Crònica d’una autodestrucció anunciada (II)

Deia la setmana passada que una proporció de mà d’obra estrangera elevada és lògica en països on el seu creixement econòmic és alt i el benestar de la població va en alça. I que, aleshores, queden sempre posicions vacants que els nacionals d’aquell país no ocupen. Entre d’altres coses, perquè estan tots ocupats en altres llocs de treball més ben pagats.

Però, és clar, mirin la gràfica del preuat Idescat.

Només durant quatre anys, dels darrers 20, hem estat per sota del 10%. I nou anys sempre per sobre del 13%. Algú dels que governaven no ho veien, això? Cap país crida la immigració sostenint unes taxes d’atur tan vergonyoses -no pas tenint-les, sinó mantenint-les de forma descarada-. I, menys encara, cap govern crida immigració com a conseqüència d’estimular, a sobre, sectors que, en la seva globalitat (des de dalt fins a baix, i no en els càrrecs de baixa qualificació només) i de forma generalitzada no poden pagar els salaris de la població autòctona.

No exagero en dir que Barcelona és un Lloret a l’engròs. Ho corrobora l’ajuntament de la ciutat. Anem a mirar, ara, l’estudi Els Salaris del Sector Turisme a Barcelona 2018, elaborat pel Departament de Dades de l’Ajuntament de Barcelona.

Vull cridar l’atenció sobre les dades de la província de Barcelona i Catalunya per significar que només els treballadors de Barcelona capital són els millor pagats -que no vol dir ben pagats-. O sigui, la majoria cobra misèria. I també cal fer atenció a que la comparativa és amb tots els sectors, no amb tots els “altres” sectors. És a dir, “tots els sectors” també inclou el turisme que, per tant, i donat el seu pes en l’economia, fa baixar sensiblement la mitjana. La diferència entre el sector turisme i els altres sectors (sense incloure el turisme) és encara més acusada. És per això que en aquesta activitat pràcticament un terç de la mà d’obra és estrangera, segons l'Observatori del Treball i Model Productiu de la Generalitat de Catalunya. Ningú és conscient d’aquest cúmul d’aberracions?

El desenvolupament econòmic català dels darrers 20 anys s’ha abocat a crear llocs de treball per als que havien de venir de fora, s'han estimulat sectors amb llocs de treball mal pagats i de baixa qualificació

I si girem la mirada a la precarietat laboral, guaitin:

Evidentment, no es poden fer enquestes sobre altres aspectes que tots coneixem: diner negre i contractacions irregulars. Cap treballador contestaria a preguntes similars -sobretot els immigrants-. Però d’existir, existeixen. I molt! No he trobat dades sobre la penetració de la tecnologia en el sector. Ni de les ràtios d’inversió i increments de la productivitat. Encara que ja vaig aprendre fa temps que quan determinades dades no s’ensenyen i costen de trobar és que, simplement, es pretenen amagar.

Per fer-ho ras i curt, el desenvolupament econòmic català dels darrers 20 anys s’ha abocat a crear llocs de treball per als que no hi eren, per als que havien de venir de fora -cosa que vol dir haver estimulat sectors amb llocs de treball mal pagats i de baixa qualificació-. No s’ha atès una població local en què el país havia invertit molts recursos en formació. I tot plegat, per a res.