Economia i futbol (o viceversa)
13
de Març
de
2017
Des de la infància i ja a la mateixa escola, gairebé de forma inconscient comencem a jugar a futbol. Potser a causa del seu escàs cost inicial (una simple pilota), o per ser un joc d'equip que permet jugar entre amics, repartits en dos equips, i veure qui és el millor. És l'inici d'aquesta competitivitat en la qual en un futur ens veurem envoltats i que, invariablement, va associada a triomf, a èxit i com no, a benefici.
Dit això, és de sobres conegut que el futbol és el rei dins de les disciplines esportives. Hi ha equips en col·legis, barris, pobles, ciutats, fàbriques o empreses que competeixen en trofeus locals, regionals, nacionals, internacionals i mundials.
Però és en aquestes tres últimes categories on esport i economia conflueixen de tal manera que el seu volum econòmic ascendeix a xifres astronòmiques. Fitxatges, federacions nacionals i internacionals, publicitat i interessos financers de diversa índole converteixen el futbol en un dels negocis més lucratius.
Per a un país, per exemple, aconseguir ser designat com a seu d'un Mundial assegura un important benefici econòmic, social, laboral i empresarial a tots els nivells. Tenir un o diversos equips "propis", del país o ciutat, competint en una de les copes de prestigi, indubtablement genera idèntics guanys. Però no oblidem que al voltant de tot això existeix una gran xarxa d'interessos polítics i econòmics.
Centrant-nos únicament en el terreny econòmic, la seva importància és tal que fins i tot aquells que obtenen la seva quota de negoci mitjançant activitats d'enginyeria financera (bufets de paradisos fiscals, gestors de societats offshore o especialistes en evasió d'impostos), compten amb un important paper i són recurs habitual d'alguns personatges propers a la cúspide de la piràmide de l'esport rei.
Des de cases d'apostes de sobres conegudes, amb residència fiscal en zones de baixa tributació (Gibraltar, Luxemburg o Irlanda, per posar un exemple), curiosament publicitades per futbolistes de primeríssima línia, a comissionistes entre els agents d'esportistes de 1a divisió i els clubs interessats a fitxar-los.
Per això no és d'estranyar que en un sol fitxatge per una xifra astronòmica, part dels diners circulin entre societats de Nova Zelanda, Panamà o Gibraltar, fent una parada tècnica a les Illes Verges Britàniques o a Luxemburg. Tot plegat per tornar als comptes d'una societat lateral amb seu a Londres, a una tributació minsa. O que les xifres derivades de contractes de publicitat de marques comercials, esportives o no, segueixin una trajectòria similar.
Probablement no és casual que Suïssa aculli la seu de la FIFA, organisme que va protagonitzar un escàndol econòmic recent, en el qual es va veure embolicat el seu President i els d'altres federacions. Una investigació i seguiment que es va iniciar als Estats Units.
Crida també l'atenció que el país helvètic no figuri en els primers llocs del rànquing de cap de les principals lligues europees (Anglaterra, Itàlia, Espanya, Alemanya i França). Tal vegada perquè no li fa cap falta...
Dit això, és de sobres conegut que el futbol és el rei dins de les disciplines esportives. Hi ha equips en col·legis, barris, pobles, ciutats, fàbriques o empreses que competeixen en trofeus locals, regionals, nacionals, internacionals i mundials.
Però és en aquestes tres últimes categories on esport i economia conflueixen de tal manera que el seu volum econòmic ascendeix a xifres astronòmiques. Fitxatges, federacions nacionals i internacionals, publicitat i interessos financers de diversa índole converteixen el futbol en un dels negocis més lucratius.
Per a un país, per exemple, aconseguir ser designat com a seu d'un Mundial assegura un important benefici econòmic, social, laboral i empresarial a tots els nivells. Tenir un o diversos equips "propis", del país o ciutat, competint en una de les copes de prestigi, indubtablement genera idèntics guanys. Però no oblidem que al voltant de tot això existeix una gran xarxa d'interessos polítics i econòmics.
Centrant-nos únicament en el terreny econòmic, la seva importància és tal que fins i tot aquells que obtenen la seva quota de negoci mitjançant activitats d'enginyeria financera (bufets de paradisos fiscals, gestors de societats offshore o especialistes en evasió d'impostos), compten amb un important paper i són recurs habitual d'alguns personatges propers a la cúspide de la piràmide de l'esport rei.
Des de cases d'apostes de sobres conegudes, amb residència fiscal en zones de baixa tributació (Gibraltar, Luxemburg o Irlanda, per posar un exemple), curiosament publicitades per futbolistes de primeríssima línia, a comissionistes entre els agents d'esportistes de 1a divisió i els clubs interessats a fitxar-los.
Per això no és d'estranyar que en un sol fitxatge per una xifra astronòmica, part dels diners circulin entre societats de Nova Zelanda, Panamà o Gibraltar, fent una parada tècnica a les Illes Verges Britàniques o a Luxemburg. Tot plegat per tornar als comptes d'una societat lateral amb seu a Londres, a una tributació minsa. O que les xifres derivades de contractes de publicitat de marques comercials, esportives o no, segueixin una trajectòria similar.
Probablement no és casual que Suïssa aculli la seu de la FIFA, organisme que va protagonitzar un escàndol econòmic recent, en el qual es va veure embolicat el seu President i els d'altres federacions. Una investigació i seguiment que es va iniciar als Estats Units.
Crida també l'atenció que el país helvètic no figuri en els primers llocs del rànquing de cap de les principals lligues europees (Anglaterra, Itàlia, Espanya, Alemanya i França). Tal vegada perquè no li fa cap falta...