De mites publicitaris, duopolis i competències
18
de Novembre
de
2016
Encara cuegen, en certes trobades d'exhibidors i distribuïdors del sector audiovisual, velles polèmiques que parlen de duopolis televisius. Mentre networks i youtubers es converteixen en protagonistes d'ingressos milionaris, velles glòries assenyalen directament als dos principals grups de televisió de l'Estat i no dubten a acusar-los de tots els mals possibles: el futur de l'estabilitat política, el repartiment del pastís publicitari, l'eliminació de la lliure competència, la limitació de l'oferta televisiva, menysteniment de la llibertat d'expressió... Al mateix temps Televisió Espanyola i cadenes autonòmiques afiliades a la FORTA ploren i es queixen d'una davallada important d'ingressos i, òbviament, miren en direcció als sospitosos habituals, Atresmedia i Mediaset.
N'hi ha, encara, que juguen a la frase feta, amb allò de "Spain is different", afirmant que aquestes coses només ens passen a nosaltres. I d'això, res. Espanya mostra una realitat, duopolitzada, sí, però molt semblant als mercats publicitari i televisiu europeus. Pel que fa a l'oferta televisiva, l'esquema acostuma a ser gairebé idèntic en la majoria de països de la Unió Europea: poca presència de corporacions públiques, un o dos operadors de pagament, un nombre limitat d'operadors privats i, a dins d'aquests últims, dos grans grups prou poderosos per a concentrar el 70% del mercat publicitari. Com més gran sigui el grup privat, més canals temàtics contindrà. Com més canals, més publicitat a repartir, i per tant, més benefici per les vendes de macroespais publicitaris. Faves comptades.
I aquestes dades, si les observem a l'Estat espanyol, ens mostren una de les ofertes més àmplies i generoses, ja que és totalment gratuïta:Mediaset, Atresmedia, Veo, NET, Ten TV, Real Madrid TV, Dkiss i 13TV. I tot això sense comptar amb RTVE, les autonòmiques, locals, i operadors de pagament. Perquè després vingui algú i ens digui que el mercat televisiu espanyol no és competitiu! I això que el sistema de finançament de corporacions públiques de mitjans ha demostrat ser tot un fracàs. Només cal recordar les pèrdues monumentals de TVE i els problemes d'estructura, gestió de publicitat, sous i equips humans duplicats a la CCMA. I compte perquè no podem posar-los a tots al mateix sac de la llei de prohibició de la publicitat: TVE ja ens ha acostumat a la desaparició d'espots i pauses comercials, però TV3 encara lluita per un tros de pastís.
Malgrat el debat (i la necessitat desesperada de publicitat a les televisions autonòmiques, molt més maltractades pel finançament públic), el model habitual europeu per a una corporació pública és el de zero publicitat. I que jo sàpiga, a la BBC no li va pas malament, oi? I la mítica British Broadcasting Corporation no n'ha tingut mai de publicitat, en tota la seva història. A casa nostra, TVE plora enyorada pels beneficis perduts, però la realitat de les xifres és una altra. A TVE hi ha un problema de despeses, no d'ingressos. Només cal mirar informes recents de la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència (CNMC) per veure que l'exercici econòmic del primer any sense publicitat va ser un dels millors per a la corporació pública estatal.
Pocs recorden que TVE va exercir durant anys una política de preus "rebaixats" amb el sector publicitari que va fer molt de mal al sector privat, els mateixos que acusen al suposat duopoli d'eliminar o afeblir la competència. No poden estar més equivocats. Atresmedia i Mediaset ni tan sols acorden preus, la competència no pot ser més ferotge, tant per la venda d'espais publicitaris i patrocinis com per la compra de formats de televisió.
A l'hora de parlar de línies editorials, influència ideològica, manca d'identitats diferenciades dels canals del grup i rebaixa de qualitat de l'infoentertainment, bé, podem tenir tots els debats que facin falta i ens permetrem ser tan crítics i exigents com vulguem. Però si parlem de xifres... el debat és inútil. Les xifres parlen soles.
N'hi ha, encara, que juguen a la frase feta, amb allò de "Spain is different", afirmant que aquestes coses només ens passen a nosaltres. I d'això, res. Espanya mostra una realitat, duopolitzada, sí, però molt semblant als mercats publicitari i televisiu europeus. Pel que fa a l'oferta televisiva, l'esquema acostuma a ser gairebé idèntic en la majoria de països de la Unió Europea: poca presència de corporacions públiques, un o dos operadors de pagament, un nombre limitat d'operadors privats i, a dins d'aquests últims, dos grans grups prou poderosos per a concentrar el 70% del mercat publicitari. Com més gran sigui el grup privat, més canals temàtics contindrà. Com més canals, més publicitat a repartir, i per tant, més benefici per les vendes de macroespais publicitaris. Faves comptades.
I aquestes dades, si les observem a l'Estat espanyol, ens mostren una de les ofertes més àmplies i generoses, ja que és totalment gratuïta:Mediaset, Atresmedia, Veo, NET, Ten TV, Real Madrid TV, Dkiss i 13TV. I tot això sense comptar amb RTVE, les autonòmiques, locals, i operadors de pagament. Perquè després vingui algú i ens digui que el mercat televisiu espanyol no és competitiu! I això que el sistema de finançament de corporacions públiques de mitjans ha demostrat ser tot un fracàs. Només cal recordar les pèrdues monumentals de TVE i els problemes d'estructura, gestió de publicitat, sous i equips humans duplicats a la CCMA. I compte perquè no podem posar-los a tots al mateix sac de la llei de prohibició de la publicitat: TVE ja ens ha acostumat a la desaparició d'espots i pauses comercials, però TV3 encara lluita per un tros de pastís.
Malgrat el debat (i la necessitat desesperada de publicitat a les televisions autonòmiques, molt més maltractades pel finançament públic), el model habitual europeu per a una corporació pública és el de zero publicitat. I que jo sàpiga, a la BBC no li va pas malament, oi? I la mítica British Broadcasting Corporation no n'ha tingut mai de publicitat, en tota la seva història. A casa nostra, TVE plora enyorada pels beneficis perduts, però la realitat de les xifres és una altra. A TVE hi ha un problema de despeses, no d'ingressos. Només cal mirar informes recents de la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència (CNMC) per veure que l'exercici econòmic del primer any sense publicitat va ser un dels millors per a la corporació pública estatal.
Pocs recorden que TVE va exercir durant anys una política de preus "rebaixats" amb el sector publicitari que va fer molt de mal al sector privat, els mateixos que acusen al suposat duopoli d'eliminar o afeblir la competència. No poden estar més equivocats. Atresmedia i Mediaset ni tan sols acorden preus, la competència no pot ser més ferotge, tant per la venda d'espais publicitaris i patrocinis com per la compra de formats de televisió.
A l'hora de parlar de línies editorials, influència ideològica, manca d'identitats diferenciades dels canals del grup i rebaixa de qualitat de l'infoentertainment, bé, podem tenir tots els debats que facin falta i ens permetrem ser tan crítics i exigents com vulguem. Però si parlem de xifres... el debat és inútil. Les xifres parlen soles.