Crònica d’una autodestrucció anunciada (i III)

Aquest és un apartat delicat. La societat catalana, estimulada per una premsa immadura i inconscient -per no dir sovint malèvola- ha perdut el sentit de les proporcions en tot allò que fa al sentiment nacional. I al debat d’allò que, com a país, ens convé. L’independentisme ha crescut. El sentiment nacional no. Al contrari. La pregunta és: quina mena d’entitat serà la que, si mai arriba a ser independent, sobreviurà? Serà pròspera, cohesionada, amb sentiment de país?

El procés patit els darrers 20 anys ha estat dramàtic des del punt de vista nacional, de supervivència com a país. Qualsevol país amb un creixement de la immigració que ha passat de significar el 2,9% a ser del 15,1% en només 20 anys està en risc de supervivència nacional. I ho constato com un fet, sense donar-ne les culpes als immigrants, sinó més aviat als nacionals que els criden per pura actitud miserable i indolent. Constitueix una animalada dir que els immigrants ens prenen llocs de treball. Els immigrants no prenen cap lloc de treball als nacionals pel simple fet que no es creen llocs de treball per als nacionals. I això ho dic perquè alguns, els de sempre, voldran veure en les meves afirmacions actituds xenòfobes. Massa actituds de tics adolescents i irresponsablement superficials, d'estètica comuns, té aquest qualificatiu llest per embrutar a qui faci falta. Aquest país ha adoptat la mania de llençar acusacions gratuïtes i repetitives de manera incomprensible -desconeguda a d’altres indrets-. El país li ha agafat gust a no debatre-ho tot. I els dirigents que regulen la conveniència d’aquests debats “no autoritzats” realitzen acusacions que impedeixen buscar solucions clares, justes i honestes per als temes fonamentals. Per això voldria fer una descripció el més asèptica possible.

Ha arrelat en la societat catalana la convicció que el camí correcte que cal seguir en el cas de la immigració és el de “papers per a tothom”. I, per tant, aquest principi es practica de manera subliminal. I aquest és un fet que no té sentit. Ni és viable ni, per tant, és acceptat enlloc del món desenvolupat. Cal establir quotes d’immigració calculades a partir d’estratègies de país, pensant en que els que governen ho han de fer per als ciutadans del país. Qualsevol altre plantejament, a més de donar resultats perjudicials, comporta una reacció i un populisme altament nocius. Hem de comprendre que la idea que els immigrants tenen la culpa de la majoria dels problemes que ens afecten és errònia i tan populista i extremista com la que manté que la immigració il·limitada sense planificació ni control no té efectes negatius. Són dos posicions que no ajuden a gestionar el problema i que, a més, posen en risc la democràcia liberal i social de dret.

La missió dels catalans no és defensar el castellà -tampoc atacar-lo-, sinó defensar i promoure al màxim el català

He dit que qualsevol país les passaria magres per integrar aquestes proporcions d’immigració sense desenquadernar-se. Però a tot plegat cal sumar-hi altres aspectes que ens juguen a la contra. Perquè el nostre govern no té eines per adoptar polítiques efectives a l’hora de mantenir el sentiment nacional. No pot discriminar positivament la llengua catalana donant-li protecció al 100%, tot oblidant el castellà. Sí, sí, no m’han llegit malament. Parlo de no donar protecció al castellà. Per què? Perquè no la necessita. Perquè al món hi ha centenars de milions que el parlen. Algú mira de protegir els drets dels milionaris quan visiten la consulta del metge del CAP de barri? Altre cop, demano deixar-nos d’enganyar. La missió dels catalans no és defensar el castellà -tampoc atacar-lo-, sinó defensar i promoure al màxim el català. O és que l'Instituto Cervantes es dedica a promocionar altra cosa que no sigui el castellà? Si al seu logotip hi ha la ñ!

