Entre l’abundància i el buit

Imagina't explicant als teus nets que, en lloc de deixar-los una biblioteca plena de llibres polsosos, els deixaràs en herència una col·lecció de contrasenyes caducades, un rellotge intel·ligent que ja no té suport de software, i subscripcions cancel·lades. I que la teva col·lecció de música es va esfumar quan l'empresa de streaming va decidir que les teves cançons preferides ja no eren prou populars per ocupar espai al seu servidor. Sorpresa: el teu llegat digital és una rentadora perdent mitjons a cada bugada.

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost - Quan l’algorisme parla, és l’humà qui xiuxiueja    

 

 

Quan érem petits, a la meva època col·leccionàvem cromos, discos o llibres amb una devoció gairebé religiosa. Panini, era el Déu al qual resàvem, els diumenges al matí ens els passàvem al mercat de Sant Antoni a bescanviar cromos, llibres, o objectes, i les prestatgeries de la nostra habitació eren un testimoni físic de l’essència del nostre ésser. Però, en l’era digital, nosaltres som una conquesta personal a un concepte efímer, vaporós, i eteri. Pel·lícules, música, sèries, programes, apps, cromos… Benvinguts al Diògenes Digital: l'època en què tenim de tot, però no posseïm res.

Hem de tenir clar que, quan comprem una cançó, una pel·lícula o un llibre a una botiga digital, no adquirim l’objecte, sinó una llicència per accedir-hi amb el nostre compte. I amb les subscripcions només paguem per accedir-hi de manera temporal: mentre mantinguem viu el pagament al servei. A vegades, tot i la subscripció activa, un contingut pot no estar actiu al nostre territori. Vivim en una dependència constant de les empreses que gestionen aquests productes per poder continuar gaudint-los. I quan ens morim, els nostres comptes moren amb nosaltres.

Per posar un exemple, segons els termes i condicions de Spotify, Netflix, els comptes són personals, intransferibles, i no poden ser heretats. Això es deu al fet que, legalment, un compte de Spotify no és una propietat física o digital que puguis transmetre, sinó una llicència personal per accedir al contingut que l'empresa ofereix.

"Què passa si Netflix decideix retirar una sèrie que t’encanta? O si Amazon, per un problema de drets o llicències, esborra llibres directament de la teva biblioteca digital?"

Amb iTunes (ara integrat dins del sistema Apple Music), les coses es compliquen una mica més. Segons els seus termes i condicions, quan compres una cançó, pel·lícula o llibre electrònic, no estàs adquirint la propietat del contingut, sinó una llicència limitada per usar-lo. Aquesta llicència és estrictament personal i no transferible, ni tan sols en cas de defunció. Això vol dir que no pots heretar o cedir legalment el teu compte d’iTunes ni el contingut que hi tens. Apple ha estat especialment ferma en mantenir aquest model, que genera força polèmica. I si penses que només cedint les teves claus de pas se soluciona el problema, que sàpigues que accedint al compte, tècnicament, també s’infringeixen els termes d’ús. Totes les trampes que penseu, els seus advocats ja les han pensat abans. 

Ens queda clar que la possessió no és teva, però les ganes de veure alguna cosa, tampoc. Què passa si Netflix decideix retirar una sèrie que t’encanta? O si Amazon, per un problema de drets o llicències, esborra llibres directament de la teva biblioteca digital? Va passar amb alguns llibres o jocs per mòbil. O, pitjor, si la teva subscripció queda cancel·lada perquè has infringit els termes i condicions? Ho vam veure quan Amazon va eliminar el llibre 1984 dels lectors de Kindle dels seus usuaris perquè no tenia la llicència en aquell territori. L’accés deixa de ser universal i passa a ser una concessió temporal. La propietat, en sentit clàssic, ha mort en digital.

"No em digueu que he sigut l’única persona a descarregar pel·lícules, música o sèries sense prou temps en aquesta vida per gaudir-ne. Tot ha quedat allà, enterrat en carpetes del disc dur o al núvol"

Fa anys vaig adoptar el concepte de "Diògenes digital": la tendència a acumular arxius, aplicacions, o dades, de manera malaltissa. No em digueu que he sigut l’única persona a descarregar pel·lícules, música o sèries sense prou temps en aquesta vida per gaudir-ne. Tot ha quedat allà, enterrat en carpetes del disc dur o al núvol. I per què ho fem? Per por: por que desapareguin, que ens ho treguin, que el servei deixi d’existir, i ens ho perdem. FOMO per baixa de subscripció. Tinc FOMO d’entreteniment digital.

