La diversitat i la cohesió social, els grans reptes de Catalunya

Aquests darrers dies hem pogut veure, i he de confessar, amb certa tristesa i perplexitat, determinades xarxes socials empestades per una onada de racisme i xenofòbia de resultes de fer-se públic el nom dels primers nounats d’aquest 2024 a Catalunya.

Sis nadons catalans, amb escassos minuts de vida, tots ells descendents de pares estrangers. El Jacob, fill de la Liseth Manuela i el Wilson David; el Matteo Alexander, fill de la Joselyn Sulma i l'Álex Alberto; el Víctor, fill de l'Ewelina i el Rubén; l’Inass, filla de la Rachah Odda i de l’Abderahim; el Darion Lucas,  fill de l’Elisabet; i l’Ayah, fill de la Karima i Hamid.

I sí. Ha estat precisament això, la procedència dels pares, l’encenall que ha abrandat totes les alertes i ha fet aflorar els pitjors auguris per una substitució ètnica aparentment irrefrenable.

Tanmateix, i per inversemblant que pugui semblar, avui no neixen més fills d'estrangers que fa tan sols una o dues dècades. La crua realitat és que els naixements de mares autòctones han caigut vertiginosament i, per consegüent, la proporció de criatures de mare estrangera s’engrandeix i aviva la creença que només neixen fills d’immigrants.

No deixa de ser, en definitiva, la constatació de la nova estructura demogràfica de Catalunya i també de la majoria de les societats avançades, on l’inexorable procés d’envelliment i una taxa de fecunditat molt reduïda estan abocant a un creixement vegetatiu negatiu. D’aquí l’enorme importància del flux migratori com a element clau de la sostenibilitat demogràfica i del nivell d’ocupació.

"Avui no neixen més fills d'estrangers que fa tan sols una o dues dècades. La crua realitat és que els naixements de mares autòctones han caigut vertiginosament"

Si ens fixem en la darrera estimació de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), aquesta tardor passada Catalunya va superar els vuit milions d’habitants, i no pas pel creixement natural de la població, en retrocés des del 2009 i negatiu des del 2018, sinó per l’arribada sostinguda de persones foranes. Aquest ascens de dos milions de persones en menys de quaranta anys és una fita important, i que s’ha assolit malgrat ser Catalunya un dels territoris amb una de les taxes de natalitat més baixes del món: avui la ràtio de fecunditat catalana està en 1,2 fills per dona, i l'edat mitjana en què es té el primer fill s'apropa als 32 anys. Es retarda cada vegada més l'edat de la maternitat. Fins i tot creixen els embarassos en dones de més de 50 anys. I perquè una població no decreixi, la taxa o índex de fecunditat s’hauria de situar per damunt dels 2 fills per dona.

Més enllà de la descarbonització del planeta per aturar l’avenç del canvi climàtic, sens dubte avui el principal dels nostres reptes, hem de treballar seriosament en el disseny de polítiques efectives de gestió dels moviments migratoris. Centrar-nos més en l’economia i la demografia, i menys en la ideologia. Amb 140.140 habitants més, aquest 2023 Catalunya ha estat la comunitat de l’estat espanyol que més ha crescut per la immigració. En xifres, segons les dades del darrer cens de població de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 40% dels catalans de 25 a 40 anys són nascuts a l'estranger.

Les causes? En tenim dues de fonamentals. D'una banda, el nostre potent mercat de treball i les nostres estructures socioeconòmiques, que són sens dubte una oportunitat i un reclam per la població estrangera; l’efecte de crida és la mateixa existència de llocs de treball, vacants que habitualment no vol cobrir la població autòctona.

"Avui la ràtio de fecunditat catalana està en 1,2 fills per dona, i l'edat mitjana en què es té el primer fill s'apropa als 32 anys"

De l'altra, la precarietat de molts països d'origen, que no ofereixen ni la prosperitat econòmica ni el règim de drets i llibertats per a viure i progressar amb dignitat. En conclusió, aquestes persones es traslladen a Catalunya per buscar allò que no poden assolir a la seva terra materna.

Si fins no fa pas massa la inquietud arreu del món era l'excés de població, avui constatem un decreixement accelerat que també pot resultar perillós, sobretot perquè aquest descens sostingut de la natalitat va alhora acompanyat d'un increment de l'esperança de vida, ergo, d'un envelliment de la població. La inversió de la piràmide demogràfica catalana és ja una realitat. És, de fet, una tendència global. Per primera vegada en la història, els darrers esglaons d'aquesta piràmide són més amples que els de la seva base. Els experts estimen que el 2050 les persones grans gairebé hauran duplicat els seus efectius actuals, i la població en edat laboral (16-64) i els nens (0-15) veuran fortament reduït el seu pes.

Una davallada accentuada de la població en edat per treballar és de segur un problema social i econòmic. Fem-nos si no aquestes preguntes. Com es mantindrà i qui cuidarà els nostres avis? Qui pagarà les nostres pensions i les de les generacions futures? Com se sostindrà el dinamisme econòmic? Per fer front a aquesta conjuntura només tenim dues vies o, sent pragmàtics, la combinació d’ambdues.

Una d’elles seria estimular la natalitat amb la implementació de mesures socials i estímuls econòmics. Perquè tot i ser una de les generacions més formades, els nostres joves es veuen avui immersos en una profunda precarietat. Conviuen amb contractes temporals, jornades parcials i sous no superiors als 1.080 euros al mes, que és el darrer Salari Mínim Interprofessional (SMI) aprovat pel Consell de Ministres. No poden tenir una trajectòria laboral contínua, ni generar prestacions ni subsidis. I la taxa d’emancipació és de tan sols el 17%.

"Com es mantindrà i qui cuidarà els nostres avis? Qui pagarà les nostres pensions i les de les generacions futures? Com se sostindrà el dinamisme econòmic?"

L'altra via és confiar en l'arribada d'estrangers. Tot i que encara preval la idea que els immigrants treuen la feina als autòctons, la realitat, i molts estudis així ho constaten, és que una gran part d’aquests nouvinguts cobreixen les vacants poc qualificades i de baix salari que la gent local rebutja. L’equilibri, però, és essencial: no podem admetre només immigrants poc formats i amb uns sous precaris, sinó també experts qualificats. Hem de procurar atraure d’igual manera talent solvent i altament capacitat per vertebrar una economia més enllà del turisme, la restauració i el sector serveis.

Certament, Catalunya és, i ha estat, terra d’acollida, els creixements demogràfics s’han esdevingut per onades significatives d’immigrants. Cal redoblar els esforços orientats a incentivar el tarannà multicultural, sense perjudici de reafirmar les nostres identitats com a poble, la nostra llengua, els nostres costums. Cal facilitar la integració cultural dels immigrants tot respectant els seus drets però exigint el compliment de les seves obligacions. De les nostres actituds dependrà tenir una convivència pacífica i integradora. Tothom ha de mentalitzar-se del canvi que està patint la nostra societat i preparar-se per l’acceptació i el respecte mutu.