L'economia del comportament: una revolució en la teoria econòmica?

L'economia, quan jo la vaig estudiar, era una ciència ben estructurada, a on els agents es comportaven de forma racional, optimitzaven el seu benestar o el seu benefici i, per art del mercat (màgia, potser?), s'arribava a un equilibri, o sigui a un preu únic en què tot a la producció es comprava i venia. Una meravella!

Tanmateix, els acadèmics que treballen en el que anomenen l'economia del comportament es qüestionen les premisses de la teoria clàssica i destapen les seves contradiccions: els consumidors no som tan racionals com s'espera de nosaltres, ni tan consistents. Aquests economistes uneixen la psicologia a l'economia i aconsegueixen resultats fascinants. I, a jutjar pels premis Nobels aconseguits (una mesura objectiva d'avaluar la seva importància), han tingut molt èxit: Robert Shiller, George Akerlof, Daniel Kahneman, Elionor Norton, i, el darrer any, Richard Thaler, són tots uns defensors de l'estudi del comportament dels consumidors i de les empreses.

Estudien temes que la teoria econòmica deixa de banda per irrellevants: els mercats secundaris amb informació incerta, anomenats mercats de llimones per l'Akerloff; o el perquè no tenim en compte els costos enfonsats, o sigui si hem comprat una entrada encara que algú ens digui que l'obra és espantosa hi anem; o l'aversió a la pèrdua: ens costa molt vendre a pèrdua; o el mateix fet de deixar de fer coses que sabem racionalment que hem de fer per pura mandra, com vendre un actiu o fins i tot canviar de canal de la televisió. I també ens ensenyen que acostumem a tenir esbiaixes molt grans quan prenem decisions: ens agrada fer el que fa tothom (status quo), l'efecte del llegat és molt important (demanar més per vendre que el que estaries disposat a pagar per comprar-ho), o ignorar les probabilitats. Som molt irracionals, la llista de les seves esbiaixes en la presa de decisions arriba a 110, i n'hi ha de tots colors.

Aquests nous economistes també volen influir en la política econòmica, ajudar als Governs a tenir èxit en les seves propostes: per exemple en aconseguir que s'estalviï més per la jubilació, que augmenti el nombre de donants d'òrgans, o que es triï pujar per les escales del metro caminant perquè és més sa. Unes mesures que, a voltes, s'han llegit com paternalistes però que, com diu el darrer premi Nobel, Richard Thaler, són també lliberals i en benefici de l'individu.

"Els nous economistes també volen influir en la política econòmica, ajudar als Governs a tenir èxit en les seves propostes"

Potser qui més m'agrada de tots ells és Daniel Kaneman, que amb el seu llibre seminal, Pensament lent, pensament ràpid, ens ha fet canviar el mecanisme de presa de decisions, tant les personals com les professionals.

Els nous economistes utilitzen eines prestades d'altres disciplines, i emulant els experiments mèdics fan enquestes amb estudiants voluntaris, comprovant les seves esbiaixes i els seus comportaments davant diferents alternatives d'inversió. Els interessa, també, el que s'anomena experiments naturals. Es demanen, per exemple, fins a quin punt la riquesa d'un país depèn dels seus governants, i en aquest cas estudien els casos a on els caps s'han mort de sobte i algú no destinat al lideratge pren el poder; o bé l'efecte de diferents polítiques socials analitzant països veïns. Són investigadors imaginatius i innovadors.

Constaten que som menys racionals del que crèiem i ens insten a ser més consistents i curosos en la presa de decisions. En matèria d'inversió formulen consells sensats però que molts cops no complim: recomanen invertir a llarg termini, no deixar-se influir pel que fa a l'altra gent, estalviar molt més del que ens sembla necessari, estudiar les propostes tot i que ens semblen fàcils, consultar estadístiques...

Amb aquestes consideracions assenyades i de sentit comú han provocat un capgirament de l'economia. Encara no han posat en dubte els grans models d'equilibri general, però ja ens estan fent dubtar de les hipòtesis.