Deixin pas

Una vegada em varen recomanar que per liderar la cerca d’un nou model, una proposta innovadora, mai posés al capdavant algú que hagués triomfat amb el model vell que ara tocava substituir i superar, doncs el més probable és que aquesta persona encara estigui convençuda i enamorada d’aquelles fórmules que li varen funcionar fa molt temps, però que avui ja són d’un temps passat. Einstein va venir a dir el mateix amb una de les seves famoses frases: “si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix”.

Sembla prou evident que estem vivint el final d’una època i que tenim la necessitat i l’obligació de replantejar-nos un munt de coses. No podem pretendre continuar creixent com ho fèiem fins ara doncs el planeta ja no ho suporta. S’acaba l’època dels combustibles fòssils i això comporta reconsiderar el nostre model energètic, el nostre model turístic, el nostre concepte de mobilitat i la nostra manera de consumir. El fil que va fer a twitter el vicerector de la Universitat de Girona, José Antonio Donaire, entra a examen. I per si tot això fos poc, no hi ha cap dubte que l’anomenada “digitalització” també ens porta cap a nous escenaris: incontenibles fluxos de dades en temps real que permeten dissenyar serveis massius radicalment personalitzats que poden fer molta il·lusió però també molta por. En tots els casos, tant s’hi val si parlem d’energia, dades, clima o drets civils, tenim la sensació, la convicció, que les normes han quedat obsoletes i els antics legisladors no ens serveixen. Fan reglaments pensats per un món que ja no existeix i són incapaços d’imaginar com serà el lloc on viurem. No coneixen la carretera i condueixen a tota velocitat fent anar el volant segons el que veuen pel retrovisor.

Necessitem que el debat públic rebi, accepti i promogui veus molt més joves, incòmodes i alienes a la lògica dels partits

Una repassada ràpida ens mostra com l’agenda encara està dominada per solucions velles. Que si uns Jocs Olímpics, que si ampliar l’aeroport, que si la Nissan, que si fiar-ho tot a que vinguin turistes, o mirar d’obrir una franquícia d’un museu estranger. I quan preguntes pel model et parlen de l’emprenedoria de Silicon Valley, la innovació d’Israel, la indústria del País Basc o el model educatiu d’algun país nòrdic. La majoria d’aquestes idees venen de glòries que varen arribar a ocupar càrrecs de responsabilitat abans dels quaranta-i-cinc anys, però que ara es neguen a reconèixer cap capacitat ni autoritat a cap persona de menys de cinquanta-i-cinc anys. Que prediquen la multidisciplinarietat però difícilment accepten a les seves converses ningú que no sigui economista o enginyer. Sí, en masculí. S’escolten quan parlen però cansa sentir-los, com González o Aznar, que diuen que ja no hi són però de tant en tant necessiten dir-nos el que s’ha de fer i com s’ha de fer.

Ja no necessitem només un marc mental diferent, ara ja el necessitem radicalment diferent. Tan diferent que difícilment el podran pensar els que han fet el que ara tenim. Necessitem que el debat públic rebi, accepti i promogui veus molt més joves, de disciplines difícils de classificar, alienes a la lògica dels partits, incòmodes, que tractin les velles glòries de manera desinhibida i que posin damunt la taula un nou sistema de valors. Que cadascú de nosaltres, des de la seva responsabilitat, faci el possible. Uns personant-se a l’espai públic, d’altres deixant espai.