N’estem fartes, de ser la inofensiva pocatraça

30 de Gener de 2023
Ariadna Romans | VIA Empresa

A totes les pel·lícules romanticoides de la gran empresa cinematogràfica es repeteix un fenomen que fa uns dies que em comença a molestar. La protagonista, lluny de ser una dona empoderada i segura de si mateixa, sempre repeteix una sèrie de característiques relacionades amb la inseguretat, la inconsciència de la pròpia bellesa o atractiu i una tendència aparentment natural a ser una pocatraça.

Li cauen les coses, arriba tard i tot li surt al revés. Aquest fenomen es repeteix massa per ser casualitat. Una dona que no té consciència de la seva vàlua és una dona inofensiva. Una dona que no prendrà les regnes de la seva vida perquè es creurà incapaç o massa agosarada per prendre aquest gir radical ella sola. És justament això el que fa d’ella l’expressió més fidedigna d’un neopatriarcat encobert sota una superficial capa de wokeisme i alliberació sexual.

Així, les dones hem anat reforçant els patrons de dona inofensiva, la noia maca i mona, que fa gràcia perquè és tosca, mentre ens hem pensat que érem les més feministes del barri per tenir un satisfyer sota el calaix de la tauleta de nit. I és que aquest procés de mimetització respon a un temor irracional a ser descoberta com una dona intel·ligent.

Les dones hem anat reforçant els patrons de dona inofensiva, la noia maca i mona

Al llarg dels anys, moltes hem accentuat aquest estereotip de dona destralera quan ens relacionem amb altres persones. Amb les dones, per evitar competicions de gènere absurdes i demostrar que no, que no ets millor que les altres perquè mira, pobreta de mi, no sé ni cuinar ni organitzar-me la vida. De cara als homes, ho has fet perquè saps que seràs menys percebuda com una amenaça si et mostres una mica maldestre.

Perquè lligar és molt més fàcil emulant les dones de les pel·lícules, cuquis i maques i simpàtiques i perfectes en la seva innocència impostada, que no dient que, en realitat, a tu el que t’agrada és l’humor negre, fumar d’amagat al balcó i llegir autors que fan apologia de l’absurditat de la nostra existència.

En realitat, si filem prim, veurem que tot aquest fenomen culmina en una infantilització ridícula, però eficient que permet reduir, amb un posat condescendent, les dones brillants. Per què pot ser més ben rebut, més adorable i acceptant, que una dona maca i simpàtica, extremadament brillant, però que, oi, mira, ara li ha caigut tot per terra? Les dones cuquis fan gràcia i les dones segures de si mateixes fan por. Per això moltes, davant la por de ser temudes, ens camuflem sota una capa d’inofensiva destraleria per posar-nos, d’alguna manera, en una zona de seguretat.

Les dones cuquis fan gràcia i les dones segures de si mateixes fan por

A Communion, la recerca femenina de l’amor, Bell Hooks explica que l’encant de les dones intel·ligents és allò que les fa suportables davant el seu context social. A l’obra mostra el cas d’un home que va donar suport a la seva parella per créixer, desenvolupar-se i instruir-se fins que ella va passar a ser una dona molt més coneguda que ell. És llavors quan la seva masculinitat es va veure ferida i l’abandona sense aparent motiu.

Tenim por a les dones intel·ligents perquè suposen un desafiament al sistema i les dones intel·ligents tenen por de ser descobertes i es camuflen en la inferioritat, els complexos corporals o excuses justificatòries absurdes quan se’ls reconeixen els seus mèrits.

És imperatiu que les dones ens traiem la màscara veneciana i ens mostrem tal com som, sense edulcorants ni suavitzants a prova de fragilitats patriarcals. Que ens mostrem poderoses, o fortes, o gandules, o valentes o sensibles, però que, si us plau, deixem de xocar amb el personal, d’anar amb els paperots malendreçats o de fingir ser menys del que som per por a espantar a ningú. Que ja n’estem fartes, de ser la inofensiva pocatraça.