13 coses que he après amb ’13 reasons why’

(No hi ha spoilers però si sou molt sensibles espereu a haver vist la sèrie abans de llegir aquest article)

El suïcidi juvenil és una merda però passa. I n’hem de parlar perquè no parlar-ne no ajuda a solucionar el problema. Aquesta és la premissa de la sèrie del moment a Netflix, 13 Reasons Why. Parteix del suïcidi de la Hanna Baker, una estudiant qualsevol d’un institut qualsevol dels EUA.

Havia sentit a parlar de la sèrie als mitjans, n’havia llegit algun article i n’havia sentit opinions que coincidien en com de delicat era el tema i si era convenient exposar els joves a aquest tipus de continguts. Vaig arribar a sentir algun opinador titllant la sèrie d’apologia del suïcidi i posant -la al mateix sac que el fenomen del Blue Whale.

Comprendreu que amb aquest panorama no em venia massa de gust invertir 13 hores de la meva vida digital a la sèrie. Fins que un dia, portat per la curiositat, vaig fer clic per veure de què anava la sèrie. Entre aquest clic furtiu i veure’n el darrer episodi va passar només una setmana. Aquestes són les 13 coses que n’he après.

Twin Peaks + Parker Lewis

La història passa en un institut on una noia s’acaba de suïcidar. L’ambient del centre és homologable al de qualsevol institut del nostre país. Per una banda —l’escenari— em recorda a la meravellosa sèrie de Parker Lewis Can’t Loose que passava TV3 als anys 90. Per l’altra, recorda poderosament a Twin Peaks (Hanna Baker rima amb Laura Palmer) on la protagonista és morta des del primer episodi i on capítol a capítol —raó a raó— anem descobrint les seves relacions amb els diferents personatges. Com a Twin Peaks res no és el que sembla.

Un relat transmèdia de veritat

Les relacions tòxiques entre joves, el ciberassetjament, l’exposició pública amb ànim de vexar, els linxament als mitjans socials i el suïcidi juvenil passen per xarxes socials, mòbils, whatsapps, vídeos, instagrams i snapchats. La sèrie ho recull i hi posa els focus de Netflix. És inevitable comentar, opinar, indignar-te o emocionar-te a les xarxes mentre veus la sèrie. En certa manera 13 Reasons Why comença abans de la sèrie i continua a les xarxes socials cada cop que algú la veu. La sèrie també posa a disposició el web d’ajuda a joves amb problemes 13reasons.info.

"És inevitable comentar, opinar, indignar-te o emocionar-te a les xarxes mentre veus la sèrie"

Es poden fer sèries que no tractin els joves d’imbècils

L’èxit de la sèrie entre els joves demostra que es poden fer sèries amb continguts complexos que tractin els adolescents com “adults joves” (de l’anglès young adults) i no com a consumidors acrítics. Al nostre país tenim l’exemple de la sèrie Merlí, de la qual Netflix en va adquirir els drets. Si dónes cacauets, tens micos.

Hormones, càmeres i whatsapp

Els mitjans electrònics són amplificadors de la informació. Mentre que l’estat natural de la informació en suport físic —un diari per exemple— és romandre allà on és, l’estat natural de la informació digital és fluir. Envieu una foto compromesa d’un company de classe per Whatsapp i veureu la demostració del teorema.

Psicòlegs fan de guionistes i guionistes fan de psicòlegs

Us recomano que veieu el “Com es va fer” a l’acabar la sèrie. No el veieu abans que hi ha spoilers. Hi parlen actors, director, guionistes, pedagogs i psicòlegs. És curiós veure com el discurs de guionistes i director és intercanviable amb el dels pedagogs i psicòlegs.

"Mentre que l’estat natural de la informació en suport físic és romandre allà on és, l’estat natural de la informació digital és fluir"

El filtre de la càmera

Sempre m’ha fascinat el canvi de personatge que fa l’actor que interpreta el dolent quan l’entrevisten a casa seva i parla de la sèrie. Sempre surt amb una barba descuidada i ulleres de muntura prima. Passa de ser un personatge sinistre a convertir-se en un intel·lectual afable a qui deixaries de cangur als teus fills.

Apuntar-se a un linxament

Quan el comportament o l’opinió d’algú no ens agrada ho tenim molt fàcil. Un tuit, una foto compartida al grup de Whatsapp dels amics o un post al mur de Facebook. Si ho veiem d’un tercer ens apuntem ràpidament al retuit, reenviar o al compartir al mur sense calibrar-ne les conseqüències. El clic és massa fàcil.

Flashbacks

El fil conductor de la sèrie són els flashbacks continus amb la veu en off de la protagonista enregistrada en cintes de cassette. La sèrie és una mena de retalla i enganxa de dues línies temporals que es van creuant en l’espai físic. Un llenguatge digital 100%.

Les cintes de cassette

Ens agrada tot allò retro (veieu si no aquest fascinant multi cassette de Panasonic). Als que ho vam viure, pel que representa de retorn al passat. Als que no ho van viure pel que representa d’exclusivitat: tothom té un reproductor de música al mòbil però no tothom té un Walkman de Sony. Als hoddies i bicicletes que tan bé va funcionar a Stranger Things, Netflix hi ha afegit les cintes de cassette per a 13 Reasons Why.

La càmera no mira cap a una altra banda

Hi ha temes que encara són tabú i s’han tocat poc al cinema i a la tele. Aquesta vegada la càmera de Netflix posa el focus a com afecta la tecnologia a les relacions interpersonals, com canvien quan estan intermediades per mitjans electrònics i com canvien els joves. La sèrie els adreça, els mira de cara i els tracta de manera intel·ligent.

"Tractar l’accés als mòbils dels joves de la mateixa manera que els nostres pares tractaven el nostre accés a la tele és la recepta perfecta per al fracàs"

Èxit entre els joves

Vaig veure la sèrie durant les darreres setmanes de curs. Vaig preguntar als meus alumnes de segon de Comunicació Audiovisual de la UPF que qui estava veient la sèrie. D’uns 40 gairebé tots van aixecar el braç (quan els vaig preguntar que qui la veia legalment a Netflix, les mans es van dividir per dos).

Resoldre problemes del futur amb receptes del passat

Les solucions als problemes que plantegen les relacions intermediades per la tecnologia entre els joves no són fàcils i el primer pas és parlar-ne. Difícilment podrem trobar solucions a problemes del futur amb esquemes mentals del passat. Tractar l’accés als mòbils dels joves de la mateixa manera que els nostres pares tractaven el nostre accés a la tele és la recepta perfecta per al fracàs.

El suïcidi és lleig

En el “com es va fer” el director explica l’episodi més gràfic de la sèrie on es veu el suïcidi de la protagonista i explica el debat que va tenir amb el seu equip sobre com d’explícites havien de ser les imatges. Les imatges són crues, tot i que no són gratuïtes. Explícites, però no pertorbadores. L’objectiu del director era desmitificar l’acte del suïcidi mostrant-lo com a repulsiu, lleig i gens atractiu. Qui digui que la sèrie fa apologia del suïcidi és que no l’ha vista. Qui l’hagi vista us dirà que fa apologia de la vida.

Si m’he oblidat alguna raó feu-me un tuit a @ganyet.