Els pactes de socis no són meres paraules
05
de Gener
de
2015
Els pactes parasocials, també anomenats acords extra estatutaris, poden definir-se com a acords contractuals entre els socis d'una societat l'objecte de la qual és regular extrems no recollits estatutàriament.
La sentència del Tribunal Suprem de l'11 de juny de 2014 destaca la vigència i validesa dels pactes parasocials i la seva consideració com un acord apte per desplegar tots els seus efectes jurídics i no un mer pre contracte. El Tribunal rebutja expressament la consideració dels pactes com a meres declaracions d'intencions.
El Tribunal afirma que "els pactes parasocials, mitjançant els quals els socis pretenen regular, amb la força del vincle obligatori entre ells, aspectes de la relació jurídica societària sense utilitzar els llits específicament previstos en la llei i els estatuts, són vàlids sempre que no superin els límits imposats a l'autonomia de la voluntat".
Segons l'article 29 de la LSC, "Els pactes que es mantinguin reservats entre els socis no seran oposables a la societat". Llavors, fins a quin punt són eficaços aquests pactes?
La tradicional Doctrina del Suprem reitera la inoponibilitat dels pactes parasocials a la societat, tret que els mateixos hagin estat incorporats als estatuts de la mateixa, si bé reconeix l'anomenat "enforcement contractual" als pactes parasocials, la qual cosa planteja no poca problemàtica.
Els pactes parasociales no són "meres paraules"
Gens més lluny. En moltes ocasions resulten l'instrument més idoni per regular diverses qüestions societàries, sempre que no contradigui normes imperatives.
Pot establir-se per pacte que determinats assumptes es decidiran per majoria quan la Llei exigeix un determinat quòrum de votació? La doctrina més estricta i cauta els declararia nuls sense dubtar-ho. No obstant això, hi ha discussió, la qual cosa demostra que la fórmula general no val per resoldre ni tan sols els debats en principi més clars.
Si un pacte parasocial és vàlid, es converteix en "llei entre les parts" (article 1091 CC). El pacte parasocial està evidentment vinculat funcionalment a una societat però això no pot servir d'excusa per minimitzar els seus efectes com de vegades se sosté.
La sentència d'apel·lació citada a l'inici d'aquest post "confirma la validesa dels acords de 25 d'octubre de 2001, protocolitzats el 7 de gener de 2002, doncs van ser consentits per tota la família, els quatre germans i els seus pares, sense que s'hagués qüestionat la seva validesa en els anys successius. La sentència rebutja la postura dels recurrents que qualifiquen aquests acords de "mera declaració d'intencions", perquè l'audiència entén que el seu contingut resulta clar, sense perjudici que per portar-se a compliment requereixi complexes operacions, ja que prou para això que els quatre únics socis de les dues companyies, traslladin a les juntes l'adopció dels acords necessaris per donar compliment amb el convingut. I no adverteix que vagin contra l'ordre públic o en perjudici de tercers".
En aquesta sentència, resulta també cridaner que al Tribunal li resulti indiferent que hagin transcorreguts uns anys sense que els signants del pacte hagin instat el seu compliment. L'única cosa que posa de manifest és que mentre no va sorgir el conflicte entre els germans i els pares vivien, existia la confiança en què l'acord es compliria, sense que hi hagués urgència a donar-li compliment. De fet, amb l'acord culminava la transmissió del patrimoni dels pares als fills, de tal forma que atorgava garantia de com es repartiria aquest patrimoni entre els fills.
En definitiva, els pactes parasocials, no obstant la seva extraordinària utilitat en determinats àmbits, plantegen certa problemàtica jurídica, al meu entendre, que anirem desgranant en propers articles.
Carlos Guerrero publica regularment els seus articles en el seu blog.
La sentència del Tribunal Suprem de l'11 de juny de 2014 destaca la vigència i validesa dels pactes parasocials i la seva consideració com un acord apte per desplegar tots els seus efectes jurídics i no un mer pre contracte. El Tribunal rebutja expressament la consideració dels pactes com a meres declaracions d'intencions.
El Tribunal afirma que "els pactes parasocials, mitjançant els quals els socis pretenen regular, amb la força del vincle obligatori entre ells, aspectes de la relació jurídica societària sense utilitzar els llits específicament previstos en la llei i els estatuts, són vàlids sempre que no superin els límits imposats a l'autonomia de la voluntat".
Segons l'article 29 de la LSC, "Els pactes que es mantinguin reservats entre els socis no seran oposables a la societat". Llavors, fins a quin punt són eficaços aquests pactes?
La tradicional Doctrina del Suprem reitera la inoponibilitat dels pactes parasocials a la societat, tret que els mateixos hagin estat incorporats als estatuts de la mateixa, si bé reconeix l'anomenat "enforcement contractual" als pactes parasocials, la qual cosa planteja no poca problemàtica.
Els pactes parasociales no són "meres paraules"
Gens més lluny. En moltes ocasions resulten l'instrument més idoni per regular diverses qüestions societàries, sempre que no contradigui normes imperatives.
Pot establir-se per pacte que determinats assumptes es decidiran per majoria quan la Llei exigeix un determinat quòrum de votació? La doctrina més estricta i cauta els declararia nuls sense dubtar-ho. No obstant això, hi ha discussió, la qual cosa demostra que la fórmula general no val per resoldre ni tan sols els debats en principi més clars.
Si un pacte parasocial és vàlid, es converteix en "llei entre les parts" (article 1091 CC). El pacte parasocial està evidentment vinculat funcionalment a una societat però això no pot servir d'excusa per minimitzar els seus efectes com de vegades se sosté.
La sentència d'apel·lació citada a l'inici d'aquest post "confirma la validesa dels acords de 25 d'octubre de 2001, protocolitzats el 7 de gener de 2002, doncs van ser consentits per tota la família, els quatre germans i els seus pares, sense que s'hagués qüestionat la seva validesa en els anys successius. La sentència rebutja la postura dels recurrents que qualifiquen aquests acords de "mera declaració d'intencions", perquè l'audiència entén que el seu contingut resulta clar, sense perjudici que per portar-se a compliment requereixi complexes operacions, ja que prou para això que els quatre únics socis de les dues companyies, traslladin a les juntes l'adopció dels acords necessaris per donar compliment amb el convingut. I no adverteix que vagin contra l'ordre públic o en perjudici de tercers".
En aquesta sentència, resulta també cridaner que al Tribunal li resulti indiferent que hagin transcorreguts uns anys sense que els signants del pacte hagin instat el seu compliment. L'única cosa que posa de manifest és que mentre no va sorgir el conflicte entre els germans i els pares vivien, existia la confiança en què l'acord es compliria, sense que hi hagués urgència a donar-li compliment. De fet, amb l'acord culminava la transmissió del patrimoni dels pares als fills, de tal forma que atorgava garantia de com es repartiria aquest patrimoni entre els fills.
En definitiva, els pactes parasocials, no obstant la seva extraordinària utilitat en determinats àmbits, plantegen certa problemàtica jurídica, al meu entendre, que anirem desgranant en propers articles.
Carlos Guerrero publica regularment els seus articles en el seu blog.