L’Estat emprenedor

L’Estat Emprenedor és un llibre publicat per primer cop el 2015 de l’economista Mariana Mazzucato d’obligada lectura i alhora un estat mental. L’assaig desmitifica la creença de que la innovació és patrimoni exclusiu de la iniciativa privada. Amb dades, exemples i casos d’estudi rebat la tesi keynesiana de que l’Estat només ha d’intervenir en l’economia per a corregir-ne les ineficiències i en defensa el seu paper com a líder en R+D i innovació. Repassant la història de les telecomunicacions, la farmàcia, la nanotecnologia, la biotecnologia o la més recent revolució verda, demostra el paper fonamental de l’Estat en la innovació i en la creació de riquesa. Contrari a la creença liberal establerta, l’Estat ha de ser emprenedor, assumir riscos i ha de crear mercats.

Al llibre demostra també que l’amenaça més gran per a la innovació és la socialització de què les iniciatives privades fan del risc i la privatització dels beneficis, una situació que coneixem prou bé.

"Contrari a la creença liberal establerta, l’Estat ha de ser emprenedor, assumir riscos i ha de crear mercats"

Els dos mites que cauen (i de més amunt) són el de que l’administració nord-americana és l’Estat menys intervencionista de tots i que l’iPhone, epítom de la innovació i del liberalisme econòmic, és deu únicament i exclusiva a la innovació d’Apple. Tindríem internet sense l’aposta decidida del govern dels EUA, el Departament de Defensa, les universitats i els plans d’innovació adreçats a petites empreses (SIBR) i les exempcions fiscals? La resposta és un no rotund.

Qualsevol que s’hagi preocupat mínimament per saber com funciona això que ha canviat el món i que es diu Internet sabrà que totes les innovacions necessàries per a que existeixi han sortit de fons públics, de plans d’inversió nacionals i d’incentius en innovació. En general, les empreses que tenim per innovadores (disruptives en entrepreneur) tenen uns cicles d’innovació que no van més enllà de cinc anys mentre que aquests projectes de propòsit general tenen cicles de desenes d’anys. Cap projecte empresarial privat o cap força dels mercats hauria generat una infraestructura com Internet per sí sola.

El cas de l’iPhone és encara més paradigmàtic. Icona de la innovació, de la tecnologia i del capitalisme de Silicon Valley, hauria estat poc més que un telèfon mòbil ben dissenyat si no fos perquè va innovar en la manera d’integrar diferents tecnologies ja existents, totes desenvolupades amb participació de capital públic. Darrera la pantalla multi tàctil, la connexió a Internet, els satèl·lits de GPS, els sensors de llum i de proximitat, el giroscopi hi ha tecnologies o bé finançades pels programes públics d’innovació o directament desenvolupades per a ús militar. No és per treure-li cap mèrit a l’Steve Jobs, però el seu ”stay foolish” fa de més bon dir si ets ciutadà d’un estat emprenedor. A l’iPhone i al seu posterior impacte en l’economia i la societat s’hi troben les polítiques d’inversió pública de Keynes i els efectes de la destrucció creativa de Shumpeter.

En analitzar de manera crítica el cas d’Apple i el de Google —l’algorisme inicial de Google surt d’una tesi becada per la National Sciende Foundation (NSF)— ens adonem que en major o menor manera hi ha una socialització del risc que en cas d’èxit desemboca en una privatització dels beneficis. Un patró recurrent.

De seguida ens venen al cap una sèrie de preguntes. Quin retorn té aquesta inversió en risc públic? És prou la contribució via impostos un cop aquestes empreses esdevenen casos d’èxit? Compensa els milers de fracassos on l’estat ha invertit? Spoiler: no.

"A l’iPhone i al seu posterior impacte en l’economia i la societat s’hi troben les polítiques d’inversió pública de Keynes i els efectes de la destrucció creativa de Shumpeter"

L’enginyeria financera que fan les grans tecnològiques —legal d’altra banda— fa que els seus comptes de resultats no reflecteixin els guanys reals fent impossible un càlcul acurat del retorn de la inversió. Segons Mazzucato “fins i tot si els impostos derivats d’innovacions impulsades per l’Estat es recollissin de manera correcta, tampoc no seria segur que es recuperessin les inversions públiques en innovació fetes a Silicon Valley”. La demostració més palmària és el retorn zero obtingut per la NSF pel finançament de la beca a dos estudiants d’Stanford que va portar al desenvolupament de l’algorisme PageRank, l’algorisme de Google.

De l’experiència, Mazzucato n’extreu tres aprenentatges: la necessitat d’incrementar els recursos públics d’R+D; la necessitat de compromís de les administracions amb les tecnologies verdes i la necessitat d’actualitzar les polítiques keynesianes per adaptar-les a les crisis econòmiques modernes. El llibre està escrit amb la perspectiva de la crisi econòmica i financera del 2008, però llegit amb la de la Covid actual els seus postulats són més vigents que mai.

De les investigacions que hi ha sobre la vacuna contra el SARS-Cov-2 una de les dues que tenen més possibilitats d’èxit és la del Jenner Institute i l’Oxford Vaccine Group de la Universitat de Cambridge. Les dades dels darrers assajos són prometedores. La recerca està cofinançada pel Govern britànic i per la “Biomedical Advanced Research and Development Authority”, una l’agència federal nord-americana. Els primers centenars de milions de dosis ja han estat comprats per la Unió Europea. QED.

Mariana Mazzucato és professora de la University College London en Economia de la Innovació i el Valor Públic on fundà i dirigeix l’Institut d’Innovació i Finalitat Pública (IIPP). També és membre del Consell d'Assessors Econòmics del Govern escocès i del Consell Assessor econòmic de Sud-àfrica. El 2019, es va incorporar al Comitè de Política de Desenvolupament de les Nacions Unides i a través de l’IIPP forma part del comitè d’experts del govern italià per a l’estratègia industrial i la recuperació econòmica post COVID-19.