Omnia googlerunt tibi dabo

Una de les coses que ha canviat la pandèmia es el diccionari. Hem après la paraula “cribratge”, que té dues erres, que la R és també un número, que és diferent de la R de PCR i que ser positiu és negatiu. Si a més teniu fills en edat escolar també haureu afegit al diccionari neologismes com Moodle, Clickedu i Classroom.

Moodle és una plataforma australiana gratuïta d’aprenentatge en línia, és de codi obert i ha esdevingut pràcticament un estàndard a escoles, instituts i universitats. Amb activitats docents, d’avaluació, de comunicació i de col·laboració de tot tipus és imbatible en oferta de formats i eines. Clickedu d’altra banda, és una plataforma escolar al núvol que inclou gestió acadèmica, administració i comunicació amb les famílies en un entorn virtual d'aprenentatge privat i segur. Clickedu, a diferència de Moodle, és una plataforma de codi propietari —no és obert— i és de Km0, desenvolupat entre Barcelona i Granollers. I el Classroom? El Classroom és de Google.

Que sigui de Google vol dir que és una extensió invisible més de l’entorn vital de la major part dels humans; del cercador, del Gmail, del navegador Chrome, de Google Maps, del sistema operatiu Android o del Chromebook, l’ordinador que Google subvenciona als escolars. Tots els projectes de l’ordre dels milers de milions de dòlars de realitzar i de tants d’altres de mantenir: tots de franc per l’usuari. Si una eina com Google Classroom triomfa a les aules de mig món és perquè és de Google.

A la familiaritat de l’ecosistema de Google li hem d’afegir l’excel·lent experiència d’usuari marca de la casa. Productes dissenyats pels millors dissenyadors d’experiència i programats pels millors enginyers amb la millor tecnologia. Menció a banda pels millors científics de dades i llurs algorismes d’aprenentatge que fan que com més gent utilitzi els seus serveis millors siguin. L’experiència és excel·lent tan per a alumnes com per a professors, que en són finalment els seus prescriptors.

"Però la pregunta pertinent en tecnologia no és “per què” sinó “per a què”

Però la pregunta pertinent en tecnologia no és “per què” sinó “per a què”. Que hàgim sentit manta vegades l’afortunada frase “si un servei és lliure és que el producte ets tu” ni la fa certa ni la fa creïble (la frase és anterior a la web). La prova és que si ens la creguéssim de veritat ja fa temps que ens hauríem donat de baixa de Facebook (nivell de dolor moderat) i hauríem deixat d’utilitzar el Google (al llindar del dolor). El producte no som nosaltres, el producte és el nostre comportament, que és el producte que marques, partits polítics i governs adquireixen empaquetades dels Googles i Facebooks de torn. Shoshanna Zuboff (The Age of Surveillance Capitalism) compara l’actitud d’aquestes empreses a la dels caçadors furtius, capaços de matar un elefant pels seus ullals: "No ets el producte ... ets el cadàver abandonat”.

Però no patiu que Google no fa això amb els vostres fills… almenys mentre són en edat escolar. Els termes de servei que acceptem sense massa miraments estipulen que no recullen dades personals dels menors. Si ho diu Google ens ho haurem de creure però no tenim manera de saber-ho; el codi no és obert i no està auditat per cap organització de certificació. No tothom ho té tan clar: Nou Mèxic va demandar Google per no respectar suposadament la privadesa dels nens, afirmant que rastreja les activitats dels estudiants en els seus dispositius personals fora de l'aula.

Dues puntualitzacions: els mateixos termes de servei diuen que es poden canviar sempre que Google vulgui, i quan els joves acaben la seva etapa d’estudiant, Google els facilita el passar d’un entorn escolar a un entorn comercial on s’aplica la llei de la selva que deia la Shoshanna Zuboff.

La solució passa per fer servir plataformes de codi obert com Moodle i de Km0 que aportin valor afegit al sector productiu local com Educlick però per això cal renunciar a Google, i la temptació és massa gran.