Incerteses, certeses i superherois

Dilluns vinent més d’un milió i mig d’escolars començaran un nou curs escolar. Un curs escolar que comença enmig d’una pandèmia i que ve precedit per un final de curs que no fou; tres mesos de confinament i de curs no-presencial on educadors, pares i alumnes ens vam veure obligats a aprendre moltes coses i a desprendre’n moltes d’altres en un entorn amb poques certeses i molta incertesa. I dilluns no serà diferent. Sort que no estem sols, una colla de superherois ens hi ajudaran.

Incerteses

Potser peco d’agosarat dient que dilluns comença el nou curs. Provar d’endevinar el futur és poc agraït, especialment quant depèn de la conducta humana. A partir d’aquesta incertesa hauríem de mirar d’esbrinar la probabilitat de que un cop iniciat el curs es pugui desenvolupar amb normalitat. Em consta que el Departament d’Educació i les direccions de centres escolars han previst tota una sèrie de mesures: contractació de fins a a 8.192 professionals, reducció del nombre d’alumnes per grup, separació dins l’aula, obligatorietat de portar mascareta, entrada esglaonada, circuits de circulació dins els centres, separació per grups al pati, desinfecció periòdica de lavabos, gel a les aules i controls de temperatura, entre altres mesures preventives.

Però totes aquestes mesures no redueixen les probabilitats de contagi a zero. De fet encara que les podéssim apropar a zero hauríem d’estar preparats. En general, no ens hauríem de guiar per les probabilitats de que un esdeveniment passi sinó per les conseqüències que té si passa, en el nostre cas la conseqüència és la supressió de les classes presencials. El que ens aboca a la incertesa tecnològica.

En absència de presència física, la presència digital és la única que ens permet funcionar com a societat. Hi ha prou recursos digitals per tots els alumnes que eventualment es contagiïn? Tenen els educadors prou coneixements en els àmbits de les tecnologies que calen? Els saben transmetre als alumnes? Si fóssim capaços de cancel·lar totes aquestes incerteses de l’equació —prou recursos tecnològics i humans per entomar el repte— encara ens quedaria el repte de l’incertesa social.

"Hi ha prou recursos digitals per tots els alumnes que eventualment es contagiïn?"

Arran del confinament el Departament d’Ensenyament va fer un esforç ingent per proveïr d’ordinadors, tauletes i connectivitat a famílies amb necessitats digitals per tal que podessin seguir les classes per vídeo. Doncs bé, resulta que si tens una connexió prou ràpida per seguir les classes, també la tens per jugar al Fortnite, veure Netflix i pujar vídeos a Tiktok. Em consta de centres d’alta complexitat que van haver de fer front a un absentisme digital elevat mentre que les dades de les tauletes eren utilitzades pels pares per veure sèries o pels germans grans per jugar al Fortnite. Les habilitats digitals hi eren, però no per dedicar-les a l’aprenentatge formal.

Certeses

De certeses en tenim poques però són fermes. La més ferma és que estem en pandèmia. Ni recaiguda, ni represa, ni nova normalitat, ni altres eufemismes. Si al març havia un virus rondant i érem en situació de pandèmia, ara també (recordem que ens hem de centrar en les conseqüències i no en les probabilitats). L’altra certesa que tenim és que malgrat el gran esforç el darrer trimestre del curs passat de pares i educadors, no va ser prou: la nota que vam treure entre tots és que “necessita millorar”.

L’altra certesa és que les vacunes funcionen. Recentment s’ha eradicat la poliomelitis a Àfrica i no s’ha fet amb herbes, remeis de l’àvia o invocacions a abraçar-se; s’ha fet amb una vacuna. I el coronavirus actual s’acabarà quan n’hi hagi una vacuna, el segon millor remei mentrestant —també ho sabem del cert— és “distància, mans, mascareta”.

I relacionat amb la certesa anterior també tenim la certesa absoluta que hi ha pares que son imbècils. L’altre dia a la reunió de pares d’alumnes que començaran 1er d’ESO a la que vaig assistir ja hi havia qui qüestionava l’obligació de portar mascareta tota l’estona mentre enviava al xat enllaços a webs de xarlatans de l’estevia i del diòxid de clor. El terme imbècil es va començar a fer servir en psiquiatria per a denotar a persones amb escasses llums i també per a un tipus de comportament criminal. Aquest tipus de pares, avui, encaixen amb totes dues definicions.

Superherois

Però no us preocupeu, per lluitar contra totes aquestes certeses i incerteses no estem sols. Hi ha una mena de superherois que no surten als còmics ni a les pel·lícules de la Marvel, que com ells tenen una identitat secreta, que viuen entre nosaltres, tenen aparença humana i tenen noms com Anna, Roser, Pedro, Pilar, Josep, Conxita o Maria José. Tenen els superpoders de la súper-paciència infinita, de la multilocació, dels súper-coneixements, dels súper-valors del Capità Enciam, de la super-oïda (poden identificar el darrer èxit de reggaetón o de trap en un mòbil a cinquanta metres al pati) i de coses que ara em callo.

Per si aquests superpoders us semblen pocs aquest curs hi han afegit el de visió tèrmica, el de súper-circulació-per-espais-comuns, i el de súper-aprenentatge híbrid i mil superpoders més que encara no saben que tenen. El d’identificar pares imbècils no el poso a la llista perquè no és cap superpoder; és a l’abast de qualsevol.