Dades, IA i aeroports

La Maria Martí és una enginyera de Franja que triomfa als EUA. Alumna de la facultat d’Enginyeria de la UPC té una empresa d’intel·ligència artificial (IA) a Nova York que es diu Zeroerror. El nom m’agrada particularment perquè encapsula marca, missió, visió i valors en un sol concepte. Si les dades que tens són defectuoses o contenen biaixos, les teves decisions també en seran. I si les dades contenen coneixement que no saps aprofitar, hi perdràs. Zeroerror t’ajuda a detectar errors en les teves dades. Això és especialment rellevant en un entorn on la IA no només ens ajuda en la presa de decisions, sinó que en pren de manera desatesa.

Com que de problemes amb les dades en tenim a banda i banda de l’Atlàntic, la Maria es passa el dia amunt i avall parlant amb clients d’una riba i l’altra. L'N-II que tantes vegades va fer de Franja a Barcelona en els seus anys d’estudiant, és ara la ruta aèria de Nova York a Barcelona: el mateix eix ponent-llevant però a escala planetària.

He tingut la sort de coincidir amb ella unes quantes vegades; en esdeveniments d’IA, taules rodones i en presentacions de Zeroerror a Barcelona. També va ser a Barcelona en la darrera edició del MWC. La darrera vegada que hem coincidit va ser a la darrera presentació que ha fet a Barcelona, ara fa quinze dies. Vam estar xerrant i vam quedar de veure’ns a San Francisco a principis de juny, a l’Snowflake Summit 25, una conferència internacional de dades i IA on ella participa. Un dels ganxos del Summit és la intervenció de Sam Altman, el capo d’OpenAI, que com que surt abans de la Maria es pot dir que li fa de teloner. La veritat és que em fa molta il·lusió anar a San Francisco, trobar-me amb la Maria i també amb els amics que hi tinc de quan hi treballava. Sentir el Sam Altman, també una mica.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep M. Ganyet-IA i democràcia deixades

Em fa molta il·lusió, o em feia molta il·lusió. No sé com escriure-ho perquè finalment no sé si hi aniré. O més ben dit: no sé si hi vull anar.

La història viral d’aquests dies, de l’investigador francès que ha estat retornat al seu país fa una mica de respecte. El 9 de març de 2025, un científic vinculat al Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS) de França, va ser detingut a l’aeroport de Houston mentre es dirigia a una conferència. Durant un control aleatori, les autoritats nord-americanes van inspeccionar els seus dispositius electrònics i van trobar missatges privats en què expressava opinions crítiques sobre les polítiques de recerca de l’administració de Donald Trump. Aquestes comunicacions van ser interpretades com a “terrorisme” o “conspiració”, fet que va conduir a la seva deportació l’endemà. El ministre francès d’Ensenyament Superior i Recerca, Philippe Baptiste, ha expressat la seva preocupació per aquest incident a la que dona credibilitat.

"Les autoritats d’immigració de l’aeroport tenen tot el dret —i la tecnologia— per mirar què portes als teus dispositius"

Les autoritats nord-americanes, en canvi, neguen rotundament la versió francesa i afirmen que la denegació d’entrada a l’investigador no es va deure a motius polítics. La seva versió diu que durant un control rutinari a l’aeroport de Houston, es va descobrir que el científic portava informació confidencial del Laboratori Nacional de Los Álamos en els seus dispositius electrònics, informació que, segons les mateixes fonts, l’investigador va admetre haver obtingut sense autorització. Aquest fet va ser considerat una violació de les lleis de seguretat dels Estats Units, la qual cosa va motivar la seva expulsió immediata del país. Resulta estrany que no quedés detingut si realment portava informació confidencial obtinguda sense autorització.

Segurament no sabrem mai la veritat. El que sí que sabem del cert és que les autoritats d’immigració de l’aeroport tenen tot el dret —i la tecnologia— per mirar què portes als teus dispositius, fer-ne còpies als seus servidors, analitzar-ne les dades i extreure’n intel·ligència per a la presa de decisions. El sol pensament de què un paio malcarat m’agafi el Mac, el connecti al seu sistema de seguretat nacional i me’n xucli tot el que hi ha em provoca un nus a l’estómac. No és que tingui cap secret nacional ni res a amagar, és senzillament la sensació d’intrusió i de deixar de ser el propietari de les meves dades per passar-ne a tenir la custòdia compartida junt amb les autoritats nord-americanes.

