Ens uneix molt més del que ens separa

Aquest titular tan absolutament poc original és el que he pensat avui després de passar una setmana amb grups de dones radicalment diferents que no tenen gaires punts de connexió.

Dones molt educades, de classe alta, amb perfils professionals directius i que continuen creixent. I dones que han nascut en llars pobres, amb circumstàncies de vida molt difícils, amb un futur molt complicat, i actualment privades de llibertat.

Si vols saber-ne més

 

   

Eva Vila-Massanas-La moda de pagar per estar en silenci

Crec que en un moment geopolíticament tan complicat com l'actual, amb tanta polaritat, on segons un estudi que ha publicat l'ICS aquesta setmana, el 35% dels nois joves catalans entre 18 i 24 anys donarien suport a una dictadura, i un 54% creuen que el feminisme ha arribat massa lluny (estudi del 2024 del CEO), és important recordar que la societat hauria de vetllar pel bé comú i pel sentiment de tota la població. Les dones som el 52% i, encara que mai hi ha hagut un temps millor que aquest per a nosaltres (almenys avui, veurem demà com es desperta el senyor de la cara taronja i els seus tech bros), és important seguir caminant juntes. I junts, perquè, com diu el proverbi africà, “si vols anar de pressa, ves sol; si vols arribar lluny, ves acompanyat.”

Totes les dones que he vist aquesta setmana, estaven fent, cadascuna a la seva manera i en el seu entorn, el mateix:

• Celebrant el dia de la dona, perquè, senyors, a nosaltres també ens agrada celebrar. I ens encanta fer-ho amb les nostres amigues i companyes, i compte, també amb els nostres amics i companys.   
• Recordant tot el que s'ha avançat. Perquè vivim en una de les millors societats del planeta en termes d'igualtat. I en aquest recordar, admirem les que han obert portes. En un esdeveniment d'executives es mencionaven empresàries, científiques i enginyeres. I avui, a la presó de dones de Barcelona, a activistes, dones referents de diverses cultures i orígens. I sobretot, a les mares i a les germanes. M'ha impactat una exposició en què les dones que estan ara en aquest centre, amb precioses fotos dels seus tatuatges, ens explicaven el seu significat: dues germanes unides per una trenada de cabells llarguíssims, un cor unit a dues mans amb unes agulles que teixien somnis, rellotges que recordaven la brevetat de la vida i a un fill mort prematurament…
• Reivindicant el que encara falta per fer. I de nou les temàtiques -sí, ja ho sé-, amb diferències de punt de partida enormes, però les mateixes. M'he emocionat en sentir una dona molt jove cantar el rap que ella mateixa ha compost. Us deixo un tros del text bellíssim i duríssim, relatat en primera persona.  

"Necessito molts anys per arreglar aquest dany. Mai es fa dany a qui aposta per un estrany al qual li regales tants anys i els converteixes en un engany. I en adonar-me han passat anys en què he patit tants danys. Tot això ha acabat; és el final d'un conte estrany. Per fi estàs pagant i jo estic gaudint dels meus fills"

La pressió estètica, que les xarxes socials continuen multiplicant. La recerca de referents. Que sàpigues, Alexia Putellas, que tens un club de fans a WadRas. I l'educació: he vist exposicions de llibres que haurien de ser de lectura obligatòria a les escoles, perquè, com va dir José Martí, “llegir és créixer”. Perquè llegir ens converteix en persones molt més inclusives i lliures, de tot, fins i tot de prejudicis. M'ha encantat veure un llibre de la meva adorada Carla Valls. Ho sento, no puc evitar ser parcial, i ho admeto.

Si encara seguiu llegint, en moments en què la terra sembla que s'està agitant, i no sé si vindrà un tsunami anti igualtat o és només un buf de vent que fa molt soroll, recordem, com diu el titular, que no importa d'on hem nascut, si hem pogut estudiar o no, si tenim fills o no volem ser mares… Fins i tot, m'encantaria dir si som dones o homes. Vull creure que ens uneix molt més del que ens separa i estem més a prop que mai d'aconseguir-ho. I no escoltem aquest vendaval ensordidor.