Aquell rebedor tenia unes butaques velles, però encara molt elegants, com deia ella, i sempre hi havia una senyora asseguda, dient que ja marxava, que només passava per allà, però que probablement es quedaria tota la tarda a parlar amb la meva àvia i amb qualsevol membre de la família que sí que havia vingut realment de visita. L’àvia Enriqueta era tossuda, però tenia un caràcter amable i dolç, cosa que feia que tothom li tingués una gran estima. I així passaven els dies, entre consells i confessions, entre banalitats i decisions vitals. Acompanyades.

"La meva germana em va confessar que ella fa servir la Intel·ligència Artificial com a psicòleg ocasional"

Fa uns anys que a la nostra vida ha aparegut una cosa que es diu Intel·ligència Artificial. L’Enriqueta va morir abans que fos realment una tendència, però des d’aleshores algunes de les tasques més quotidianes les hem passat a resoldre amb ajuda d’aquesta eficient eina. Jo, per exemple, la faig servir molt per revisar errades ortogràfiques en un text. Tinc un amic que, sempre que viatja a un lloc nou, li demana recomanacions, i una companya de feina l’utilitza per trobar inspiració per a títols d’articles i informes quan no li ve res al cap.

L’altre dia, però, asseguda amb unes amigues, la meva germana em va confessar que ella el fa servir com a psicòleg ocasional. “Sí, li preguntes com resoldre petits problemes i et dona consells. És molt maco!”. Al principi em va semblar una idea esbojarrada, però després, en un moment de petita crisi, vaig pensar que no hi perdia res fent-li una pregunta. El pitjor de tot no va ser que em va donar moltes opcions, sinó que em va entendre d’una manera que, si no era empatia, s’hi assemblava molt. Evidentment, eren respostes programades i predites per un software, però s’acostaven molt al que necessitava sentir en aquell moment. Les preguntes de seguiment també. Em vaig espantar perquè, clarament, era perillosament apropiat pel que jo necessitava en aquell moment.

"Una de cada cinc cerques és sobre gestió de l’ansietat i l’estrès, autocura i hàbits saludables, relacions personals, tristesa o desmotivació"

Vaig preguntar-li quantes persones li feien qüestions sobre temes relacionats amb les emocions i la salut mental. Em va dir que, segons estudis aproximats, entre el 10 i el 20%. Una de cada cinc cerques és sobre gestió de l’ansietat i l’estrès, autocura i hàbits saludables, relacions personals, tristesa o desmotivació. En paraules textuals del software: “Sempre intento oferir informació basada en evidència i recomanar buscar suport professional quan cal.” En aquell moment vaig pensar que potser els robots del futur, aquells mons distòpics que imaginava mentre mirava pel·lícules des de les butaques antigues de casa la iaia, potser no tenien rostre, però ja eren reals. Molt reals. Massa reals.