El Big Data, el vietnamita dels 171,62 euros i les 72 Big Macs
03
de Maig
de
2016
Un treballador del tèxtil vietnamita cobra 4.364.000 Dongs al mes (dades de 2014). És a dir, 171,62 euros. Això, és molt o és poc? Busquem alguna altra dada que ens ajudi a posar aquesta xifra en el seu context.
Quina dada pot servir? Una primera opció és comparar-la amb ella mateixa, però en temps passats. Aquest mateix un treballador vietnamita cobrava 3.924.000 Dongs l'any anterior i, per tant, la xifra de 2014 representa un sou notablement millor: en concret, un 11,2% més elevat. És un tipus de contextualització molt socorreguda per polítics en època de grans taxes d'atur. 499.991 són el nombre de persones registrades com aturades a Catalunya: una gentada, que és menys gentada si es té present que són un 2,01% menys que un mes enrere.
Una segona opció és comparar-la amb la xifra equivalent en altres territoris. El sofert treballador vietnamita que cobra 171,62 euros al mes per fer equipacions esportives o roba de pret-à-porter està pagat molt per sota del xinès, que rep -al canvi- uns 580,76 euros. Però totes dues quantitats queden en xavalla davant els 19,66 dòlars (17,25 euros) per hora que cobrava aquell mateix any 2014 un obrer nord-americà. És una comparació il·lustrativa, però insuficient, perquè no recull el valor real d'aquestes quantitats en cadascun dels mercats. El que pots fer amb 171,62 euros a Vietnam, és o no el mateix que pots fer a la Xina amb 580,76?
Per resoldre aquesta dificultat, la revista The Economist va inventar el 1986 l'índex Big Mac, en referència, sí, a l'hamburguesa de McDonalds. Dit ràpid, és un indicador que compara el preu mitjà d'un mateix bé de consum entre dos països, en aquest cas un àpat de fast-food, per saber si el canvi es troba o no en el seu punt correcte. A Ho Chi Min el preu mitjà de la Big Mac el 2014 eren 2,37 euros al canvi. Això vol dir que en un mes el nostre treballador vietnamita podia comprar 72 hamburgueses i ja hauria esgotat tot el seu sou.
Una quarta opció possible, que no l'última, és comparar dit sou del treballador amb el valor del producte que ell fa possible. La manufactura vietnamita forma part del nostre dia a dia, perquè fabricants com Nike, Inditex o Decathlon hi tenen proveïdors. Així doncs, sense ser exactes (caldria sumar els costos de maquinària, transport, màrqueting, etc.), pot servir per fer-se una idea: una equipació completa del primer equip del Barça, per exemple, són 135 euros per la samarreta, més 38 euros pels pantalons i 18 euros per les mitges: 191 euros.
L'amic vietnamita no s'ho podria permetre.
Entra amb força la percepció que les dades són fonamentals. Però el Big Data -terme que anirà perdent sentit a mesura que totes les dades esdevinguin Big- té, exactament, el mateix problema que la petita dada del sou del sofert treballador vietnamita. És a dir, la veracitat de les dades -grans o petites- només aflora quan se les posa en el context que permet una millor aproximació a la realitat. Puc tenir tant d'engagement a Facebook, o haver millorat tal percentatge l'eficiència en tal procés... però, és molt o poc? Vam aconseguir ser trending topic a Twitter... Bé, i? Depèn.
Si no s'encerta en l'elecció del context, les dades bé podran completar la dita que la tribu periodística va crear, ja fa temps: hi ha veritats, mitges veritats, mentides i estadístiques,... I les dades massives.
Quina dada pot servir? Una primera opció és comparar-la amb ella mateixa, però en temps passats. Aquest mateix un treballador vietnamita cobrava 3.924.000 Dongs l'any anterior i, per tant, la xifra de 2014 representa un sou notablement millor: en concret, un 11,2% més elevat. És un tipus de contextualització molt socorreguda per polítics en època de grans taxes d'atur. 499.991 són el nombre de persones registrades com aturades a Catalunya: una gentada, que és menys gentada si es té present que són un 2,01% menys que un mes enrere.
Una segona opció és comparar-la amb la xifra equivalent en altres territoris. El sofert treballador vietnamita que cobra 171,62 euros al mes per fer equipacions esportives o roba de pret-à-porter està pagat molt per sota del xinès, que rep -al canvi- uns 580,76 euros. Però totes dues quantitats queden en xavalla davant els 19,66 dòlars (17,25 euros) per hora que cobrava aquell mateix any 2014 un obrer nord-americà. És una comparació il·lustrativa, però insuficient, perquè no recull el valor real d'aquestes quantitats en cadascun dels mercats. El que pots fer amb 171,62 euros a Vietnam, és o no el mateix que pots fer a la Xina amb 580,76?
Per resoldre aquesta dificultat, la revista The Economist va inventar el 1986 l'índex Big Mac, en referència, sí, a l'hamburguesa de McDonalds. Dit ràpid, és un indicador que compara el preu mitjà d'un mateix bé de consum entre dos països, en aquest cas un àpat de fast-food, per saber si el canvi es troba o no en el seu punt correcte. A Ho Chi Min el preu mitjà de la Big Mac el 2014 eren 2,37 euros al canvi. Això vol dir que en un mes el nostre treballador vietnamita podia comprar 72 hamburgueses i ja hauria esgotat tot el seu sou.
Una quarta opció possible, que no l'última, és comparar dit sou del treballador amb el valor del producte que ell fa possible. La manufactura vietnamita forma part del nostre dia a dia, perquè fabricants com Nike, Inditex o Decathlon hi tenen proveïdors. Així doncs, sense ser exactes (caldria sumar els costos de maquinària, transport, màrqueting, etc.), pot servir per fer-se una idea: una equipació completa del primer equip del Barça, per exemple, són 135 euros per la samarreta, més 38 euros pels pantalons i 18 euros per les mitges: 191 euros.
L'amic vietnamita no s'ho podria permetre.
Entra amb força la percepció que les dades són fonamentals. Però el Big Data -terme que anirà perdent sentit a mesura que totes les dades esdevinguin Big- té, exactament, el mateix problema que la petita dada del sou del sofert treballador vietnamita. És a dir, la veracitat de les dades -grans o petites- només aflora quan se les posa en el context que permet una millor aproximació a la realitat. Puc tenir tant d'engagement a Facebook, o haver millorat tal percentatge l'eficiència en tal procés... però, és molt o poc? Vam aconseguir ser trending topic a Twitter... Bé, i? Depèn.
Si no s'encerta en l'elecció del context, les dades bé podran completar la dita que la tribu periodística va crear, ja fa temps: hi ha veritats, mitges veritats, mentides i estadístiques,... I les dades massives.