Desconnectar per connectar
13
de Gener
de
2025
Aquest Nadal, com tants altres, vaig fer-me una promesa que no tenia res a veure a deixar de fumar o anar al gimnàs. No fumo i no m’agrada suar inútilment. Vaig buscar una cosa més personal: desconnectar de la tecnologia durant les vacances. Res greu, eh? Només treure les notificacions del WhatsApp i els correus, eliminar els jocs “tontus” plens de patrons foscos amb micropagaments, i deixar de fer doomscrolling a TikTok, BlueSky, Instagram, i X. La idea era tan idíl·lica que sonava ridícula: tornar a l'essència de les festes, centrar-me en la família, cuinar de xup-xup, i llegir un bon llibre, sense que el mòbil fes d’interruptor constant. Però, entre els grups de WhatsApp, les fotos que calia fer dels moments especials (que bonic el primer verset de Nadal), les felicitacions virtuals, i les comandes de Reis que vaig haver de resoldre online, vaig acabar tan enganxada al mòbil com sempre. Potser una mica menys, però la sensació de culpa ha sigut enorme.
I això em va portar a una reflexió: som capaços de desconnectar realment o ja és impossible? Per desconnectar hauré de trencar el mòbil, o fer que me l’amaguin?
Desconnectar de la tecnologia s’ha convertit en un mantra modern. Em surten anuncis de gurús que et prometen un retir detox en una casa rural de muntanya sense mòbil, fent yoga, meditació, i menjant plats vegans 3 cops al dia. El pitjor infern per a una yuppie com jo. Addicta a tots els mals digitals: estrès, falta de concentració, insomni… qui no té una llista de mals?
Si vols saber-ne més
Però m'adono que aquest discurs de “desconnectar per connectar” està tenyit d’hipocresia. Vivim en una societat dissenyada per mantenir-nos connectats en tot moment, i sovint la nostra dependència no és només personal, sinó estructural: la feina, la família i fins i tot les activitats lúdiques giren al voltant de mantenir la nostra atenció.
Per exemple: hi ha una activitat d’entregar la carta als Reis i les places són limitades. S’han de reservar les entrades online: connecta't uns dies abans, a una hora concreta, sense falta, i no facis tard perquè et quedes sense poder entregar la carta. I no voldràs traumatitzar als teus fills, oi? Ni que fossin els Bruce Springsteen… i ni així ho justifico. Només vull entregar una puta carta als Reis d’Orient, i ja estic estressada.
"Vivim en una societat dissenyada per mantenir-nos connectats en tot moment, i sovint la nostra dependència no és només personal, sinó estructural"
El problema de la desconnexió és que es planteja com una responsabilitat individual. Si tens ansietat per l’excés d’informació, et diuen que t’autoimposis límits. Si el teu mòbil sona constantment, t’aconsellen silenciar-lo. És com si et fessin caminar sobre les cendres calentes i després et culpessin de cremar-te les plantes dels peus. Les meves sabates no són prou gruixudes, ho sento.
La desconnexió és un luxe. No tothom es pot permetre desconnectar. Si treballes en una feina que requereix respostes immediates, com un emprenedor o un metge, no pots apagar el mòbil a les sis de la tarda i oblidar-te’n fins a l’endemà.
A França tenen una llei per no “molestar” més enllà de les 6 de la tarda i durant les vacances, però en un món idíl·lic el paper, l’Excel, i el DOGC ho aguanten tot.
Si vols saber-ne més
De fet, fins i tot aquells que poden fer-ho sovint depenen de tecnologia per organitzar la seva desconnexió: reserves d’hotels online, aplicacions per monitorar els hàbits digitals, guies de mindfulness en format app, o reservar la casa rural amb el gurú-del-yoga-vegà-foteu-me-un-tret.
I després hi ha l'altre gran problema: si tu desconnectes, però la resta del món no ho fa, acabes sentint que perds oportunitats, sigui a escala laboral, social o informatiu. En diuen una paraulota terrible com FOMO (de l’anglès fear of missing out), però és pitjor quan al FOMO hi sumem el “soc l’única que ho fa, i no em fa especial, em col·loca en una posició inferior i demà estaré sense feina ni conversa”.
"El que realment necessitem no són més estratègies individuals per a desconnectar, sinó un canvi estructural que limiti la invasió constant de la tecnologia"
Com sempre passa, el que realment necessitem no són més estratègies individuals per a desconnectar, sinó un canvi estructural que limiti la invasió constant de la tecnologia. Això vol dir dissenyar plataformes menys addictives, tenir sempre una alternativa analògica als temes digitals, fer com a França i regular l’ús de la tecnologia en l’àmbit laboral, i, sobretot, fomentar espais col·lectius de desconnexió real que no impliquin un buddha i una làmpada de sal. No és casualitat que les persones que realment poden "desconnectar" solen viure en entorns o contextos en què la pressió digital està moderada per factors externs, com un horari laboral clar o una cultura digital menys intrusiva. O són els amos de les companyies.
Aquest Nadal no vaig aconseguir desconnectar, però tampoc crec que fos un fracàs. Al cap i a la fi, desconnectar completament de la tecnologia és com menjar tot un tortell de Reis sense trobar la fava: possible, però improbable (a menys que te l’hagis empassat com vaig fer quan tenia 9 anys, però això és una altra història). La qüestió no és si podem viure sense tecnologia, sinó com podem fer que no ens devori la vida quan hi som i quan no hi som.
Per això, aquest any 2025 el meu propòsit no serà desconnectar del tot, sinó trobar moments per canviar el doomscrolling per una estona de muntar Lego’s amb els meus fills, o per llegir un llibre sense deixar-lo a mitges perquè m’ha entrat un missatge important que no puc deixar de respondre. Al cap i a la fi, desconnectar no hauria de ser una fugida endavant puntual, sinó un equilibri entre la wifi i la bona cobertura emocional.