La ciutat intel·ligent o l’ordinador invisible

Quan estudiava informàtica a l’Autònoma als anys 80, a les classes d’intel·ligència artificial sovint parlàvem de si mai un ordinador podria arribar a guanyar un gran mestre jugant a escacs. Recordo que eren debats apassionats i que acostumaven a acabar en taules, fins que deu anys després, el 1997, es van desfer: l’ordinador Deep Blue d’IBM derrotava el campió mundial Garry Kasparov.

Picasso deia que trobava els ordinadors molt avorrits perquè l’únic que sabien fer era donar respostes. I en certa manera tenia raó. De fet, la va tenir fins al tombant del segle XX. Fins llavors els ordinadors eren màquines enormes, complexes, difícils de fer servir que només podien operar una elit d’enginyers molt preparats i amb accés a molts recursos.

Un dels primers ordinadors digitals programables va ser l’ENIAC, creat l’any 1945 a la Universitat de Pensilvània. Ocupava 167 m², pesava més 27 tones, tenia 20,000 vàlvules de buit que amb un consum de 160kW feien pujar la temperatura del local a 50 °C. Va costar vora mig milió de dòlars, l’equivalent de 7.000 milions actuals. Per programar-lo, calia connectar i reconnectar els cables com es feia a les centrals telefòniques de l’època. Un cop programat, era capaç de calcular la trajectòria d’un projectil en només un segon i mig, un càlcul que a un humà li costava unes 20 hores. La paradoxa però, era que per programar-lo sovint es trigaven dies.

Els ordinadors, en aquella època, ocupaven plantes senceres d’universitats i d’empreses i les persones hi treballaven a dins.

Però els ordinadors es van anar fent cada cop més petits, més potents i més versàtils. A teclat li vam afegir el ratolí; als números, les imatges i el so; i als fulls de càlcul, programes de retoc fotogràfic i d’edició de música. I vam passar de treballar dins dels ordinadors a treballar-hi al davant. L’ordinador va deixar de ser una habitació i va passar a ser un company de feina que s’asseia davant nostre. Li vam dir ordinador personal, i als anys 80 el vam deixar entrar a casa.

"L’ordinador va deixar de ser una habitació i va passar a ser un company de feina que s’asseia davant nostre"

I els ordinadors van continuar fent-se petits mentre continuaven augmentant encara més les seves capacitats. Vam desenganxar l’ordinador de la paret i de l’horari laboral, ens el vam penjar al coll —per a goig d’osteòpates i massatgistes— i n’hi vam dir ordinador portàtil.

Als anys 90, no només vam deixar entrar l'ordinador a casa sinó que ens el vam emportar els caps de setmana i de vacances (junt amb el rellotge de l’oficina).

I encara es van fer més petits, més potents i molt més versàtils. El 2007 va aparèixer a les nostres vides un ordinador que canviaria el món: per la seva gran capacitat de càlcul, els seus sensors, la seva connectivitat i sobretot per la seva ràpida adopció a escala global.

N’hi vam dir iPhone però és en realitat un ordinador, un ordinador més potent que tots els de la NASA de l’any 1969; els que van fer possible el petit pas de Neil Armstrong i el gran salt de la humanitat. Al so i les imatges hi vam afegir la nostra ubicació, les nostres relacions, i li vam explicar les nostres pors i les nostres esperances.

Més que un ordinador, el mòbil ordinador que portem a la butxaca és la nostra pell digital, dorm al capçal del llit i va on anem nosaltres: aquest cop entra al bany amb nosaltres.

Com s’explica aquesta evolució dels ordinadors? I sobretot, quines conseqüències té? Els ordinadors són processadors, transformen coses. En aquest sentit no són massa diferents d'una depuradora, la fàbrica de la SEAT, o un camp de blat; transformen unes entrades en unes sortides mitjançant un procès. La diferència és que els ordinadors no processen res físic, processen una cosa tan comuna com estranya que en diem informació.

I mentre els processadors normals estan sotmesos a les lleis físiques, els processadors d’informació tenen unes lleis pròpies, la més coneguda és la llei de Moore. La llei de Moore diu que els ordinadors doblen la seva capacitat cada dos anys. La va formular l’any 1965 l’enginyer Gordon Moore a partir de l’observació de l’evolució dels circuits integrats. El senyor Moore és el culpable que quan finalment ens decidim a comprar-nos un ordinador, al cap de no res en surti un de més potent pel mateix preu.

Sabent això, ens podem preguntar per com serà la propera iteració dels ordinadors i fins on el deixarem entrar aquest cop, o més ben dit, fins on ens deixaran entrar ells.

Si fem com el senyor Moore, i observem el que passa al nostre voltant, veurem que l’ordinador es fa més petit a cada iteració, que s'està trencant en 1.000 bocins, i que ens envolta; en forma de sensors, assistents de veu, cotxes connectats, teles intel·ligents, rentadores, i de tot tipus de ginys…, veurem que l’ordinador està desapareixent, que es fa invisible i que no és enlloc i alhora és a tot arreu; veurem el món com a l’ordinador gràcies a la convergència de la internet de les coses, les xarxes d’alta velocitat, les dades massives, la intel·ligència artificial, les ciències dels materials, el blockchain i moltes d’altres tecnologies.

"La ciutat intel·ligent no va d’ordinadors, va d’ordinadors i de persones, de com convivim i de com treballem junts"

A aquest ordinador invisible en diem ciutat, i aquest cop no el deixem entrar a la nostra vida sinó que en formem part. La ciutat intel·ligent no va d’ordinadors, va d’ordinadors i de persones, de com convivim i de com treballem junts.

Picasso tenia raó; els ordinadors només ens saben donar respostes i de les nostres preguntes depèn que siguin intel·ligents.