Escoltem, però no jutgem
20
de Desembre
de
2024
Hi ha una nova tendència de TikTok (o d’Instagram, per a la gent com jo que es nega a obrir una nova xarxa social) que consisteix a intercanviar informació amb una altra persona amb la premissa d’escoltar però no jutjar. Per això, es comença dient una cosa que et molesta de l’altra persona, que aquesta no podrà replicar perquè “escoltem, però no jutgem”. Les normes són senzilles i s’han viralitzat enormement entre els joves, però també entre els que ja no ho són tant.
Escoltar, però no jutjar no és massa comú. Normalment, si escoltem també jutgem, encara que sigui sense posar-hi massa esforç o adonar-nos-en en el moment. Si no jutgem, correm el risc de passar per alt alguna cosa que s’hauria d’escoltar millor. Aquesta tendència d’Internet ha esdevingut un exercici interessant que ha donat resultats molt diversos: situacions molt divertides, situacions molt incòmodes i d’altres ben superficials, que clarament fan pensar que, com a estudi social, no té massa mètode ni resultats extrapolables excessivament prometedors, però que, com a prova pilot és francament reveladora.
Si vols saber-ne més
Hi ha un aspecte d’aquesta tendència que m’ha agradat: sota la premissa del joc, moltes persones s’han atrevit a manifestar alguna cosa que els resultava incòmoda en la relació amb l’altra persona que, en altres contextos, potser els hauria costat molt més compartir. Com algú que tendeix a tenir dificultats per expressar les coses que no m’agraden o em molesten de les persones del meu entorn, ho vaig trobar interessant: escoltar sabent que no et jutjaran (o, com a mínim, que no ho poden fer si es comprometen amb les normes del joc) pot ser encoratjador en les relacions interpersonals.
"Si no jutgem, correm el risc de passar per alt alguna cosa que s’hauria d’escoltar millor"
Ara bé, en aquest exercici s’hi pot amagar també la premissa entre línies de la llibertat d’expressió portada a l’infinit, un argument utilitzat per aquelles persones que practiquen el que socialment s’ha encunyat com a “sincericidi”. Està molt bé poder compartir coses amb altres persones sabent que seràs escoltat, però no jutjat, però això no vol dir que puguis dir absolutament el que vulguis sense mesurar les conseqüències. Al cap i a la fi, es tracta d’un joc que forma part de la relació entre dues persones a la vida real, i, per tant, el que diguis, malgrat no ser jutjat al moment i ser escoltat, pot fer mal, ser mal rebut o ocasionar conflictes innecessaris.
Escoltar, però no jutjar és una pràctica més aviat impossible, però que permet un exercici revelador: fins a quin punt podem assumir una informació sensible nova de la qual no ens havíem adonat? I de quina manera podem crear espais segurs on verbalitzar el que normalment no ens atrevim a dir? Però, i el que em desperta més curiositat: aquesta tendència seria tan viral si fos un exercici casolà i no un contingut digital? Què passaria, si no hi hagués una càmera gravant les nostres reaccions?
"Està molt bé poder compartir coses amb altres persones sabent que seràs escoltat, però no jutjat, però això no vol dir que puguis dir absolutament el que vulguis sense mesurar les conseqüències"
“Escoltem però no jutgem” és una d’aquestes tendències que ara són el més icònic, però que d'aquí a uns mesos ningú recordarà. El més probable és que aleshores ja tinguem alguna cosa nova, com ara “tres mentides i una veritat” o “qui pot aguantar el cap sota la pica més segons sense ofegar-se”. A vegades penso que, si no ens hem extingit com a espècie, és per motius estrictament relacionats amb la casualitat. Però crec que no ens podem perdre aquesta oportunitat per reflexionar de quina manera l’espai digital permet, en convertir-ho tot en un contingut, dur a terme exercicis socials que, d’altra banda, segurament només haurien acabat en un terrabastall.