Diner barat fins que es creïn llocs de treball

El flamant governador del Banc d'Anglaterra, el canadenc Mark Carney, va inaugurar el seu mandat amb una decisió plena de sentit comú i sensibilitat social.

Conscient què la principal preocupació dels britànics és l'atur, Carney s'ha compromès a no pujar el preu dels diners fins que l'atur no es situï per sota del 7%. El preu oficial dels diners al Regne Unit es troba en els seus nivells més baixos del 0,5%.

Amb aquesta decisió, el Regne Unit segueix les passes del president de la Reserva Federal dels Estats Units, Ben Bernanke, que al desembre passat va anunciar que mantindria els seus estímuls a l'economia fins que l'atur no es situï per sota del 6,5%.

La decisió de l'autoritat monetària britànica és un gest que inspira confiança als ciutadans a l'indicar que n'ultima instancia, tot l'arsenal de palanques de la política monetària es fa servir pensant a resoldre un assumpte tan seriós com el de la falta de feina. Aquesta especial preocupació per l'atur apareix precisament en uns països en el qual la taxa d'atur no és tan alarmant com en altres; 7,6% en Estats Units i 7,8% al Regne Unit.

¿I a Europa què fem? El problema de l'atur a la UE és molt més greu. Actualment la taxa d'aturats a la zona euros del 12,1% i afecta a més de 19 milions de persones. A l'Europa dels vint-i-vuit, la taxa és de l'11%, mig punt més que fa un any, i afecta 26,7 milions de persones, 1.100.000 més que al juny del 2012.

La qüestió és molt seriosa. Europa no té política per a l'atur a no ser que es consideri la ridícula xifra de 8.000 milions d'euros acordada a l'últim Consell Europeu, fa uns mesos per un període de set anys (2014-2020)

Ja sabem que els objectius de la Reserva Federal són aconseguir la plena ocupació, assegurar l'estabilitat dels preus i promoure el creixement. I el del BCE l'únic mandat és mantenir la inflació a ratlla que en el seu llenguatge es tradueix en "menor però a prop del 2%"

Però al llarg de la crisi, el BCE també ha estat menys purista i no ha dubtat en bordejar la legalitat quan ha adquirit quantitats massives de deute públic i assegurat estar disposat a fer "el que calgui" per salvar l'euro i així salvar un daltabaix bancari. De la mateixa manera que no va dubtar en prestar un bilió d'euros a la banca a l'1% o menys, mai ha expressat la mínima preocupació pel creixent exèrcit d'aturats europeus. Salvar els seus bancs ha estat la veritable política del BCE al llarg de la crisi.

L'obsessió dogmàtica per la inflació del BCE manca de tot fonament en un moment en què la taxa de la zona euro es troba a l'1,6% i la del Regne Unit és del 2,7%. Doncs bé, malgrat tenir-ho pitjor, en matèria de preus, que a la UE, el governador del Banc d'Anglaterra ha prioritzat el problema de l'atur abans que la inflació en les seves decisions.

Europa ha perdut reflexos o sensibilitat o si es prefereix, sentit de la realitat. Els mandataris de la UE sempre han estat disposats a apuntar-se a les receptes més dogmàtiques i regressives. Quan el FMI recomana una rebaixa dels salaris del 10%, li falta temps al comissari Olli Rehn per donar suport a la iniciativa. Però quan el mateix Fons es va fer una autocrítica per no haver efectuat un alliberament del deute al primer rescat a Grècia i l'excessiva austeritat exigida, la Comissió va rebutjar totalment assumir qualsevol culpa.

La realitat és que en aquests assumptes, en el tractament de la crisi bancària la UE va darrere d'Estats Units i Regne Unit, atrapada al seu immobilisme i l'extrema lentitud en la presa de decisions.