Brum, brum, bruuuum

Diuen que és un instint molt primari, quan som menuts, copiar les coses que ens semblen interessants o importants. Per això, moltes criatures copien les gesticulacions dels seus pares, o els sorolls que els destaquen per sobre de l’enrenou del carrer. “Brum, brum, bruuuum”, diu la petita Eulàlia, aixecant la mà i assenyalant als cotxes de l’Eixample. Els pares n’estan farts, de portar el cotxet carrer amunt i carrer avall. Els espais habitables de la ciutat són impossibles per una infraestructura familiar com la seva, i allà on van troben grups de persones parlant en anglès, fent-se fotos amb grans monuments i amb una morfologia urbana que cada cop s’adapta més al visitant: botigues de souvenirs, cadenes de menjar ràpid, ofertes de tours per tota la ciutat i busos i altres mitjans de transport per visitar, una per una, totes les relíquies que ens queden de quan la ciutat va “posar-se guapa” a finals del segle XIX.

Si com a humans copiem les coses que ens semblen interessants, no entenc a Barcelona. Una ciutat que s’ha reinventat tantes vegades al llarg de la història, que s’ha eixamplat, que ha acollit a nous fluxos migratoris de persones que volen millorar la seva qualitat de vida, que s’ha transformat per ser atractiva al món, que ha acollit unes Olimpíades (que aviat és dit) però que ara, després de començar-se a transformar en una capital europea que posa la vida de la seva ciutadania al centre i no la dels capitals externs, ara es posa a passejar cotxes de Fórmula 1 al centre de la ciutat, ni més ni menys que al passeig de Gràcia. Tots els arbres que calen a la nostra petita gran ciutat ara deuen estar queixant-se del maleït diòxid de carboni que els aclapara un cop més.

"Si com a humans copiem les coses que ens semblen interessants, no entenc a Barcelona"

Cansats després de caminar durant una bona estona per trobar una de les poques terrasses no afectades per la gentrificació i els alts preus de la ciutat, la família de la petita Eulàlia s'asseu a descansar una estona. El gran espectacle d'uns carrers enllà els ha deixat ben distorsionats, però la petita continua jugant i repetint "brum, brum, bruuuum". Els pares esperen uns amics, i quan arriben, es posen a discutir sobretot plegat. "Jo de veritat que no ho entenc, realment volem ser això, la capital del diòxid de carboni, dels fums, dels cotxes i els inversors sense arrels?". "Ai Joan, tranquil, que només és per promocionar la ciutat". "Però a veure, quina promoció? No se suposa que si volem promocionar-nos hauria de ser pel bon ritme de vida, per la Mediterraneïtat, per la calma, i no per les allaus de turistes, el fum i els negocis curtterministes sense cap ni peus que aporten diners ràpids, però que s'esfumen en mesos?".

Es coneixen des de fa temps, i són amics des de la universitat. Mai han estat massa alineats políticament, però els uneix la preocupació per la seva ciutat i la tendència que està agafant en els últims mesos. No són els únics, hi ha moltes persones que pateixen pel futur de Barcelona. La cultura mediterrània és admirada internacionalment per la seva salut, per la bona dieta i pel ritme de vida pausat i calmat. Per saber assaborir els moments, per prioritzar el que aporta benestar. Per què no fem el mateix, amb la nostra ciutat, i si hem de ser coneguts internacionalment, per què no posem tot això per davant en lloc del "brum, brum, bruuum"?

La dona mira a l'Eulàlia, que ha crescut molt des de l'última vegada que es van veure, i li diu, retòricament: "Ai, filleta, quina ciutat que t'estem deixant. Espero que quan siguis gran no hàgim perdut el seny del tot".