Enginyer i escriptor

Freixenet: el fracàs de tot un sector

29 d'Abril de 2025

Fa uns mesos vaig estar conversant amb un productor de vi escumós català -que va abandonar la DO Cava fa anys-. Vam dinar a les seves bodegues. Ens trobem molt de tant en tant. No els va malament. M’explicava aquest productor que, gràcies a haver mantingut els ceps tradicionals de la comarca -el Penedès-, estaven resistint molt millor la sequera que, a l’època que ens vam trobar, els assetjava de valent. Macabeu, Xarel·lo, etc. Els ceps resistien i produïen.

Són una bodega mitjana que ha reeixit a vendre a uns preus decents -sobretot a l’estranger- i a pagar per quilo de raïm un preu raonable al pagès. No voldria mentir, però em sembla que és el que paga millor -a desgrat de tenir vinyes pròpies-. El fruit del seu èxit no és un cop de sort. Ha estat la suma de moltes coses. Unes de petites i, aparentment, insignificants. Altres de més estratègiques que arriben a afectar, fins i tot, a la composició del consell d’administració.

Aquest exemple, aquesta anècdota, l'exposo aquí com a antítesi al que està tenint lloc a Freixenet. Quan es mor una persona d'edat molt avançada és perquè se li para el cor, o pateix una trombosi, o un vessament, ... qualsevol cosa. Segur que hi ha una causa concreta. Però la realitat és que mora de vella, perquè qualsevol incident la mata. Doncs alguna cosa similar li passa a aquesta malaguanyada empresa vinícola. El que pateixen ara no és fruit de la sequera, d’una mera circumstància. El que els succeeix és un desastre conseqüència de diverses malifetes durant molts i molts anys. Que ara la sequera els dona un cop que els deixa estabornits? Segur.

"Preus de venda baixos per inundar el mercat europeu de la sangria. I per obtenir millores en la competitivitat es va procedir a l’asfíxia salarial en lloc de fer-ho mitjançant l’increment de productivitat"

He anat seguint les vicissituds del sector del cava d'aleshores ençà molts anys. Vaig escriure el primer article de denúncia l’any 2005. Al diari Avui. Es deia Raïm miserable i preveia, com tanta gent, que el sector del cava acabaria com el rosari de l’aurora. Perquè el que van fer, durant molts anys, no podia acabar bé de cap de les maneres.

Durant molts anys el consell regulador de la DO Cava –allí on es tallava el bacallà– va estar dominat pels cacics locals del Penedès, oferint una imatge d’indissolubilitat entre la denominació cava i la comarca del Penedès –per cert, encara hi ha qui s’ho creu-. Aquest grupet de gent es va constituir en una mena de càrtel –transposat a les dimensions físiques i mentals catalanes, hauríem de parlar de «cartelet»-. Amb la seva pròpia caixa d’estalvis i tot (Caixa del Penedès), que s’encarregava de fer passar per l’adreçador els dissidents amb necessitats financeres. Tot plegat una organització que, si bé no va inquietar mai més enllà del Pertús, sí que s’ha demostrat capaç de malmetre l’economia d’una comarca sencera.

En el passat, la DO Cava -la veritat és que el present he deixat de seguir-lo- s’ha basat en l’economia de la immoralitat dels poderosos ignorants. Preus de venda baixos per inundar el mercat europeu de la sangria. I per obtenir millores en la competitivitat es va procedir a l’asfíxia salarial en lloc de fer-ho mitjançant l’increment de productivitat. Al pagès se li ha pagat tradicionalment misèria escanyant-lo fins al límit. No van aprendre els del Cava que si es vol competir en preu sempre hi haurà algú que et guanyarà i ho farà més barat.

"De com una denominació d’origen que ho tenia tot -segurament massa- va enfonsar en la misèria una comarca sencera"

La història del cava és una història de fracàs col·lectiu. I de la trampa típica hispana. Des d’un periodisme català que censurava la informació de les multes que el govern espanyol imposava repetidament a Freixenet per comercialitzar vi immadur –jo havia de buscar les notícies a El País–, fins a uns governants que van decidir no plantar cara a un lobby mediocre, curt de mires i renegat.

Com acabarà el sector de la DO Cava? Qui ho sap. Jo em pensava que la reestructuració s’havia acabat i s’havia fet net. Que la venda de Freixenet i Codorniu s’havia emportat la brutícia riera avall. Estava equivocat. Detecto, veient les notícies, que encara arrosseguen porqueria. Estem davant d’un cas de manual d’escola de negocis. De com una denominació d’origen que ho tenia tot -segurament massa- va enfonsar en la misèria una comarca sencera.