Explicar allò que no es veu

04 d'Abril de 2024
Act. 04 d'Abril de 2024
Josep Maria Ganyet | VIA Empresa

Als anys 90 vaig treballar a IBM, a Barcelona, quan IBM era a la Via Augusta, a l’edifici que ocupa actualment el departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Hi feia de programador i treballava en una plataforma de programari distribuït d’arquitectura client/servidor que IBM desenvolupava en la seva totalitat a Barcelona. La plataforma era utilitzada per gransempreses de tot el món que venien a la Via Augusta per veure’n les capacitats i per formar-se en el seu ús. Per si algú en vol la referència, la plataforma va començar anomenant-se FBSS i finalment es va acabar dient LANDP.

Havia nascut per a entorns bancaris i permetia als bancs desplegar les seves aplicacions de manera descentralitzada, accedir a recursos remots i distribuir la computació entre diferents ordinadors. Us recorda a la web? Una mica. Recordem que tot i que la web havia nascut tècnicament l’any 1989, a principis dels 90 encara no havia eclosionat. Per posar-ne un exemple, una de les fites tecnològiques dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 va ser un sistema d’IBM que possibilitava els periodistes tenir accés en temps real als resultats esportius des dels centres de premsa, equipats amb ordinadors IBM. Al Windows 95 encara li faltaven tres anys per arribar i la versió 3.1 era poc fiable per a aplicacions empresarials.

"Una de les fites tecnològiques dels JJ.OO. de Barcelona 92 va ser un sistema d’IBM que possibilitava els periodistes accedir en temps real als resultats esportius"

IBM havia llençat l’any 1988 el seu OS/2 amb suport gràfic, un sistema operatiu inspirat en el sistema del Mac, amb finestres, icones, menús i apuntadors. Com que era molt més robust que el Windows es va començar a utilitzar per a aplicacions empresarials. Les grans empreses, començant per la banca, començaven a migrar dels seus sistemes basats en línia de comandes -pantalla negra i text verd- vers les interfícies gràfiques que tots usem avui, com les del Mac OS o el les del Windows. 

Avui que els ordinadors estan permanentment connectats a la xarxa, ens sembla molt natural que els entorns gràfics d’escriptori accedeixin a recursos remots; ho fem permanentment quan naveguem o quan llegim el correu. A principis dels 90 ni era tan evident ni era tecnològicament trivial. IBM tenia al seu centre de desenvolupament de Barcelona gent que, a banda de ser molt capaç tecnològicament, era molt visionària, tallats amb el mateix patró que els de Silicon Valley d’aquella època i que anys després hem mitificat. Era gent que a més d’innovadors tenien esperit emprenedor, demostrant que es pot emprendre també dins d’una gran organització.

Fruit d’això va sortir la visió d’utilitzar el naixent sistema operatiu gràfic OS/2 d’IBM, amb les seves finestres, icones, menús i apuntadors i connectar-lo a la plataforma LANDP, que permetia accedir a recursos i controlar màquines de manera remota. De sobte, i de manera automàgica es podien instal·lar aplicacions a tots els terminals del banc només arrossegant una icona, consultar l’estat de totes les sucursals d’una empresa des del teu PC, intercanviar d’arxius de manera remota fent drag’n’drop, donar ordres de tancar o activar serveis de manera remota… tot de manera visual i interactiva. Màgia.

Com que el producte i la filosofia que hi havia darrere era molt innovador, el LANDP + OS/2 va ser un èxit a tot el món. A banda dels clients europeus, en recordo de la Xina, Japó, Turquia, els Estats Units i Sud-àfrica. Va ser precisament el banc més important d’aquest darrer país que va enviar una delegació a Barcelona per avaluar si aquest nou sistema visual de gestió descentralitzada els servia. El punt fort era precisament això: que era visual i utilitzava les metàfores d’escriptori i el ratolí que qualsevol usuari de Windows 3.1 o de Mac ja havia vist abans.

"IBM havia llençat l’any 1988 el seu OS/2 amb suport gràfic, un sistema operatiu inspirat en el sistema del Mac"

Doncs bé, un servidor -abillat amb camisa, corbata i jaqueta- va ser l’encarregat de fer la demostració a la delegació sud-africana. Evidentment, el pes de la presentació i un dels arguments de venda principals era la innovació que suposava la gestió d’una gran organització de manera descentralitzada i alhora visual gràcies a les noves interfícies gràfiques. Fins aquí tot bé; no era la primera vegada que em tocava presentar el projecte a un client. El problema va arribar quan minuts abans em van dir que la presentació l’havia de fer a un alt directiu del banc, que era qui prendria la decisió, i que el senyor era cec. Ja us podeu imaginar la suor freda del moment.

Em vaig conjurar a fer les explicacions de manera molt descriptiva, pausada, explicant tot el que feia i el que passava a la pantalla i sobretot, a no mencionar mai el verb “veure”. Sembla fàcil, però no ho és. Encara més, és impossible. Per acabar-ho de complicar el senyor del banc portava un assistent que li anava fent una mena de comentari radiofònic de tot el que passava al seu voltant.

Crec que vaig durar un parell de minuts. Mesurava cada paraula per tal de no fer cap referència a la percepció visual fins que inevitablement vaig dir alguna cosa com “i com poden veure bla, bla, bla”. Vaig continuar mirant de no repetir el verb, però eventualment hi vaig tornar. El senyor del banc, que era molt educat i agradable, notant el nerviosisme d’un noi que prou esforç feia en parlar anglès (i en entendre’n l’accent sud-africà) em va dir que no em preocupés, que hi estava acostumat i que li fes la presentació com hauria fet a qualsevol persona no invident.

Em vaig sentir alleugerit i avergonyit a parts iguals. Alleugerit perquè a partir de llavors la presentació va ser molt més distesa, fins i tot amb algun punt d’humor, i avergonyit perquè m’havia quedat només amb la part visual; era invident i, per tant, tenia dificultats de percebre tot el que estava passant a la pantalla. No havia tingut en compte que si havia arribat on era, era perquè hi veia més enllà que d’altres. On jo veia finestres, icones, menús i apuntadors ell hi percebia atenció als seus clients, productes, opcions i agència.

PS: No recordo el nom del senyor sud-africà, però sí la cara, i s’assemblava molt al TommyEdison, un influenciador de xarxes invident que té un canal de YouTube molt interessant on explica amb molt d’humor com veu el món. El vaig descobrir en aquest vídeo on explica que no té cap concepte d'allò que és el color, i que quan els vidents n’hi fem metàfores per explicar-l’hi, li fan molta gràcia.