Cada dia hi ha centenars, milers, d’accidents greus a tot el món. A tota Europa. A Catalunya deu haver-n’hi desenes. Cada dia. El fet m’amoïna? Evidentment. Seria un irresponsable sense sentiments si no em causés pena que molta gent passi moments de dolor. Ara bé, si algun d’aquests accidents el pateix una persona pròxima a mi el fet m’amoïna molt més. Ja no diguem si afecta a muller, fills, pares, etc. Diguin-me egoista per pensar d’aquesta manera. Un accident que afecti a un jove que desconec té el mateix valor, en termes de danys i dolor causat, que el que pugui passar-li al meu fill. Aquesta afirmació és perfectament objectiva. Però si li passa al meu fill m’afecta i em preocupa infinitamentmés.
Aquesta realitat tan manifesta i evident, Catalunya no l'aplica quan es tracta dels interessos col·lectius del país. És per això que, sovint, hem sortit malparats de les aventures internacionals ja que no copsem que, en l’àmbit internacional, els països tenen interessos que defensen aferrissadament i avantposen a qualsevol altra raó. I que, davant d’una qualsevol disputa, els nostres aliats defensaran abans els seus interessos que no pas els nostres. Quan això té lloc, quedem decebuts. Hi ha tones de catalans que retreuen aquest fet a tort i a dret. Que si Anglaterra ens va deixar penjats el 1714, que si Churchill era un malvat perquè no va socórrer Espanya després de la Guerra Civil, que si la Unió Europea no ens defensa prou, etc. Sempre sortim empastifats i donant la culpa a algú altre, esclar.
El fet, projectat sobre la nostra economia, és especialment nociu. Ningú s’atreveix a dir que Espanya ens drena fiscalment i que aquesta brometa s’ha d’acabar. Per què utilitzo el terme drenar i no pas espoliar? Ho explica molt bé el professor López-Casasnovas. La societat catalana va acceptar aquest sistema de manera explicita durant la Transició. I ara, com dic, poca gent n’alça la veu. La dreta sociològica catalana ho va acceptar seguint la línia de pensament que prové dels proteccionistes que tanta guerra van donar, de manera efectiva i legítima, el segle XIX. Ve a dir: “Deixo que m’espremis a canvi de poder fer negocis a Espanya sense intervenció ni competència”. Però, esclar, els temps han canviat. I ara vendre un producte a Sevilla costa el mateix, aranzelàriament, que vendre’l a Viena. I els austríacs no ens drenen pas!
L’esquerra catalana socialista i post-comunista ha seguit la tradició secular que pensa que sempre han de guanyar els que tenen raó. I tot això passat pel sedàs de la lluita franquista, el que els dóna un sentiment de superioritat moral molt viu. Aleshores, es dediquen a defensar les causes més al·lucinants encara que d’elles no en traiem res. I d’entre aquestes causes hi figura ser solidari amb el tot el món mundial, començant pels pobles d’Espanya. Per tant, no cal esperar res d’aquesta esquerra solidària d’estètica internacionalista-provinciana. No fos que algú se li acudís titllar-los de ser egoistes.
Tenim molt mala peça al teler. I és culpa de la nostra manera de ser. El diputat britànic, laborista o conservador, tant fa, elegit a Escòcia els dirà que el seu deure és defensar abans de res els interessos dels escocesos. I es barallarà -de fet es barallen cada dia- amb aquells que els volen conculcar. I el fet afecta als interessos econòmics. Aquí s’entén que aquest tipus d’actuació cau en el camp del que s’anomena nacionalisme. I, això, als internacionalistes de pa sucat amb oli els fa venir urticària. l la realitat és que, avui dia, ni tant sols els independentistes denuncien el fet. Perquè aquests darrers deuen tenir por de ser acusats de separatistes. O de no treballar per eixamplar les bases -encara que jo penso que denunciant el drenatge fiscal les farien més amples-.
Avançarem poc mentre, com a país, no castiguem el polític que no defensa - per les raons que siguin, en nom de vagin a saber vostès quin bé universal o de quin interès privat - els interessos econòmics de Catalunya de forma radical. Més aviat retrocedirem. I el país anirà perdent pistonada. Com ha succeït els darrers quaranta anys.