Què estem disposats a fer per salvar el català?

Entre les més de sis mil llengües que hi ha actualment al món, el català és la dotzena més influent. Aquesta és una de les grans conclusions que s’extreuen del darrer baròmetre de les llengües al món que publica, cada cinc anys, el Ministeri de Cultura francès. Una dada especialment rellevant si considerem que en l’anterior baròmetre, datat de l’any 2017, el català se situava en la posició número 23, onze punts per sota d’un llistat integrat per 634 idiomes. Pel que fa al nombre de parlants, el català ocupa avui el 75è lloc al món d’una relació que encapçala el xinès, seguit de l’espanyol i l’anglès. A la xarxa, per contra, la situació és radicalment diferent: la llengua catalana se situa 60 llocs per davant i es col·loca en la 15a posició.

En aquesta línia, i a tall d’exemple, el català va ser la tercera llengua a incorporar-se a la Viquipèdia i avui ja compta amb més d’un milió d’articles escrits. Addicionalment, a X, anteriorment anomenada Twitter, el català és una de les 20 llengües més utilitzades entre els seus usuaris. I pel que fa a TikTok, la xarxa social per excel·lència de les noves generacions, aquest passat 2023 s'afegia a la llista de plataformes, a més de Facebook, Signal, X, Telegram, WhatsApp i YouTube, que incorporaven la llengua catalana com a eina de comunicació. Ara bé, i sense voluntat de posar en qüestió la veracitat d’aquestes dades, per què cada vegada més tinc la sensació que el català es troba en una manifesta situació d’emergència? Tan sols ens cal mirar al nostre entorn per constatar el creixent desplaçament del català en favor del castellà.

L’Observatori Català de la Joventut del Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya presentava recentment un informe en què, al meu entendre, es retrata la veritable realitat del moment. Del total de joves entre 15 i 34 anys, només el 25,1% utilitza de forma habitual el català, dos punts més que el 2017 però molt distant del 43,1% del 2007. Altrament, en els darrers cinc anys, la ràtio dels qui parlen únicament en castellà s’ha vist augmentada en vuit punts, fins al 22,5%, fet que va en perjudici dels qui utilitzen els dos idiomes per igual.  La minorització de les llengües i el procés de substitució lingüística solen anar vinculats a un descens gradual de l’ús de la llengua per part de les noves generacions, que es pot precipitar per una ruptura de la transferència de la llengua pròpia de pares a fills.

"Entre les més de sis mil llengües que hi ha actualment al món, el català és la dotzena més influent"

Un fet que danya de manera flagrant l’ús social del català és l’hàbit bastament generalitzat de canviar de llengua quan ens adrecem a algú desconegut, en especial quan aquest algú mostra faccions que identifiquem amb una nacionalitat diferent de la nostra. És indiscutible, doncs, que el català, més enllà de l’edat o de l’estatus, no té un ús normalitzat en tots els àmbits d’actuació. Agafem per exemple el cas de la justícia i el marc legislatiu. Mentre el català és avui la llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament a Catalunya, gràcies al model d’immersió lingüística, la normativa reguladora de l’Administració de justícia bloca l’exigència del coneixement del català al personal judicial i, conseqüentment, les sentències dictades en llengua catalana no arriben al 10%. En dades, el 2019 el 8,46% de les sentències que es van emetre a Catalunya van ser en català, mentre que el 2022 van baixar fins al 6,67%.

En aquest context, la Generalitat paga avui als advocats d'ofici 25 euros extres per cada escrit presentat en català. Són, però aquests mateixos lletrats els que consideren la mesura un pedaç estèril, precisament pel gran buit de jutges que avui comprenen l’idioma. En conclusió, en l’esfera judicial el català no tan sols està cada cop més arraconat sinó que s'usa cada vegada menys. Un altre fet no gens menor és l’accentuada arribada de població no catalanoparlant al nostre país. Podem pensar que disposem de tots els recursos per a una integració eficient (les aules, la feina, les polítiques socials…), però ens manca un marc conceptual clar que endreci tots aquests esforços, començant pel significat de la paraula integració. De què parlem quan parlem d’integració? Tenim clars quins són els deures i les obligacions de cadascuna de les parts?

Hi ha cert temor en fixar el llistó massa amunt? Ja sigui per inseguretat ja sigui per complex, Catalunya sempre tendeix a integrar a través de la seducció. Es dona llengua i alguna cosa més. Perquè sembla que no n’hi ha prou a dir que el català és la llengua pròpia de Catalunya i que totes les persones que hi vivim i hi treballem tenim el deure i l’obligació de parlar-lo. Recordo, i d’això no en fa pas massa, un tertulià a la ràdio que parlava de la necessitat de “fer del català una llengua més amable”, de “vigilar de no fer-lo antipàtic”. En definitiva, “fer atractiu el català”.  I ara em pregunto, aquest és el nivell? Ens cal regalar caramels i serpentines disfressats de pallasso per tal que la gent parli en català? Ens ho plantegem, això, quan ens referim al castellà? 

"Ens cal regalar caramels i serpentines disfressats de pallasso per tal que la gent parli en català?"

El català no ha de ser una llengua amable ni seductora ni s’ha d’untar amb xocolata per agradar més. El català és el principal tret identitari de Catalunya i, com a tal, ha de ser obligatòria i imprescindible al país. La qüestió és: què estem disposats a fer per salvar el català?  En primer lloc, i molt necessari, hem d’enfortir el català a les aules. A primària, al batxillerat, a la universitat, a les escoles de negocis... I hem de deixar de banda l’estesa salutació de benvinguda: "algú no entén el català?". Prou excuses per canviar-se al castellà! Tots sabem on som, a Catalunya. Doncs res més a dir.

En segon lloc, i no per això menys important, hem de trobar prou consens perquè els drets lingüístics dels catalanoparlants siguin respectats davant les administracions. No tan sols de la Generalitat, als ajuntaments, a les diputacions i als consells comarcals sinó també a l’administració espanyola a Catalunya i a la Unió Europea. Perquè no ho oblidem: el català és la 13a llengua de la Unió Europea en nombre de parlants, i per bé que el seu domini lingüístic abasta tres dels seus estats membres, avui encara no hi és reconeguda com a llengua oficial.

"Hem de trobar prou consens perquè els drets lingüístics dels catalanoparlants siguin respectats davant les administracions"

I, en tercer lloc, de nou molt, molt important, hem d’impulsar una veritable política integradora. I això passa també per normalitzar-ne l’ús als mitjans de comunicació, de vital importància per la seva difusió i presència en el dia a dia dels parlants i també dels que l’estan aprenent. I a la feina. La darrera enquesta sobre l'ús de llengües publicat per l'Institut d'Estadística de Catalunya (IDESCAT) revela que el 21% dels catalans -altrament, un de cada cinc- no fan servir mai el català a la feina. Una xifra que ens hauria d’alertar i que confirma el gran retrocés de l'ús social del català. Se’ns gira feina, molta. Però vull ser optimista. Amb convicció i amb fermesa podem situar el català al lloc que li correspon.