'Cuéntame' contra 'Black Mirror'

21 de Setembre de 2017
Act. 22 de Setembre de 2017
Josep Maria Ganyet | VIA Empresa

No vaig seguir mai per la tele la sèrie Cuéntame. M’interessava poc que m’expliquessin en espanyol un passat que ja vaig viure. Reviure el passat és crear-lo, i més en una ficció televisiva sobre una realitat que en realitat era ficció. La versió que TVE va fer del nostre passat recent sofria de la síndrome de la mili: per molt dolenta que sigui una experiència només en guardem els bons records. Un fet que es repeteix en qualsevol visita al passat i que deu tenir a veure amb l’instint de supervivència.

En canvi sí que he vist Black Mirror, alguns dels episodis diversos cops. La sèrie es pot veure ara a Netflix però les dues primeres temporades les va emetre el Channel 4 anglès. Sempre he tingut més tirada per la televisió britànica que per l’espanyola. I sempre m’ha atret més el futur que el passat, més que res perquè és on he de passar la resta de la meva vida. Imaginar el futur serveix per a dues coses completament oposades: perquè es faci realitat o per a evitar-lo. Black Mirror és dels darrers. Els episodis estan ambientats en el futur pròxim d’una societat hiperconnectada com la nostra on la tecnologia determina el que és real i el que és ficció, un futur prou proper com perquè cada episodi ens provoqui un nus a l’estómac.

El que no m’hauria arribat mai a pensar és que algun dia algú arribaria a fer un mashup en 3D i 360º immersiu de Cuéntame i Black Mirror. En aquest mashup hi ha guàrdies civils entrant a impremtes i confiscant cartells i planxes, entrant a empreses de repartiment i requisant correspondència mirant sobres a contrallum; entrant a seus del Govern i de partits, escorcollant dones de fer feines i detenint programadors; guàrdies urbans requisant cartells (amb escombres i cubells); brigades municipals despenjant banderoles i arrencant cartells; policies identificant periodistes i requisant mòbils; empleats de correus obrint correspondència privada i tinents coronels colpistes. Matrícula d’honor en segle XIX. 

"En aquest 'mashup' hi ha guàrdiès civils entrant a impremtes i confiscant cartells i planxes, entrant a empreses de repartiment i requisant correspondència"

La part de Black Mirror, la que té a veure amb futur i tecnologia ja no és tan fàcil. Jutges que tanquen servidors, proveïdors d’internet que bloquegen dominis amb tècniques més que dubtoses, exèrcits de trolls que es dediquen a desinformar a les xarxes socials, hackers patriòtics que tomben webs amb atacs massius i mitjans consolidats que viuen dels pescaclics que tot això genera. 

Si bé és fàcil tancar un servidor ubicat a Malgrat de Mar, també és fàcil obrir-ne un a Luxemburg; si bé és fàcil (a banda de lleig i potiner) blocar l’accés a un domini determinat, és encara més fàcil que un usuari influent a la xarxa —el president de la Generalitat, posem per cas— faci un tuit dient com poder-hi accedir via proxy. A aitals personatges influents a la xarxa hi podem també afegir el fundador de Wikileaks Julian Assange, el mateix Wikileaks o Peter Sunde, creador de The Pirate Bay.

"Hi ha milers d’usuaris anònims que han obert rèpliques del web del referèndum, dissenyadors gràfics que pengen cartells a favor del referèndum... Tot amb un mòbil i un compte de Twitter" 

Julian Assange ha abraçat la causa catalana i, com que deu tenir temps lliure a l’ambaixada de l’Equador a Londres, es dedica a tuitar compulsivament sobre el que passa a Catalunya. El seu timeline és el minut a minut del partit. La seva gran contribució —a banda de la difusió als més de 5 milions de seguidors de Wikileaks— és la de posar a disposició de la comunitat els webs del referèndum que les autoritats espanyoles van tancar perquè la gent les pugui replicar. D’una manera similar el Peter Sunde, fundador de web d’intercanvi d’arxius The Pirate Bay, ofereix serveis d’hostatjament i dominis a webs catalans tancats per les autoritats espanyoles. Literalment.

La llista continua amb milers d’usuaris anònims que han obert rèpliques del web del referèndum —algunes de tan divertides com referendum.lol—, dissenyadors gràfics que pengen cartells a favor del referèndum, programadors com els de @censura1oct que fan de notari de la censura als webs del referèndum o amb el popular dins i fora de Twitter @empaperem que anima la gent a imprimir-se cartells i a empaperar els carrers. Tot amb un mòbil i un compte de Twitter. Matrícula d’honor en segle XXI.