El dia que Barcelona va deixar de bategar

Pocs esdeveniments al llarg de la història han aconseguit paralitzar Barcelona. Pocs tan improbables com el d’aquest dilluns. A prop de la una del migdia, al bell mig del passeig de Gràcia, el cor d'aquesta monstruosa ciutat ha deixat de bategar. Inicialment, els allà presents hem pensat que es tractava d'un breu tall de llum. Però la sensació ha desaparegut més ràpidament del que estava previst. En pocs minuts s'han succeït dos fets altament inusuals: el primer, tots els treballadors dels establiments del carrer han tret el cap alhora. Tots amb el mateix gest d'inquietud. El segon ha estat encara més revelador. Un soroll eixordador ha partit en dos el clima d'incertesa. Els semàfors del carrer de Provença i del mateix passeig de Gràcia s'han apagat, i a la intersecció s'ha format un caos que els vehicles que la travessaven s'han encarregat d'evidenciar.

Si vols saber-ne més

 

   

Cau la llum, l'economia respon

Ha estat la primera imatge d'una jornada històrica, perquè ha retornat la capital de Catalunya a temps passats. En pocs minuts, el senyal dels telèfons ha deixat de funcionar. Les trucades i els missatges han quedat deshabilitats. Internet ha caigut. Sense electricitat, les televisions no s'han encès. No hi ha hagut cap manera d'informar-se. Davant aquesta situació, la meva idea ha sigut la de començar a caminar i observar. La postal del moment ha estat difícil de creure. Mentre els vigilants de seguretat acordonaven les boques de metro, ferrocarrils i Rodalies, uns agents s'han col·locat a l’esmentada intersecció de Gràcia amb Provença a dirigir el trànsit. “Ja tocava”, ha escridassat un senyor des d’un banc proper.

De mica en mica, tots els locals de rambla de Catalunya, avinguda Diagonal i passeig de Gràcia, convertits en fosques coves, han aturat en sec els serveis. En molts d’ells, els treballadors s'han quedat custodiant la persiana mig baixada, amb l'esperança que les coses se solucionessin tan de pressa com han marxat. Mentrestant, als xamfrans de l'Eixample s'han format rotllanes de persones que no es coneixien, però s'han reunit aleatòriament per informar-se mútuament de les poques notícies que arribaven. Molts volien saber on poder comprar un transistor o una ràdio portàtil, o fins i tot han preguntat a l’interior diferents comerços si per casualitat en disposaven d'una.

En un obrir i tancar els ulls, la informació ha esdevingut el bé més preuat al centre de Barcelona. En una societat enganxada a la immediatesa i l'accessibilitat, tallar tots els subministraments ha provocat escenes poc menys que surrealistes. Una ha estat precisament al carrer de Provença, quan una senyora ha aturat un taxi i li ha oferit diners simplement per deixar de circular i permetre-li escoltar la ràdio. El conductor s'ha negat, però com a compensació li ha explicat que a la seva emissora han informat d'un tall elèctric a tota la ciutat. Al restaurant del costat, un home ha celebrat tenir senyal encara. Ha estat l’únic del carrer. El motiu? Era italià i la seva SIM ha sobreviscut a l’apagada.

"En un obrir i tancar els ulls, la informació ha esdevingut el bé més preuat al centre de Barcelona, en una societat enganxada a la immediatesa i l'accessibilitat"

Només ha calgut continuar passejant pel cor de la ciutat per assistir al poder (i els riscos) del boca-orella. A les famoses rotllanes ja hi ha hagut qui ha elevat el problema a escala estatal. “Diuen que no hi ha llum ni a Galícia”, s'ha esmentat en una d'aquelles trobades improvisades. Algú li ha corregit ràpidament: “A mi m'han dit que a tot Europa estan igual”. A prop del carrer Mallorca, un jove estudiant ha informat una dependenta que el tall s'ha produït a tot el planeta. Ella, absorta, li ha preguntat: “Però com és possible?” El noi ha presumit de tenir totes les respostes: “Diuen que ha estat un ciberatac”. En aquell punt, tot Barcelona ja estava jugant al joc del telèfon.

Més d'una hora després, la caiguda ha concedit una petita treva al senyal dels telèfons. Ha estat, però, massa breu. Als establiments mai no s'ha reiniciat l'activitat. Encara molts dels transeünts fins i tot desconeixien el que havia passat, especialment els turistes internacionals, que s'han limitat a gaudir de la bellesa de la ciutat. En un dels carrers, la propietària d'un restaurant italià ha hagut de frenar una parella d'estrangers que volien seure a la terrassa. “Sorry, we're all closed in Spain”, li ha comunicat en un perfecte anglès. “Oh, siesta time?”, li ha respost l'home, entre rialles. Tot i que ha intentat explicar-li detingudament, aquell turista se n'ha anat sense acabar de creure’s que tot això fos veritat.

Amb el pas de les hores, he assumit la meva increïble realitat: estic atrapat en aquesta immensa ciutat. Els pocs restaurants que romanen oberts venen marisc o entrepans freds, però només accepten efectiu. Tan acostumat a pagar amb targeta, m'he quedat en fora de joc. A dos quarts de quatre de la tarda no disposo d'una manera d'arribar a casa, ja que no hi ha ni metro o Rodalies. No tinc cobertura ni Internet, no em queda gairebé bateria, no puc comprar menjar i, sobretot, no hi ha informació. La meva única alternativa és asseure'm davant de l'edifici del Banc Sabadell de rambla de Catalunya i començar a escriure aquestes línies. Uns minuts més tard, un senyor d'uns 60 anys vol acompanyar-me. Ho fa amb un silenci còmplice. Així durant una bona estona. Fins que aconsegueix contactar amb la seva parella i comentar-li la situació. És idèntica a la meva.

"Arreu de la rambla de Catalunya veig desenes de persones assegudes, recolzades en una cantonada. Encallades en una apagada que ja s'estén hores. Esbufeguen cansades, com si tot això fos un càstig immerescut"

La seva partida em fa pensar. Tot seguit, aixeco el cap i ho entenc tot. Arreu de la rambla de Catalunya veig desenes de persones assegudes, recolzades en una cantonada. Encallades en una apagada que ja s'estén hores. Tots porten el mòbil a les mans. La majoria, amb un gest contrariat. Esbufeguen cansades, com si tot això fos un càstig immerescut. Igual que en el meu cas. Qualsevol problema que jo pugui tenir, probablement ja li ha succeït a qualsevol altra persona a Barcelona. O pitjor. Aleshores, feia una bona estona que passejava entre els carrers de l'Eixample, alhora que buscava recollir els efectes d'una apagada tan imprevisible com aquesta. Tot plegat, sense adonar-me que el millor exemple el tenia davant.