Amb la davallada de la pirateria i els formats físics, les generacions futures podrien no entendre el concepte de “possessió” digital. Segons dades recents, l'ús de serveis digitals ha augmentat un 11% en l'últim any, una tendència cap a un consum de continguts basat en l'accés temporal, la qual cosa reforça la necessitat de prendre mesures per preservar el nostre llegat digital i assegurar que les futures generacions puguin gaudir de la riquesa cultural que avui tenim al nostre abast. Aquest model té un cost: no només econòmic, sinó també cultural i social. Quan no posseïm res, no tenim llegat, també en el digital. No t’haguès encantat saber quins llibres llegia o quina música escoltava la teva rebessàvia? 

Des d’aquí, vull reivindicar la feina ingent de projectes com DespertaferroTV, MiqueletsTV o Botiflers_TV, i dels usuaris que recopilen i comparteixen arxius de doblatges en català o sèries que ja no estan disponibles a canals com Telegram. Freguen la il·legalitat i els Termes i Condicions de molts serveis, però sense ells, molts continguts culturals haurien desaparegut. Pensem, per exemple, en la reemissió de Bola de Drac a 3cat: hauríem perdut la fantàstica versió de l’opening en català de Jordi Vila si no fos per aquestes iniciatives. Als canals oficials ja no es troba.

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost - Tres lliçons que la societat digital necessita aprendre sobre mòbils i joves    

 

 

Per sort, també hi ha bones notícies: iniciatives oficials com l’Internet Archive o el projecte Europeana treballen per preservar i fer accessibles continguts culturals a escala global. L’Internet Archive és un immens arxiu digital que no només recopila llibres, música o pel·lícules, sinó també pàgines web antigues i programari obsolet, oferint una finestra al passat digital. Europeana, per la seva banda, centralitza milers d’objectes culturals digitalitzats de biblioteques, arxius i museus d’Europa, garantint que part del nostre patrimoni estigui disponible per a futures generacions. Aquestes iniciatives demostren que encara hi ha maneres de preservar el llegat digital de manera accessible i sostenible, però cal que s’hi destinin més recursos i que siguin complementades per una implicació col·lectiva.

La solució no és tornar a l’era analògica, però sí reconsiderar quins fragments del nostre univers digital volem preservar en un format tangible o controlable. Podem començar per tenir còpies locals dels nostres arxius importants i valorar formats físics per als continguts que ens són més preuats. Això inclou llibres, discos i també fotografies d’institut o revistes i fanzines que, amb el temps, guanyen valor emocional.

"La pregunta no és només què fem amb tot aquest desordre, sinó qui en té realment la propietat. I la resposta, sovint, no som nosaltres, però tampoc els artistes"

En aquest món de subscripcions, el “Diògenes digital” no acumula per plaer, sinó per por: por de perdre. El que abans eren prestatgeries plenes, ara són núvols incerts. La pregunta no és només què fem amb tot aquest desordre, sinó qui en té realment la propietat. I la resposta, sovint, no som nosaltres, però tampoc els artistes.

Cal exigir a les empreses més transparència i opcions per preservar els nostres continguts. Si el futur és digital, cal que el domini sigui compartit, que no el dret dels autors i les llicències. No podem permetre que tota la nostra cultura, memòria i identitat quedin subjectes a les decisions comercials de plataformes. Però això requereix d’una conversa seriosa on els artistes i autors tinguin més pes del que tenen actualment davant de les dependències amb les plataformes.

És hora d’inventar noves formes de col·leccionar i gaudir de la cultura per assegurar-nos que, quan un servidor caigui, els nostres records, la nostra cultura i el nostre llegat no caiguin amb ell. Fem el que ens importa no desaparegui amb un simple "error 404".

EXTRA: Com protegir el llegat digital?

La solució no és tornar a l'època analògica, però sí reconsiderar quins fragments del nostre univers digital volem preservar en un format tangible o controlable:

1. Còpies locals. Descarregar i emmagatzemar els arxius més importants en dispositius externs.
2. Formats físics. Per als continguts més preuats, adquirir llibres impresos, discos o fotografies.
3. Arxius comunitaris. Participar en iniciatives que preservin continguts culturals.
4. Exigir transparència. Reclamar a les empreses opcions per conservar els nostres continguts en formats accessibles.
5. Tecnologia descentralitzada. Arxius descentralitzats o tecnologies blockchain per emmagatzemar continguts de manera més segura i distribuïda.