Gràcies eternes i visca el periodisme!

Aquest és i serà un dels articles més importants de la meva vida. Tota gran història té un començament apassionant i un final nostàlgic. Vaig entrar per primer cop a VIA Empresa el setembre de 2017 i marxo just cinc anys després amb la immensa gratitud d'haver pogut dirigir aquest petit gran diari durant tres anys, recordant en cada moment que fer VIA és una filosofia de vida.

Avui és l'últim dia d'un bell record, avui és el primer dia d'un nou somni. Diuen que el periodisme -com el futbol i la vida- et torna el que li dones.

M'estimo aquest ofici des que tinc ús de raó. Tenia només cinc anys quan la meva família em va regalar la meva primera ràdio. De petit, tenia un gran somni: ser periodista. Un somni que compleixo cada dia. El periodisme és una actitud, una manera de fer, treballar i viure. El periodisme és una passió i una forma de compartir la teva vida amb aquells que t'envolten. Deixar-s'hi la pell, 24 hores al dia i 365 dies l'any. Deia Michael Hastings en el seu famós decàleg que "has d'estar disposat a dedicar la teva vida al periodisme". I això és precisament el que he intentat fer al llarg d'aquests últims cinc anys. Dedicar-m'hi i viure-ho amb plenitud i gratitud. 

El periodisme és també l’art de preguntar, repreguntar i anar més enllà. L’art d’escoltar, entendre, escriure i compartir. Ser creatiu, saber-se anticipar i tenir visió, pensament crític, curiositat, resiliència i empatia. Trobar informació allà on ningú la busca per tal de conèixer, explicar i endinar-se en un autèntic laberint de poder com bé explica Roger Vinton que és la veritat. Perquè les grans històries que ens inspiren i ens ajuden a avançar són sempre la millor part del periodisme. 

Visca el periodisme a foc lent, sense pressa però sense pausa, que crema entre els dits i la ploma digitalitzada!

Llarga vida a les converses que aturen el rellotge i ens recorden que un moment no es repeteix mai dues vegades.

Llarga vida a la investigació, la reflexió i l'anàlisi que implica temps, suor i llàgrimes, però que ens ajuda a entendre més i millor el món que ens envolta. 

Fer VIA és caminar, conversar i veure sempre el got mig ple. Fer VIA és construir un periodisme en profunditat, anàlisi, reflexió i color. Fer VIA és fer equip i viure la vida de forma optimista i constructiva. Fer VIA és recordar que la bona feina no té fronteres i que junts anem més lluny. Fer VIA és trobar solucions quan només hi ha problemes i recordar el cant de Pau Donés: "Depende, ¿de qué depende? De según como se mire, todo depende". Al final, tot és camí i experiències. 

Sóc dels que creu que el periodisme es cou a foc lent a la redacció i a peu de carrer i si pot ser amb un bon cafè i una bona conversa, sempre molt millor. A VIA Empresa ens hem envoltat de converses, reflexions i crítiques constructives, alhora que sempre hem cregut i defensat que la nostra societat està plena de gent inspiradora i que la intel·ligència és contagiosa. El factor humà i el cercle virtuós del periodisme.

Han sigut cinc anys molt apassionants, intensos i carregats de grans moments compartits. Una pluja freda de records amb perspectiva. Vull mostrar el meu sincer agraïment a TOT l'equip, els col·laboradors i els lectors. Sense vosaltres, tot això no hauria estat possible perquè més enllà de qualsevol projecte o idea queden sobretot les persones que donen sentit, lluiten i comparteixen una causa. En paraules del mestre Kapuscinski sobre el bon periodisme: "La relació amb els éssers humans és l'element imprescindible de la nostra feina". Gràcies a tots per haver convertit aquest viatge periodístic en una experiència única i inoblidable. 

Tal com va dir Pep Guardiola quan va deixar el Barça: "M'he buidat i necessito omplir-me... Me'n vaig molt feliç per tot el que he viscut". Què hem fet aquests últims anys al diari? En un titular: Fer VIA. La resta és història, moments i llegat. 

La vida és una obra de teatre que no permet assaigs...

Per això, canta, riu, balla, plora

I viu intensament cada moment de la teva vida...

... abans que s'abaixi el teló

I l'obra acabi sense aplaudiments. 

Gràcies eternes i visca el periodisme!