Passatgers amb maletes a l'aeroport de Barcelona | ACN

Penseu-hi bé: les vostres dades copiades al núvol dels serveis d’immigració dels EUA. Recordeu que “el núvol” és només un eufemisme per a designar l’ordinador d’algú altre. I recordeu també que l’infame DOGE d’Elon Musk, els seus mecs inquisidors i la seva IA poden triar i remenar entre les dades federals que els dona la gana. Si alguna cosa li cal a la IA de Musk són dades de qualitat, o sigui, dades que no es trobin a internet perquè les d’internet ja se les han acabat. Digueu-me malpensat, però d’una gentola que comparteix per error amb periodistes els seus plans top secret de guerra, utilitzant a més una aplicació comercial com Signal, no em mereix cap confiança.

Fins i tot la revista Wired ha publicat una guia per ajudar els viatgers a protegir la seva privacitat digital en passar la frontera dels EUA. Wired recomana viatjar amb dispositius “nets” o temporals que només continguin la informació essencial per al viatge, minimitzant així l’exposició de dades personals. A més, aconsella encriptar les dades delicades, assegurar-se que els dispositius estan protegits amb contrasenyes robustes i que sempre passem la frontera amb els dispositius apagats. També suggereix desactivar l’inici de sessió automàtic en aplicacions i serveis per evitar que tercers puguin accedir fàcilment a comptes personals. Implementar l’autenticació de dos factors en comptes importants afegeix una capa addicional de seguretat. Paranoia? Sí, però basada en fets reals.

I no són només les dades. Recentment, els alemanys Jessica Brösche i Lucas Sielaff, que van ser detinguts i deportats a Alemanya després d’intentar entrar als Estats Units des de Tijuana. Brösche, una tatuadora de 29 anys, va ser detinguda durant 46 dies en un centre de detenció a San Diego, després que les autoritats frontereres trobessin equip de tatuatge en el seu equipatge, sospitant que podria treballar il·legalment al país. Sielaff, de 25 anys, havia viatjat a casa de la seva xicota a Las Vegas. Va anar a Tijuana a portar el gos al veterinari i en tornar no el van deixar entrar: les autoritats el van tornar a Alemanya sense ni escoltar-se’l. Ambdós tenien l’ESTA, l’autorització per estar fins a 90 dies als EUA, en ordre.

Arran d’això, països com la Gran Bretanya, Finlàndia, Dinamarca, Alemanya o Canadà han emès comunicats sobre els riscos d’entrar als EUA. Tots aquests països tenen connacionals que han tingut problemes a la frontera dels EUA, que o bé hi estan detinguts, o han estat retornats als països d’origen.

"La revista Wired recomana viatjar amb dispositius “nets” o temporals que només continguin la informació essencial per al viatge"

Em recorda molt al que passa a la regió uigur de Xinjiang a Xina. En un procediment de frontera similar, les autoritats xineses obliguen a lliurar els dispositius electrònics que escanegen per evitar l’entrada de contingut subversiu. Segons investigacions del The Guardian i del New York Times, en aquest procés d’inspecció electrònica, els agents aprofiten per instal·lar aplicacions de vigilància als mòbils dels visitants. Les aplicacions recopilen dades personals, com ara missatges de text, contactes, historials de trucades i localitzacions amb l’objectiu de monitorar possibles activitats considerades sospitoses.

Una vegada, a finals dels 90, volant de Toronto a Washington, les autoritats nord-americanes em van retenir a la guingueta que tenen a l’aeroport, en territori oficialment dels EUA. Em van separar amablement del grup i em van portar a una sala aïllada amb una taula a mig i em van dir que m’esperés. Jo havia entrat per una porta i al davant meu n’hi havia una altra per on va entrar l’oficial. Va entrar el típic americà de pel·lícula que molt amablement em va dir que em faria unes quantes preguntes i que enregistraria la conversa en vídeo. He de confessar que estava molt tranquil; en aquell temps treballava per IBM i portava una carta de l’empresa que deia que la feina que jo anava a fer als EUA només la podia fer jo, que no hi havia cap ciutadà dels EUA amb les meves condicions i que la meva presència al seu país era totalment justificada.

Però avui les coses van diferent. Ja no tinc el salconduit de la tecnològica més gran dels EUA, ja no hi mana Bill Clinton i les autoritats nord-americanes tenen accés a tecnologies de vigilància que en tombar de mil·lenni encara semblaven ciència-ficció. Tecnologies que poden extraure coneixement de grans quantitats de dades, tecnologies com les de Zeroerror de la Maria Martí a qui em sembla que finalment no veuré a l’Snowflake Summit 25 de San Francisco.

Als 90 estava molt tranquil fent de protagonista d’una pel·lícula nord-americana. Avui no n’estaria tant fent de protagonista de Black Mirror.

Corro a enviar-li aquest article a la Maria perquè n’estigui al cas.