El paper de la Unió Europea al món

La UE té molts reptes al davant, però el més important que té és com evitar deixar de ser un actor global destacat en el nou món geopolític que s’està configurant. Europa ha governat el món durant cinc-cents anys. En el segle XX va començar el seu declivi per la pujança dels Estats Units. Ara, la Xina pretén ser la nova gran potència mundial. Com pot la UE continuar tenint un paper rellevant si ha de competir amb els Estats Units i Xina, i amb molts altres països que estan agafant protagonisme? 

Si la UE vol ser un actor global destacat, haurà de transformar-se i introduir canvis radicals en el seu funcionament. Dues són les decisions més importants a prendre, reformar els tractats actuals per fer-los més operatius i avançar decididament en la integració europea.

Una Comissió Europea amb 27 països en la qual totes les grans decisions s’han de prendre per unanimitat és impossible de gestionar. Però no sembla fàcil i potser ni factible, acceptar perdre el dret de veto i renunciar a qüestions que afecten la sobirania nacional, com la relació exterior o la política de defensa. Així i tot, si es vol ser algú en el món, no hi ha alternativa. La UE ha de demostrar que té un govern fort, àgil, capaç de prendre decisions i que parla amb una sola veu. Però hi ha moltes qüestions a resoldre.

La UE ha de recuperar la sobirania de política exterior, econòmica, tecnològica i militar. Després de la Segona Guerra Mundial, l’any 1945, els Estats Units, com única potència mundial real, van decidir com seria el Nou Ordre Internacional. Des d’aleshores, la dependència d’Europa dels americans ha sigut molt elevada, especialment en el camp militar.

"Si la UE vol ser un actor global destacat, haurà de transformar-se i introduir canvis radicals en el seu funcionament"

Des de l’any 1945, el món ha canviat molt. La democràcia i la política liberal com a model de societat únic ha entrat en crisi. Ara molts països s’estan fixant, com a model d’èxit, amb el sistema autoritari de la Xina. D’altra banda, les successives crisis han fet ressorgir el nacionalisme i el proteccionisme, i té com a conseqüència un creixent intervencionisme dels estats en l’economia i, per protegir els seus interessos, una perillosa cursa armamentista. És la fi del lliure comerç i de la globalització com durant tants anys s’havia entès.

També la UE s’ha de replantejar la seva política econòmica per adequar-la a la nova realitat. La producció i el comerç mundial s’estan fragmentant i tots els països volen ser més autosuficients i reduir la dependència d’altres nacions, especialment de les que no els generen confiança. Ara es valora tenir una política industrial que garanteixi disposar dels subministraments bàsics i que afavoreixi la reindustrialització.

Tenir la indústria en sòl europeu no és només un factor de seguretat de subministraments, sinó també de font d’innovació, de creació d’ocupació de qualitat i d’oportunitats per diversificar cap a nous sectors, alguns dels quals hauria de liderar, però que exigiran fortes inversions, formació i R+D. I no podem oblidar un repte cabdal. A la UE hi ha malestar i desconfiança envers les institucions. Caldrà demostrar als ciutadans que, malgrat tot, no hi ha cap lloc en el món amb un model de societat democràtica, d’elevat nivell de vida, de seguretat personal i de protecció social com a la UE. És un model de societat del qual ens n’hem de sentir orgullosos i hem de defensar.