Fons de comerç va, fons de comerç ve
13
de Juny
de
2016
Act.
14
de Juny
de
2016
Fa uns anys vaig tenir el privilegi de participar, en representació del Instituto de Censores Jurados de Cuentas de España, en el SME Task Force, un grup de treball del European Financial Reporting Advisory Group impulsat amb l'objectiu d'assessorar a la Comissió Europea amb motiu de la introducció de les Normes Internacionals de Comptabilitat per a les empreses europees no cotitzades.
Els membres del grup vam concloure aleshores que els problemes de considerar eterns als fons de comerç -és a dir, sense haver d'estar sotmesos a l'obligació d'una amortització periòdica- derivaven en bombes d'efecte retardat en els balanços empresarials. Això era així perquè aquest criteri atorgava a les empreses un mecanisme discrecional per proporcionar més o menys resultats, en funció de si es deteriorava o no aquest actiu intangible. I és que -ho hem de reconèixer- les discrecionalitats en el Dret comptable són sempre pernicioses.
La comptabilització dels actius intangibles ha estat sempre matèria de debat. Si en el Pla General Comptable (PGC) de l'any 1990 s'establia que el fons de comerç havia d'amortitzar-se de manera sistemàtica (amb un límit temporal màxim de 10 anys), la situació va canviar de forma radical el 2007 amb la publicació d'un nou pla comptable. En aquest es van modificar les regles de joc i es va sentenciar que el fons de comerç no té vida definida, sinó que perviu en el temps. En conseqüència, en aquell nou PGC es va establir que el fons de comerç no s'havia d'amortitzar.
Ara diu blat, ara diu ordi i, d'un cop de ploma, el fons de comerç temporal -cal que ho recordem un cop més: sotmès a amortització fins aleshores- va convertir-se en quelcom gairebé etern. De la nit al dia es va classificar aquest actiu intangible com de vida útil indefinida. La manca de consistència del legislador -i la inseguretat jurídica resultant- resulta del tot manifest.
Això no obstant, per fortuna -sentit comú?-, les disposicions finals de la Llei 22/2015, d'Auditoria de Comptes, amb efecte per a aquest any 2016, inclouen una modificació quarta que estableix que "els actius intangibles són actius de vida útil definida. Quan la vida útil no pugui estimar-se de manera fiable s'amortitzaran en el termini de 10 anys".
Sovint l'esdevenir dels fets motiva que decisions preses fora de la lògica que ha d'impregnar qualsevol norma comptable -cras error!- es converteixin en obsoletes i nocives per al bon funcionament de la informació financera. Però també sol ocórrer que les normes s'adapten a l'entorn econòmic al qual han de servir i, amb cert retard, de vegades fins i tot corregeixen els seus propis errors. Sigui això benvingut.
Els membres del grup vam concloure aleshores que els problemes de considerar eterns als fons de comerç -és a dir, sense haver d'estar sotmesos a l'obligació d'una amortització periòdica- derivaven en bombes d'efecte retardat en els balanços empresarials. Això era així perquè aquest criteri atorgava a les empreses un mecanisme discrecional per proporcionar més o menys resultats, en funció de si es deteriorava o no aquest actiu intangible. I és que -ho hem de reconèixer- les discrecionalitats en el Dret comptable són sempre pernicioses.
La comptabilització dels actius intangibles ha estat sempre matèria de debat. Si en el Pla General Comptable (PGC) de l'any 1990 s'establia que el fons de comerç havia d'amortitzar-se de manera sistemàtica (amb un límit temporal màxim de 10 anys), la situació va canviar de forma radical el 2007 amb la publicació d'un nou pla comptable. En aquest es van modificar les regles de joc i es va sentenciar que el fons de comerç no té vida definida, sinó que perviu en el temps. En conseqüència, en aquell nou PGC es va establir que el fons de comerç no s'havia d'amortitzar.
Ara diu blat, ara diu ordi i, d'un cop de ploma, el fons de comerç temporal -cal que ho recordem un cop més: sotmès a amortització fins aleshores- va convertir-se en quelcom gairebé etern. De la nit al dia es va classificar aquest actiu intangible com de vida útil indefinida. La manca de consistència del legislador -i la inseguretat jurídica resultant- resulta del tot manifest.
Això no obstant, per fortuna -sentit comú?-, les disposicions finals de la Llei 22/2015, d'Auditoria de Comptes, amb efecte per a aquest any 2016, inclouen una modificació quarta que estableix que "els actius intangibles són actius de vida útil definida. Quan la vida útil no pugui estimar-se de manera fiable s'amortitzaran en el termini de 10 anys".
Sovint l'esdevenir dels fets motiva que decisions preses fora de la lògica que ha d'impregnar qualsevol norma comptable -cras error!- es converteixin en obsoletes i nocives per al bon funcionament de la informació financera. Però també sol ocórrer que les normes s'adapten a l'entorn econòmic al qual han de servir i, amb cert retard, de vegades fins i tot corregeixen els seus propis errors. Sigui això benvingut.