Europa, la fàbrica de xocolata (d'IA)
17
de Març
de
2025
Fa més d’un segle, la revolució tèxtil va transformar ciutats com Terrassa i Sabadell en potències industrials, no només per la seva capacitat de producció, sinó perquè dominaven la tecnologia i innovaven constantment. Avui, Europa vol accelerar el pas amb la intel·ligència artificial: construir gigafactories per fabricar algoritmes a escala industrial i competir amb els Estats Units i la Xina. Però, a diferència del que va passar amb la indústria tèxtil a Catalunya, el truc no és només on es fa, sinó qui té la tecnologia útil, i qui en controla el valor.
Si vols saber-ne més
L'anunci d'Ursula von der Leyen de “moure 20.000 milions d'euros per infraestructures, recerca, i desenvolupament de gigafactories d'IA és un intent de revertir la dependència tecnològica. Ara mateix, al voltant del 75% de la infraestructura cloud que fem servir a Europa és americana, i la despesa en R+D en software i internet està dominada pels Estats Units i la Xina. L'informe Draghi de 2024 ja alertava d'aquest risc i recomanava que Europa prengués la iniciativa. I això és exactament el que diu que farà la Comissió Europea amb InvestAI: posar diners i infraestructures per formar models d'IA de primer nivell.
Però si volem fabricar IA a Europa, Catalunya hauria d’estar mobilitzada per reclamar un paper clau i demanar que una s’instal·lés a casa nostra. Tenim talent en IA i tecnologia reconegut a escala global, amb centres de recerca de referència i empreses tecnològiques punteres. A més, tenim una tradició industrial que sap transformar coneixement en productes reals. No demanar una gigafactoria aquí seria com si, fa un segle, Vapor Aymerich, Amat i Jover hagués decidit que el tema textil no era per ells.
Ara bé, per molt que es demanin construir gigafactories, Europa encara ha de resoldre dos grans problemes: l’energia i creure’s la sobirania digital d’una vegada per totes.
"No demanar una gigafactoria aquí seria com si, fa un segle, Vapor Aymerich, Amat i Jover hagués decidit que el tema textil no era per ells"
Començo per l’energia. Entrenar un sol model d’IA pot consumir tanta electricitat com milers de llars durant un any, i la nostra xarxa elèctrica ja va justa amb el consum actual. Imaginem-nos què passarà quan es multipliqui! Si no accelerem la producció d’energia en pocs anys, veurem com les ciutats i infraestructures tecnològiques es col·lapsaran perquè no hi haurà prou recursos per mantenir-les en funcionament… i haurem de comprar-la fora a preu d’or.
El segon problema és gairebé religiós. Europa parla molt de sobirania digital, però ningú la practica. No podem parlar de sobirania digital mentre les nostres pròpies institucions prefereixin comprar tecnologia estrangera en lloc de fomentar alternatives europees. Creure’s la sobirania digital vol dir apostar-hi amb fets i contractes, no només amb discursos. Vol dir invertir en infraestructura pròpia, protegir la nostra innovació i, sobretot, exigir que els grans actors econòmics i polítics d’Europa deixin de comportar-se com a mers consumidors i comencin a actuar com a veritables propietaris del seu futur tecnològic.
Si no canviem aquesta inèrcia, podem construir tantes gigafactories com vulguem, que només serviran per fabricar models d’IA per grans empreses americanes com Amazon, Microsoft i Google, però també per Huawei o ByteDance.
"Els ingredients per al caldo ja els tenim, però si no posem l’olla al foc, acabarem menjant sopa de sobre importada"
En definitiva, l’aposta per les gigafactories d’IA pot convertir Europa en una potència tecnològica real… o en un fabricant de components per als altres.
Si no volem que ens passi com a la indústria tèxtil catalana, que no va saber adaptar-se a la competència exterior i a la deslocalització, hem de garantir que aquestes fàbriques no només formin models d’IA, sinó que generin innovació i negoci aquí.
Catalunya ja té el talent, el teixit industrial i l’experiència en transformar coneixement en valor. Ara només cal fer el que vam fer fa un segle: deixar de veure’ns com subcontractistes i començar a jugar per guanyar: invertir els recursos (econòmics o diplomàtics) en el que toca, quan toca. I és ara. Perquè els ingredients per al caldo ja els tenim, però si no posem l’olla al foc, acabarem menjant sopa de sobre importada.