Les empreses que no volen ser catalanes

Freixenet no descarta mantenir la seu a Catalunya un cop aplicat el 155. Guindos espera ara que les empreses tornin a Catalunya perquè amb el 155 "no hi ha motius per marxar". L'Ibex 35 es dispara després de l'aplicació de l'article 155. Tots són titulars d’aquest dimarts, protagonitzats pels que ens advertien, o més aviat ens amenaçaven, amb tots els mals en cas d'independència de Catalunya.

Afortunadament, la gran majoria d'empresaris i emprenedors de Catalunya no han protagonitzat ni tampoc han sucumbit a la campanya de la por. La gran majoria de les empreses petites i mitjanes, de les empreses més innovadores, de les més exportadores i menys concentrades en el mercat espanyol, de les que no depenen de les normatives ni dels favors del Govern central, de les multinacionals que han escollit Catalunya per generar béns i serveis de l'economia productiva. Per si hi havia algun dubte, és evident que és per aquesta mena d'empreses que ha d'apostar la República catalana. De totes aquestes, en parlarem un altre dia. Avui ho fem del primer grup, de les empreses que durant aquestes darreres setmanes no han volgut semblar catalanes.

"La gran majoria d'empresaris i emprenedors de Catalunya no han protagonitzat ni tampoc han sucumbit a la campanya de la por" 

La pressió i l’impacte psicològic dels anuncis de trasllat de seus d’empreses van marcar els dies previs a la proclamació de la República catalana, fins al punt de ser un dels elements que expliquen els dubtes d’última hora davant la proclamació i, molt probablement, el to baix de la protesta ciutadana davant de la suspensió de l’autonomia dictada pel Govern espanyol.

Les forces unionistes i els mitjans que hi són afins han generat les darreres setmanes una confusió expressa en identificar el canvi de seu amb la marxa de Catalunya d’aquestes empreses. Segurament l’impacte ha estat més significatiu entre una part rellevant de la classe política que entre la mateixa població. La constatació que no hi ha hagut cap canvi rellevant arran dels anuncis de trasllat en el conjunt de l’activitat econòmica ni en la prestació de serveis als ciutadans situa els anuncis en la seva justa dimensió: uns moviments teatrals i grandiloqüents, com tants n’estem veient aquests darrers temps. En aquest cas amb l’objectiu de generar por i confusió, però amb un impacte irrellevant a curt termini.

La relativa comprensió que va comportar l’anunci de canvi de seu de Banc Sabadell i Caixabank per assegurar l’empara del banc Central Europeu s’ha anat transformant en progressiva desconnexió emocional i pèrdua de fidelització dels clients catalans. Hem de recordar que, segons les enquestes del CEO la banca és la institució que genera menys confiança a Catalunya, immediatament per sota de la monarquia. L’impacte de la crisi i les seves vinculacions financeres segur que ha tingut molt a veure fins ara en aquesta desconfiança, malgrat que uns venguin que tenen ànima i els altres facin servir el nom de la seva ciutat d’origen com a factor de proximitat a les petites empreses i als consumidors.

"L'anunci del trasllat del Sabadell i CaixaBank s’ha anat transformant en progressiva desconnexió emocional i pèrdua de fidelització dels clients catalans" 

La crua realitat va imposant-se també en la percepció dels consumidors. La caixa d’estalvis, amb la suposada manca d’afany de lucre, ja no existeix i només es tracta d’un banc –això sí, que destina una part rellevant dels seus beneficis a una obra social que utilitza com a factor de diferenciació i de proximitat- convencional. En l’altre cas, les successives ampliacions de capital que ha hagut d’anar fent el Sabadell per finançar la meteòrica expansió dels darrers anys han comportat l’entrada de capitals forans fins al punt que el nucli autòcton original ha esdevingut totalment minoritari, encara que un dels seus representants continuï portant-ne la gestió. Les dues grans entitats catalanes –sembla que al Sabadell, anomenar-lo així no li agrada perquè li genera mala imatge fora de Catalunya- han començat a adonar-se que els malabarismes per quedar bé davant de clients i inversors a Espanya comencen a tenir costos també a Catalunya, on encara generen una part substancial de la seva activitat i, sobretot, dels seus beneficis.

Per això, per l’eventual pèrdua de rendibilitat si el mercat català entra en crisi, han estat els dos bancs els més castigats fins ara pels inversors dins l’Ibex 35. També després dels canvis cosmètics de la seu i del reforçament del missatge que no es tracta de canvis conjunturals i que, fins i tot, s’hi pot derivar alguna unitat de gestió. De fet, les grans auditores i despatxos d’advocats que treballen a Barcelona ja adverteixen (sic) els seus empleats més joves que potser hauran d’anar a treballar fora de Barcelona per atendre aquests clients que traslladen la seu.

I és que tot plegat no s’entendria si no és pel fet que les respectives cúpules pateixen sobretot per la pròpia continuïtat, sigui a causa d’uns accionistes que cada cop controlen menys o d’alguna normativa del regulador que en promogui el relleu, com ja va passar amb la presidència de la Caixa.

De tot plegat, però, el més greu ha estat el moviment sincronitzat de totes les empreses vinculades al grup Caixa –Gas Natural, Abertis, Cellex, Adeslas Segurcaixa, Servihabitat...- per traslladar la seu a Madrid, aquestes ja sense els eufemismes de València o de Palma. A cada anunci s’obviava quasi sempre la vinculació al grup i l’aparença de decisions independents i de desbandada general era més intensa. Malgrat algunes veus prudents –com ara Pimec, la Cambra i, amb la boca petita, Foment- s’ha procurat instal·lar el discurs de desastre econòmic per a Catalunya, fins al punt que una diputada unionista, en seu parlamentària, qualificà el trasllat com a pèrdua del 30% de l’ocupació a Catalunya.

Tothom sap que no hem perdut gens d’ocupació –el tercer trimestre de l’any n’hem guanyat força-, però sí que és preocupant constatar que tenim un nombre significatiu d’empreses de matriu catalana que estan disposades a córrer cap allà on se’ls indiqui en sentir el flabiol que toquen des de Madrid. És una deficiència estructural del país que la consolidació de la República hauria d’anar corregint.  

En tot cas, la pretesa desbandada que ha ocupat cada dia les portades de la premsa unionista mentre es decidia si es proclamava la República, primer va deixar màgicament notícia quan l’Estat va suspendre l’autonomia catalana. Després, ha donat lloc a les cíniques crides a tornar a casa per part dels qui es van afanyar a amenaçar i a pressionar les empreses perquè marxessin. I és que ara tot torna a l’enyorada normalitat. De moment.