Exportacions i frens a la competitivitat

La setmana passada vaig llegir l’informe de PIMEC L’evolució de la pime industrial catalana el 2018 i perspectives per al 2019 on s’explica que el 53% de les empreses han augmentat les seves exportacions, un 28% les han mantingut i, sols, un 18% no han assolit la xifra del 2017. L’informe de PIMEC coincidí amb la notícia que les exportacions catalanes havien baixat un 1.9% respecte el novembre del 2018, pel fre del sector l’automobilístic, si bé aquests a l’octubre ja havia superat les exportacions del 2017. Una dada que confirma que les exportacions catalanes es van alentint. Un alentiment que amb molta probabilitat no impedirà que l’any 2018 es tanqui amb un nou rècord històric, però que certament albirà un 2019 molt més complex del que es dibuixava fa uns mesos.

"Les exportacions catalanes es van alentint però això no impedirà que l’any 2018 es tanqui amb un nou rècord històric​"

Les causes de ben segur són múltiples i no sols s’arrelen en els efectes associats a les amenaces que es projecten sobre el lliure comerç internacional, per les decisions preses pel govern de Donald Trump, o les incerteses obertes a la Unió pel no acord del Brexit. Addicionalment al que podrien considerar problemàtiques foranies, si bé acaben essent pròpies en una economia globalitzada, sense oblidar la manca d’inversions de l’Estat a Catalunya, hi ha també aspectes que afecten negativament al creixement i són estrictament de l’esfera de decisions pròpies. Cal també recordar que per a les pimes i micropimes industrials catalanes, la persistència de les incerteses quant a la resolució del denominat conflicte català, que enrareix les relacions amb la resta de l’Estat, les afecta o pot afectar de forma significativa atès que, si bé un 56% de les seves vendes es materialitzen fora de Catalunya, un 25% s’adreça a la resta de l’Estat, un 19% a l'Eurozona i un 12% a la resta del món.

Pel que fa a aquells aspectes de l’esfera de decisió pròpia, i que caldria entomar per possibilitar l'enfortiment de les exportacions i la competitivitat de les empreses cal recordar tres aspectes que són cabdals. El primer és la mida de les empreses, el segon és el finançament o capacitat d’inversió i el tercer, la manca de capacitat innovadora.

Quant a la mida de les empreses, cal acceptar que és precís que incrementin el seu volum. Es requereixen incentius per guanyar mida, atès que incrementar la seva dimensió permetria millorar la productivitat, potenciaria la capacitat d'innovació i augmentaria la seva resistència davant els cicles recessius. En referència al segon aspecte, el finançament, es constata que la majoria d’empreses pateixen d'insuficiència de fons propis, un fet que dificulta les relacions a llarg termini amb el sistema financer i comporta finançament a curt termini. Hi ha un pes exagerat del sistema bancari comercial en el finançament de les empreses, caldria doncs, identificar i vertebrar sistemes alternatius per aportar finançament de forma continuada i competitiva a les PIMES atès que configuren la columna vertebral de l’economia del país. Finalment, en el marc de la Indústria 4.0 esdevé imprescindible estimular les empreses a potenciar la innovació i, a la vegada, incrementar els recursos públics destinats a R+D+i. Certament la Generalitat intenta millorar totes les polítiques encaminades a potenciar la innovació, però el gap entre el món de la recerca i les empreses segueix sent molt gran. Articular centres específicament adreçats a ajudar a les pimes, com s’ha fet al País Basc, hauria d’esdevenir un objectiu a curt termini i, a la vegada, potenciar la cultura de cooperar, establir complicitats, entre universitats i empreses perquè la R+D es pugui retroalimentar.

"Per a les pimes i micropimes industrials catalanes, la persistència de les incerteses quant a la resolució del denominat conflicte català, que enrareix les relacions amb la resta de l’Estat, les afecta o pot afectar de forma significativa"

El 2019 s’inicia amb perspectives positives, però cal assumir que serà un any complex, amb incerteses creixents i, amb probabilitat, amb una certa pèrdua de dinamisme econòmic a escala global. Com a conseqüència, caldria endegar, sense demora, polítiques i iniciatives encaminades a solucionar els tres problemes que gairebé han esdevingut crònics en el nostre model productiu, i fer-ho abans que les boires de l’horitzó esdevinguin tempesta.