Ell se’n sortirà: del mínim esforç al màxim compromís

El feminisme ha arribat a un moment de desencaixament on trobem dones empoderades, valentes i fortes, en contacte amb la seva part emocional, que cuiden el seu cos i valoren tant el seu temps de descans com la seva projecció professional. I, al seu costat, sovint hi ha homes que no arriben ni al que es coneix com a mínim esforç (en anglès, bare minimum). 

Mentre les dones fan equilibris per mantenir el que volen conservar i, alhora, abraçar coses noves tot navegant mil i una contradiccions de les corrents socials contemporànies, molts homes estan enfadats perquè veuen que, en aquest nou escenari, tenen molt a perdre.

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-Acostar-nos massa al Sol

Sí, és cert i innegable: hi ha una part del privilegi que hauran de perdre i a la qual caldrà renunciar. Amagar-ho és tan deshonest com la pròpia injustícia sistèmica original. Per això és comprensible que molts homes estiguin enfadats i frustrats. Ho veiem clarament en el context actual: moviments ultraconservadors i reaccions violentes als avenços feministes i a tot el que anomenen woke arreu del món. Es pot entendre la frustració, però no la reacció. I encara menys, el rebuig.

Per això, crec que més que enfadar-nos, hem de centrar-nos en els guanys que els homes també poden assolir en aquest procés de transformació. Entenc que pot semblar agosarat escriure un article així en un moment en què hi ha tantes violacions dels drets humans arreu del món, amb un auge abismal de l’extrema dreta i de les tendències ultraconservadores, tant per a dones com per a persones queer o per a homes que intenten sortir de la norma. El viratge que vivim no és senzill. Tanmateix, és crucial recordar que el feminisme no lluita contra els homes, sinó contra les opressions d’un sistema injust. Perquè el feminisme només serà possible si hi som totes i també tots.

"El feminisme no lluita contra els homes, sinó contra les opressions d’un sistema injust"

És essencial que els homes surtin de la seva zona de confort (entre els quatre coixins del sofà) i s’impliquin en les tasques de la llar, de cures i de manteniment de la vida. Us prometo que la vostra masculinitat no se’n veurà afectada: tinc un tiet que és un conciliador exemplar i mai ningú ha dubtat que sigui, efectivament, un home. Obrint la ment a una gestió més equitativa de la vida i de les cures, podem descobrir equilibris més saludables i engrescadors que mai no havíem imaginat. 

Per exemple, molts homes del meu entorn han expressat la il·lusió de ser ells els qui cuiden les criatures, o com se senten més feliços després d’haver tingut converses profundes amb els seus amics per primera vegada en molts anys. Són casos residuals, però cada cop més freqüents i visibles. Amb el suport de grups d’homes, l’augment de la consciència feminista i polítiques com la baixa de paternitat obligatòria, podem oferir-los un espai segur on desenvolupar una masculinitat que fins ara ha estat adormida o reprimida. Clar que sense en Xavier Padrissa ens costarà molt més, però podrem fer-ho.

També hi ha, però, una feina pendent entre moltes dones. I d’aquesta sovint no en parlem, però és tant o més necessària. De manera inconscient, sovint infantilitzem els homes. No ho fem per decisió pròpia, sinó perquè ens han fet creure des de petites que tot això era cosa nostra i que els homes “no en sabien”. Així, quan veiem un home intentant fer una tasca (o fent-ho veure, segons el cas), tendim a corregir-lo o a fer-la nosaltres mateixes. 

"De la mateixa manera que a nosaltres ens van ensenyar massa d’hora, a ells els toca aprendre’n tard"

De la mateixa manera que a nosaltres ens van ensenyar massa d’hora, a ells els toca aprendre’n tard. I això requereix paciència (sí, feixuga, mandrosa, i innecessàriament a espatlles nostres), però també confiança. Si no confiem que poden aprendre, si no els deixem l’oportunitat d’equivocar-se, mai aprendran a posar una rentadora, organitzar les extraescolars o fer la llista de la compra. Estimada amiga, ell se’n sortirà. Potser el cost serà un jersei tenyit o uns iogurts que no agraden a ningú, però, a la llarga, se’n sortirà.

Necessitem totes les complicitats possibles per transformar la societat, i per garantir que tothom rebi el mateix tracte i la mateixa dignitat, cal la participació de tothom. Encara que ja n’estiguem cansades, de tanta resistència i transformació.