Excés d’eufòria. Compte amb 'The Economist'

Pel que sembla, Espanya està tenint un creixement econòmic elevat. És el mínim que podia succeir després de l’enorme injecció de capital en subvencions i préstecs que ens està passant la Unió Europea (UE). Els ho voldria recordar: comptat i debatut, uns 150.000 milions d’euros. Un 10% del PIB. Tot això no em sembla especialment malament. Al cap i a la fi, són ajuts que cal aprofitar. La meva por ve, d’una altra banda: l’eufòria.

I és que tots els moments d’eufòria econòmica espanyola han acabat en una vall de llàgrimes -només cal recordar els instants abans de la Gran Recessió del 2007-. Espanya no va ser rescatada perquè un país de la mida d’Espanya no pot ser rescatat -com sí que ho va ser Grècia-. Ara bé, la nostra banca sí que va haver de ser rescatada, i ho hem pagat car: en diners del contribuent i en una manca de competència bancària, en territori espanyol, que fa basarda. Ara, per acabar d’amanir l’infantilitzat teixit econòmic espanyol, només ens faltaven els elogis de The Economist.

"Només vull recordar que just abans de la Gran Recessió, cap al 2006, per 'The Economist' l’economia espanyola era brillant"

Aquest columnista va ser durant molts anys subscriptor de The Economist. Les informacions que publica són interessants i arriben a donar una visió global de l’economia mundial que cap altre mitjà potser arriba a oferir. Dit això, he de dir que em vaig donar de baixa perquè quan The Economist entra en detalls, els seus corresponsals l’esguerren. Macroeconòmicament, The Economist l’encerta. Però, quan baixa de nivell fent anàlisis a la menuda, es posa en marxa una certa simplificació, tocada del tipisme local que tant enamora als anglosaxons, i ho esvaloten tot.

A sobre, s’ha posat de moda que les revistes que tenen la base a Londres es dediquin a fer rànquings sobre els temes més diversos. Fins ara en teníem prou amb la revista Restaurant que va començar dient quin era el millor establiment del món -malgrat ser, l’anglosaxó, un paladar que necessita caminar amb esquelet extern-. El fet ja s’ha consolidat i l’estupidització ha esdevingut general. A aquesta moda s’hi suma The Economist que, pel que sembla, va qualificant quin país ho fa millor des del punt de vista de l’economia. I ho fa dient quin és el millor malalt prenent-li la temperatura i la pressió. Sense entrar en disquisicions estructurals. La utilitat del tema, la ignoro. Una propaganda garantida. I un cert nostre periodisme provincià, i amb ànsies de llepar el poder, en farà la resta. Només vull recordar que just abans de la Gran Recessió, cap al 2006, per The Economist l’economia espanyola era brillant. També ho havia anunciat el primer ministre Aznar, “¡España va bien!”. Després es va demostrar el desastre del muntatge.

Si vols saber-ne més

 

   

'The Economist' escull Espanya com la millor economia del 2024    

 

 

Que Espanya estigui creixent, com també ho fa Catalunya, no és fàcil de determinar. Que la població sigui més rica per càpita, que el creixement no es faci sense externalitats greus (turisme, sector carni, habitatge, etc.) ja és una altra cosa. La pregunta és si l’economia que quedarà després d’aquesta eufòria serà una economia que deixi a la gent satisfeta de viure on viu. I jo no ho tinc gens clar.

"Viatjant pel país i traient el nas més enllà del Pirineu, no tinc la sensació que les coses vagin tan excepcionalment bé"

Els desequilibris que s’estan generant amb aquest creixement, que podríem qualificar de descontrolat, em semblen evidents. I no n’hi ha prou amb dir que les empreses guanyen diners. Algú parla dels baixos salaris? De la impossibilitat de la gent de pagar-se l’habitatge? De la creació de llocs de treballs innecessaris? De la suposada plena ocupació amb un atur superior a l'11%? Amb una productivitat per sota la mitjana europea? Del desmesurat creixement de sectors de baix valor afegit? De la no correcta integració d’una immigració que no hauria de ser necessària? Si aquests desequilibris no es corregeixen a consciència, l’eufòria només fa que consolidar-los.

No voldria aixafar la guitarra a ningú. Ni posar aigua al vi -més del que la realitat que vostès viuen ja n’hi posa-. Però viatjant pel país i traient el nas més enllà del Pirineu, no tinc la sensació que les coses vagin tan excepcionalment bé. O no de la manera que a mi em sembla que haurien d’anar.