Siguem clars, un cop més. Agafem la immigració. Ens agrada molt veure programes de TV3 que ens expliquen casos de gent que va arribar fa poc i ara ja parla català. Què bons que som! A qui pretenen enganyar els nostres mitjans? Quin percentatge d’immigrants miren d’aprendre català de manera urgent? I és lògica aquesta actitud. Imaginin-se que a tota Alemanya es parlés de manera monolingüe l’espanyol excepte, posem per cas, a la regió de Baviera on parlessin l’espanyol el 60% i l’alemany el 40%. Pregunta: si vostès catalans i, suposem, sensibilitzats pel tema lingüístic, haguessin d’anar a viure a Baviera, aprendrien l’alemany si, només parlant espanyol, ja en tinguessin prou i poguessin viure normalment, i no només a Baviera, sinó a tota Alemanya? I fixin-se que ja no dic que vostès fossin espanyols castellanoparlants. Parlo de catalans catalanoparlants, vull dir suposadament sensibles en els temes lingüístics. Farien l’esforç realment? Doncs ara van i ho apliquen als immigrants que venen a Catalunya i que tenen com a llengua materna l’espanyol. Jo els entenc perfectament. I, encara més, imaginin-se els que arriben i han d’aprendre espanyol i català. Dues llengües! Amb tot plegat, vull posar de relleu que no es pot acusar de res als immigrants. Si de cas ens hem d’acusar a nosaltres de no saber-ho fer millor. Entre altres coses, cridar-los quan no hi ha necessitat ni tenim les eines per gestionar-los.

El model econòmic que hem desenvolupat els darrers 20 anys, combinat amb la impossibilitat d’autogovernar-nos decentment, porta, inexorablement, a la desnacionalització del país

Aquest és un exemple clar de les coses que el govern de Catalunya hauria de poder fer amb absoluta llibertat sense ser acusat de res -com no són acusats els de França, Dinamarca, Alemanya, etc.-. Exigir el coneixement i la pràctica del català a tothom (fins i tot entre els catalans!) a l’hora de ser contractat, poder impulsar campanyes d’integració apel·lant (com fan tots, absolutament tots els països raonables) al sentiment nacional, obligatorietats, etc. Ens sorprèn que els països escandinaus tinguin uns nivells d’integració tan elevats. No és per casualitat. Es pensen que ells són tan permissius com nosaltres? Però ells no tenen l’enemic de la seva realitat nacional, ni de la seva llengua, al costat; com sí que el tenim nosaltres. Ni tampoc el tenen a dins (polítics en llistes tancades dissenyades des de Madrid, aquells dels que abans se’n deia botiflers).

La idea resum d’aquest conjunt d’articles és que el model econòmic que hem desenvolupat els darrers 20 anys, combinat amb la impossibilitat d’autogovernar-nos decentment, porta, inexorablement, a la desnacionalització del país. I a l’empobriment cultural i econòmic. A l’autodestrucció nacional per fronts diferents. Alguns, insisteixo, miren cap als immigrants quan es parla de desnacionalització. No és just. Nosaltres els hem cridat i és la nostra responsabilitat, ara, integrar-los. Simplement insisteixo que la maionesa requereix algunes condicions bàsiques per tal que no es talli: els components han d’estar a una temperatura equivalent (que no sigui massa baixa) i que l’oli no s’hi aboqui de cop. Aquest principi, que tots els països petits han entès sempre, a nosaltres no ens dona la gana acceptar-lo. I, a sobre, no disposem de les eines necessàries ni tan sols per romandre com estem. Ens hem erigit com a salvadors d’una boirosa causa mundial. La que sigui. Sense adonar-nos que els il·lusos, els que estan mal girbats, som nosaltres. Com a país minúscul, formem part d’una mena de gent que prou feina té per salvar-se a si mateixa. Però mantenim amb aquests petits països una diferència fonamental: ells volen poder-se reconèixer d’aquí a unes quantes generacions. Nosaltres no.