El vestit de l'emperador
09
d'Octubre
de
2015
La nova entrega del Baròmetre de l'Empresa Familiar ens porta bones notícies. El 54% dels negocis de nissaga han augmentat la seva plantilla en el decurs del darrer any; com també, el 70% han incrementat la seva facturació. Les dades es refereixen al conjunt de l'Estat espanyol.
Com no podria ser d'una altra manera, el mateix estudi destaca que la incertesa derivada de la conjuntura política i els calendaris electorals és una de les causes que més preocupen els empresaris. És veritat que les vel·leïtats polítiques no ens ho posen gens fàcil. Així i tot, s'apunta una tendència a l'optimisme i sembla que tothom fa veure que les coses van millor, potser sí.
Les estadístiques i els informes econòmics són com el conte del vestit de l'emperador. Cal donar-los per versemblants i no dubtar-ne. Alguns mitjans de comunicació conjuguen les dades amb frivolitat i rigor escàs. Poques vegades es contrasten els percentatges i massa sovint la realitat supera la ficció. No és estrany llegir més d'un disbarat a les seccions d'economia i empresa; si més no, les contradiccions són freqüents.
És una paradoxa que, a peu de carrer, la percepció del clima empresarial sigui tèbia, amb un minso hàlit de confiança, i que gairebé no es tradueixi en un major nombre de contractes de treball. Com també és un disbarat que la suposada recuperació econòmica tingui el seu punt d'ebullició en un 88% de contractació temporal, en el cas de Catalunya.
La normativa laboral no estimula la contractació en ferm; és més, sembla penalitzar-la. Em trobo amb empresaris que diuen que sí, que sembla que la cosa va millor, i que els aniria bé ampliar la plantilla per fer front a l'increment d'activitat. Però no ho fan. Les condicions no ho afavoreixen. Vet aquí perquè la recuperació econòmica no ens ve de la mà d'una millora en l'estadística de la contractació laboral.
No pot ser que el marc laboral sigui un mirall deformat, com els de l'esperpent literari del gallec miop, i que no s'avingui a la realitat. Ara és un bon moment per estimular la creació de llocs de treball i per animar la contractació. Encara que moderat, l'optimisme ha de trobar resposta en forma d'incentius i majors facilitats.
Sobretot les pimes haurien de ser objecte d'un programa que animés la contractació; tant o més, les micropimes. Aquestes organitzacions més modestes són les que, en proporció, més s'han hagut d'aprimar durant el sexenni i ara esdevenen espais fèrtils per a la nova ocupació. Encara més, si el 19% dels llocs de treball que es registren a Catalunya corresponen a treballadors autònoms, no seria cap pecat incentivar sobre manera la creació d'un primer lloc de treball. Seria una bona manera de començar a créixer.
Una altra evidència és l'afectació de l'estacionalitat en determinats sectors d'activitat, com ara el comerç i el turisme. Cal sospesar la possibilitat de premiar una contractació temporal d'una durada superior a la mitjana registrada fins ara, com ara de 150 dies sense interrupció. Aquesta mesura afavoriria una certa estabilitat a un perfil de treballadors que tenen dificultats de combinar els cicles temporers amb altres feines de major requeriment curricular.
Ho digui qui ho digui, l'emperador anava despullat.
Com no podria ser d'una altra manera, el mateix estudi destaca que la incertesa derivada de la conjuntura política i els calendaris electorals és una de les causes que més preocupen els empresaris. És veritat que les vel·leïtats polítiques no ens ho posen gens fàcil. Així i tot, s'apunta una tendència a l'optimisme i sembla que tothom fa veure que les coses van millor, potser sí.
Les estadístiques i els informes econòmics són com el conte del vestit de l'emperador. Cal donar-los per versemblants i no dubtar-ne. Alguns mitjans de comunicació conjuguen les dades amb frivolitat i rigor escàs. Poques vegades es contrasten els percentatges i massa sovint la realitat supera la ficció. No és estrany llegir més d'un disbarat a les seccions d'economia i empresa; si més no, les contradiccions són freqüents.
És una paradoxa que, a peu de carrer, la percepció del clima empresarial sigui tèbia, amb un minso hàlit de confiança, i que gairebé no es tradueixi en un major nombre de contractes de treball. Com també és un disbarat que la suposada recuperació econòmica tingui el seu punt d'ebullició en un 88% de contractació temporal, en el cas de Catalunya.
La normativa laboral no estimula la contractació en ferm; és més, sembla penalitzar-la. Em trobo amb empresaris que diuen que sí, que sembla que la cosa va millor, i que els aniria bé ampliar la plantilla per fer front a l'increment d'activitat. Però no ho fan. Les condicions no ho afavoreixen. Vet aquí perquè la recuperació econòmica no ens ve de la mà d'una millora en l'estadística de la contractació laboral.
No pot ser que el marc laboral sigui un mirall deformat, com els de l'esperpent literari del gallec miop, i que no s'avingui a la realitat. Ara és un bon moment per estimular la creació de llocs de treball i per animar la contractació. Encara que moderat, l'optimisme ha de trobar resposta en forma d'incentius i majors facilitats.
Sobretot les pimes haurien de ser objecte d'un programa que animés la contractació; tant o més, les micropimes. Aquestes organitzacions més modestes són les que, en proporció, més s'han hagut d'aprimar durant el sexenni i ara esdevenen espais fèrtils per a la nova ocupació. Encara més, si el 19% dels llocs de treball que es registren a Catalunya corresponen a treballadors autònoms, no seria cap pecat incentivar sobre manera la creació d'un primer lloc de treball. Seria una bona manera de començar a créixer.
Una altra evidència és l'afectació de l'estacionalitat en determinats sectors d'activitat, com ara el comerç i el turisme. Cal sospesar la possibilitat de premiar una contractació temporal d'una durada superior a la mitjana registrada fins ara, com ara de 150 dies sense interrupció. Aquesta mesura afavoriria una certa estabilitat a un perfil de treballadors que tenen dificultats de combinar els cicles temporers amb altres feines de major requeriment curricular.
Ho digui qui ho digui, l'emperador anava despullat.