Cremem les caixes

Mentre parlàvem de la transcendència i velocitat dels canvis que suposa la immersió digital arreu, en Jon Tugores va deixar anar una idea trencadora: “Avui ja no podem fer allò del think out of the box, perquè aquesta box ens l’hem de cruspir”.

Immediatament, vaig canviar la visió d’una caixa per la d’una caverna, la de Plató. És el que m’ha passat gairebé sempre que he sortit de la caixa. Quan ha arribat el moment de tornar-hi, no he trobat cap caixa sinó la caverna de Plató. M’han dit que tot això que jo havia vist allà fora no era real, i que la llum del sol m’havia encegat. En realitat, jo era un perill per a ells. Bé, per a l’empresa. La caixa. No, la caverna. Sòcrates conclou que els presoners de la caverna, si poguessin, matarien qualsevol persona que intentés estirar-los fora.

Potser tant com matar no, però explicar la realitat digital pot significar rebuig, menyspreu i insults. No fa pas gaire, algú em va interpel·lar com a defensor d’Amazon i el mal que fa -és el que va dir ell; la classificació lleugera, sense aprofundir gaire, el jumping to conclusions-, és una de les característiques de les xarxes socials. L’interpel·lant em mostrava el tuit d’una llibretera, de Barcelona, que renyava els autors que anunciaven que els seus llibres estaven a la venda a Amazon.

Tot d’una vaig sentir empatia pels autors. Quants de cops no he comprat un llibre els dos minuts següents a llegir el tuit d’un autor, i al tercer minut podia començar a llegir-lo. El comerç digital fa possible tenir tots els llibres al meu abast tot i no tenir cap llibreria a prop de casa.

"Explicar la realitat digital pot significar rebuig, menyspreu i insults"

Els autors tampoc no tenen la limitació del temps, sempre breu, que el seu llibre estarà a la venda a les llibreries. Els llibreters han de calcular molt bé quins llibres exposen als locals, caríssims, situats al centre de les ciutats, però no al centre dels milions de lectors potencials. Les xarxes socials sí que hi són, al centre.

L’entorn digital és un nou mercat per a l’autor. Tant fa quan publiqui un enllaç cap als seus llibres, perquè no ocupen cap espai escàs i mai no deixaran d’estar a la venda. Si hi troba errors i els corregeix, els lectors podran rebre immediatament la nova edició. Això darrer passa a Amazon, on prou gent tampoc no paga ports per a cada enviament ni té problemes a l’hora de tornar els llibres quan passa que, després de llegir les tres primeres planes, el text no li fa el pes. L’autor potser vendrà més llibres si l’enllaç apunta cap a Amazon. Són elements comprovats de la realitat digital que existeix fora de la caixa, de la box.

Doncs bé, vaig defensar els autors com a lector-regular-no-urbanita, i la cosa va acabar en insults des del perfil oficial de la coneguda llibreria. Devers mig centenar d’autors va fer m’agrada al tuit on deien que soc un cretí. L’anècdota serveix per il·lustrar fins a quin punt arriben els rebuigs des de l’interior de la caixa, això és, des de l’interior de la caverna de Plató. Llibreters i autors insultant possibles clients que expliquen que han vist, allà fora, una cosa que és millor per aconseguir la màxima difusió de la literatura. 

La música va ser la primera creació que digitalitzàrem en forma d'arxius MP3. Ho veurem amb moltes coses més, perquè tot allò que pugui ser digital, ho serà

Ho vàrem viure amb la música, que va ser la primera creació que digitalitzàrem en forma d’arxius MP3. Ho veurem amb moltes coses més, perquè tot allò que pugui ser digital, serà digital. Un metge m’explicava, no fa gaire, el rebuig del seu col·legi després d’haver-los-hi mostrat un mínim producte viable per convertir en massiva, assequible i indolora una diagnosi que, a sobre, es podria fer a qualsevol lloc gràcies a la digitalització. Es tracta d’una malaltia que acabem patint el 90% dels adults i que es diagnostica massa tard el 80% dels casos. Semblava impossible que algú s’hi oposés, però estava passant. Dins la caverna, ni la literatura ni la salut no van primer.

La majoria d’esclavituds que atribuïm al món digital, en realitat són heretades del món analògic

L’al·legoria de la caverna va sobre qui allibera els esclaus que són dins. Avui la majoria pensa que la tecnologia digital fa nous esclaus, però els seus arguments són reversibles. La majoria d’esclavituds que atribuïm al món digital, en realitat són heretades del món analògic. Es parla molt de què paguen als qui preparen els enviaments, però quin és el sou dels dependents a les botigues? Què guanyen els transportistes que porten les caixes a les llibreries? Les xifres són fàcils de trobar i no, no hi ha diferències entre els mateixos llocs de treball a les empreses digitals i les analògiques. La diferència més important, per a mi, és que només les digitals tenen llocs de treball per a persones amb talent, capaces d’innovar creant nou programari i maquinari. Estan molt ben pagats. No són pocs ni estan lluny; també són llocs de treball de proximitat. La majoria poden treballar en remot. En caldran molts més, perquè en digital està gairebé tot per fer. Si no ho fem nosaltres, provocant més diversitat, ens ho continuaran fent des d’Amèrica i Àsia.

La transformació digital portarà noves esclavituds, podem estar-ne segurs. Caldrà que ens hi oposem quan arribi el moment. Mentrestant, és tecnocinisme escandalitzar-se quan el món digital hereta temporalment les mateixes esclavituds que té el món analògic. Subratllo el temporalment, perquè l’objectiu final és que els humans no treballem en coses poc creatives -o insalubres, si no voleu ser creatius-.

La feinada que ens espera, fora de les caixes, la faran persones a qui no els importi no poder tornar-hi. De fet, cal que ens cruspim les caixes, com deia en Jon Tugores. Pensar-hi des de fora no basta. Després de fer el thinking outside the box cal que fem el burning the box.